No és fàcil fer 'Yerma' i, això no obstant, és l'obra de Lorca que més està pujant als escenaris europeus en els últims anys. Escrita entre 'Bodas de sangre' i 'La casa de Bernarda Alba', té un llenguatge molt pujat, en el sentit que comença amb un drama i acaba en tragèdia, i es fica dins un món fosc, a voltes simple, que podria semblar molt llunyà, tot i que el que explica passa cada dia no gaire lluny d'aquí. Per tot això, 'Yerma' demana que el director s'hi posi amb tot, li exigeix creació, idees, ja que no permet mitges tintes: o executes una meravella o un bunyol indigerible. La millor poesia no es garantia de res.
I Juan Carlos Martel Bayod ha fet, certament, una meravella. D'entrada, perquè compta amb una María Hervás pletòrica. 'Yerma' reclama una intèrpret totèmica, que vagi del plany a la desesperació, en un 'crescendo' letal. Ha d'anar superant límits. Quan pensem que ja no pot més, ha de travessar el llindar. Quan té al davant un mur infranquejable, l'ha de pujar. I així fins al final. És el que fa l'actriu madrilenya. L'escenografia de Frederic Amat ofereix el caire velat, del que no es veu, però es deixa intuir, una filigrana. I les cançons de Refree provoquen que el muntatge accentuï el caire tel·lúric, visceral.
Hervás mana, però el director també la protegeix. Que a l'escena més estripada de la funció, ella no hi sigui, amb Bàrbara Mestanza i David Menéndez ballant despullats furiosament, així ho prova. I que l'hagi envoltada d'un equip de veu melodiosa, amb Yolanda Sey, Camila Viyuela i la mateixa Mestanza, acaba de completar un muntatge que trobàvem a faltar en aquesta última etapa del Lliure.
