'Un refugi indie' és el segon lliurament de la nova trilogia de Pau Miró. La va iniciar brillantment amb 'Els jugadors', i està a l’espera la dedicada a les dones. Per ara els uneix un feix de diners: l’obsessió compartida pels veterans de la primera i els nois de vint anys de la segona per escapar com sigui de la pobresa i la inseguretat que els ofereix la vida futura. Però si a 'Els jugadors' hi havia una suma d’humanitat estomacada que t’incitava a descobrir els seus misteris, a 'Un refugi indie' predomina la creació d’una atmosfera (depressiva, lànguida, nihilista, trista) construïda com un perfum amb els elements que aporten cadascun dels sis personatges. Una lliçó apresa en els capítols de la novel·la de Süskind.
Per separat no acaben de definir-se com personatges, ni ajudats per una amenaçant figura materna. Només funcionen combinats entre si. Possibles protagonistes dels contes dels successors de Carver, el conjunt transmet aquesta desesperança estilitzada –escola dels nous romàntics dels anys 90– que identificaven les primeres pel·lícules de Gus van Sant, sobretot 'My Private Idaho'. Un idil·li dramàtic entre la joventut i els marges de la legalitat. Pensant-ho bé una excel·lent combinació, però el teatre exigeix una certa experiència que faci creïble la maduresa interior d’una joventut dramatitzada. I a un repartiment tan jove, com el reunit en aquest muntatge, li costa que ens enganyem amb la seva balada baudelairiana amb lletra de John Lennon o David Bowie. –Juan Carlos Olivares.
