Entre els crèdits de Saul Bass i el primer espetec de dits que anuncia la coreografia de Jerome Robbins, una càmera sobrevola una vibrant Nova York que a poc a poc s'acosta a una pista de bàsquet d'un barri "complicat" de la ciutat als anys 50. Territori de conflictes ètnics. El camp de batalla entre Jets i Sharks. De la mateixa manera caldria observar la notable producció de 'West Side Story' dirigida per Federico Barrios que ara s'ha instal·lat al Teatre Tívoli.
Vista des d'un pla panoràmic, aquesta posada en escena és per la seva qualitat i la seva inversió tècnica i artística, comparable a qualsevol muntatge internacional. Tot llueix en escena: una esplèndida escenografia, un disseny de llums fet amb cura, un colorit vestuari inspirat en els dissenys d'Irene Sharaff. La partitura sona bé, ajustada a l'orquestra de setze mestres que dirigeix Gaby Goldman i que compensa la pèrdua de cos simfònic amb un clar gir cap el jazzístic i una excel·lent integració en la dramatúrgia de l'obra. La coreografia de Robbins –adaptada pel mateix Barrios– s'executa amb gràcia, sobretot en els números de conjunt.
Aquí l'etern problema: quan l'objectiu s'apropa a l'detall, a la individualitat. El nostre musical –s'hi aboquin els diners que s'hi aboquin– no compta amb estrelles que defensin aquests moments en què tota la responsabilitat recau sobre els solistes. Aquest 'West Side Story' ho té tot, excepte una Maria, un Anita o un Tony que aturin la funció. Artistes esforçats –potser destaca una mica més Silvia Álvarez com a Anita quan abandona el clixé caribeny– que en cap moment brillen i omplen els seus personatges.
Llibret: Arthur Laurents. Música: Leonard Bernstein. Lletres: Stephen Sondheim. Director d'escena i adaptació de coreografia: Federico Barrios. Adaptació i traducció: Alejandro Serrano i David Serrano.
