Un sol home, damunt d'un escenari, amb les eines adequades, pot ser l'exèrcit grec assetjant Troia, pot ser Aquil·les, Hèctor, Agamèmnon, Andròmaca, Príam. Pot ser fins i tot una ciutat. I aquest el desafiament que s'ha fet Eduard Farelo a l'hora de presentar-nos, tot sol amb l'ajuda del contrabaixista Juan Pablo Balcázar, la 'Ilíada' homèrica. Un intent a voltes reeixit, a voltes no, ja que ens hipnotitza alhora que ens deixondeix.
Farelo se'ns presenta com un joglar que ens ve a explicar una història que li agradaria no haver d'explicar mai més, la història de totes les guerres, de la ràbia, de la set de sang. I fa molt bé el seu paper saltant d'una banda a l'altra de l'escenari, sent objecte i subjecte del relat. Però hi ha un moment en què treu coses d'un 'petate' que no ens aporten res o comença a córrer ràpid de banda a banda de l'escenari, i deixem de mirar-lo als ulls. Havia aconseguit imantar-nos amb la seva mirada. De cop, ens fuig.
Una altra cosa és la tria de les escenes de la 'Ilíada'. No estaria malament que l'actor ens avisés que només explicarà la relació entre Hèctor i Aquil·les. Perquè m'he quedat amb les ganes de veure'l convertit en cavall de fusta.
Autor: Homer. Adaptació de Lisa Peterson i Denis O'Hare. Direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Amb: Eduard Farelo.
