Autoria: Marguerite Duras. Traducció: Albert Tola. Dramatúrgia i direcció: Andrea Segura. Amb: Alícia González Laá, Anna Casas, Txabi Grass.
Marguerite Dures estrena 'Yes, peu-être' el 1968 en plena efervescència antibèl·lica per la guerra del Vietnam. Pot llegir-se aquest text com un al·legat pacifista, tot i que fet i fet el destacable és la reivindicació del tresor de la paraula quan s'ha perdut la memòria i, amb ella, la identitat. En un vast desert, paisatge postapocalíptic d'una guerra nuclear, la paraula és l'únic que queda per reconstruir una possible idea de civilització. Paraules ranquejants, verges de significats i patrimonis, preservada per dues dones acompanyades per un guerrer potser moribund –dels últims de la seva casta– que només recorda polsosos himnes. Dos personatges sense la nostra noció del temps, amb la innocència dels clowns de Beckett.
Andrea Segura opta per una explícita i reconeixible estètica distòpica, amb clares referències a pel·lícules com 'Mad Max', per contextualitzar la gairebé inexistent trama argumental dels tres personatges. Una opció que facilita que el públic entengui millor la situació però que redueix també la llibertat de l'absurd, un element dramàtic essencial en aquest text. En qualsevol cas Alícia González Laá i Anna Casas –acompanyades per Txabi Grass– convencen amb uns difícils personatges que es reinventen com a éssers humans davant del públic. Bones guies per a un text que descobreix la seva particular comicitat frase a frase.
