Una recreació de la Nina de 'La gavina' de Txékhov tanca la trilogia de la imperfecció que Raimon Molins i la Sala Atrium han presentat aquesta temporada. Tant a 'Júlia', de 'La senyoreta Júlia' de Strindberg, com a 'Nora', de 'Casa de nines' d'Ibsen, les recreacions conservaven bona part de l’argument i del text original en dos interessants espectacles on regnava la tecnologia audiovisual amb videoprojeccions i 'streaming'. A 'Nina' no hi ha 'streaming' i sí una abundància de videoprojeccions de gran qualitat i visualment molt atractives (bé per Joan Rodon) que emmascaren les deficiències d’una adaptació tan lliure que esborra els ressons de l’original gairebé per complet.
'La gavina' parla del mon de l’art, del teatre i Kòstia, el jove escriptor enamorat de Nina, assenyala la necessitat de noves formes. Molins s’apunta clarament a la tesi de Kòstia. La funció, com dèiem, destaca per la solvència de la presentació visual i escenogràfica, fins i tot per la qualitat de l’espai sonor, però l’original es redueix a l’última escena de l’obra amb un curiós però inexplicable pròleg a Moscou. Resulta difícil, i a la fi poc reconfortant, penetrar en aquest espectacle de sensacions i atmosferes disperses.
