Autor: Antonio Tabares. Direcció: Sergi Belbel. Amb: Roberto Quintana, Celia Vioque, Gregor Acuña.
Quan saps com acaba una obra, tot el que passa abans esdevé crucial. No importa el què, sinó el com. No el fons, sinó la forma. Ja que no hi ha sorpresa possible. En el cas d’'Una hora en la vida de Stefan Zweig' sabem que l’escriptor austríac se suïcidarà, així com va passar el 22 de febrer de 1942. Però ens intriga molt conèixer com va ser aquella última hora abans de treure’s la vida al costat de la seva esposa Lotte. Antonio Tabares ho ha intentat explicar a través de la ficció, però no ha aixecat una història versemblant. No ha aconseguit que el com sigui més important que el què conegut.
Roberto Quintana (Stefan) i Celia Vioque (Lotte) ho tenen tot a punt per marxar d’aquest món. Han escrit cartes, una declaració, han acabat manuscrits, i ho arrangen damunt l’escriptori de Stefan. Abans d’empassar-se el verí, però, volen contemplar la posta de sol de Petrópolis (Brasil). Just quan són a punt de sortir al jardí, sona el timbre i es presenta un intrús, un tal Samuel Fridman que no coneixen tot i que ve recomanat per Richard Strauss, amic íntim de Zweig.
I aquí rau el problema, que Gregor Acuña-Pohl està fora de lloc. Massa nerviós, massa esperpèntic. Busca alguna cosa, no diu la veritat. I la història dóna massa voltes per arribar al lloc on sabem que tot acabarà. El director, Sergi Belbel, no ha sabut dotar de personalitat Fridman, tot i que la peça en si ja ens els fa estrany, una excusa per incloure brillants reflexions sobre la responsabilitat de l’artista que no haurien necessitat d’una tercerca persona. Quintana està bé en el paper de Zweig i és Vioque qui salva els mobles amb una Lotte discreta, especial.
