Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Girona icon-chevron-right 5 motius per veure Spider-Man: Homecoming
Notícies / Cine

5 motius per veure Spider-Man: Homecoming

5 motius per veure Spider-Man: Homecoming

Després de tenir tres Spider-Man en quinze anys, és normal que al final el personatge us pugui fer mandra. Però resulta que a la tercera va la vençuda: aquest Peter Parker sí que paga la pena, i la seva pel·lícula és una de les més dinàmiques, divertides i ocurrents de Marvel. Us donem cinc motius per aventurar-se a veure 'Spider-Man: Homecoming'.

 

1. Per transversal

Hi ha un corrent crític que s’entesta a qualificar la pel·lícula de “juvenil”, en alguns casos pejorativament, per la curta edat del protagonista i perquè part de l’acció se situa en un institut. Convindria vigilar més amb les etiquetes, i més quan s’ha comprovat que allò que es mal anomena “juvenil” sap parlar de temes universals amb tot el rigor. Aquesta pel·lícula no és una excepció: a la tradicional metàfora de l’adolescència que comporta el personatge, director i guionistes hi sumen una brillant paràbola sobre la lluita de classes. Per això pot agradar a grans i petits amb la mateixa intensitat, perquè és cinema per a tots els públics molt orgullós de ser-ho. Un film que inclou un homenatge tan gràfic a “Todo en un día” de John Hughes només pots estimar-lo.

 

2. Per divertidíssima

El díptic sobre Spider-Man protagonitzat per Andrew Garfield no estava malament, però tenia un mal endèmic: portava els drames del personatge fins a extrems irrisoris. Aquest Peter Parker no és el paradigma de la felicitat, però almenys es pren la vida amb una mica d’humor i encaixa els fracassos amb una ironia contagiosa. “Spider-Man: Homecoming” és divertida pels seus diàlegs (n’hi ha un parell a costa de Batman que és per pixar-se de riure), perquè treu molta punta als secundaris, perquè entén perfectament la idiosincràsia del fan i perquè sap parodiar els llocs comuns del cinema de superherois. Ah, i té una de les millors escenes postcrèdits del gènere.

 

3. Per ser molt, molt Marvel 

“Spider-Man: Homecoming” és la primera pel·lícula de l’home aranya que s’adscriu a l’univers en expansió de Marvel, i per tant el veurem a la propera entrega de “Los Vengadores”. No és una dada menor, perquè gràcies a l’acord entre Marvel i Sony finalment s’unifiquen dos imaginaris que fa molt temps que haurien de caminar plegats. La sinèrgia es nota, perquè si bé Sony hi preserva alguns trets propis (a estones recupera l’esperit del segon Spider-Man de Raimi, fins ara el millor), de Marvel agafa la sensació d’estar davant una pel·lícula que té autonomia i personalitat pròpia però que sap entroncar amb títols anteriors de la companyia. Un exemple: aquí veureu trames que venen de “Iron Man 3”, estrenada fa quatre anys.

 

4. Per Michael Keaton.

Que Michael Keaton és un tros d’actor ja ho sabíem. Però si algú encara en dubtava, que vagi a veure el que fa amb el personatge del Voltor: menjar-se la pel·lícula. No només el dota d’una densitat i uns matisos que transcendeixen les línies de guió, sinó que ell solet aconsegueix crear una de les millors escenes de suspens mai vistes en un film de superherois. En poc més de dues hores, l’estimes, l’odies, rius i t’angoixes, o tot a la vegada. Potser tocaria dir també que aquest senyor, durant molts anys vist com un actor encasellat en comèdies, va ser un gran Batman a les ordres de Tim Burton. Queda clar que els superherois li donen sort, perquè interpretant-ne un, Birdman, va tenir l’Oscar a tocar.

 

5. Per Tom Holland

Ja no serà mai més el nen de “Lo imposible”: a partir d’ara Tom Holland és l’únic Spider-Man possible. Tobey Maguire va ser un bon Peter Parker però un Spider-Man discutible; Garfield va ser un magnífic Parker, però un Spider-Man histriònic; Holland, en canvi, harmonitza el rostre de l’home i la màscara de l’heroi amb una solvència extraordinària. Els bons pronòstics de les seves escenes a “Civil War” es compleixen en una pel·lícula pròpia que deu molt al seu carisma i la seva capacitat per fer creïbles els estadis emocionals del personatge. A més, té química amb tots els seus companys de repartiment: amb Downey Jr. per descomptat, però també amb Jacob Batalon, que interpreta el seu impagable amic de l’ànima, i amb Laura Harrier, la noia que li agrada. Ha nascut una estrella.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments