Cine
La cartellera de Girona, les crítiques de les pel·lícules, recomanacions i curioses llistes cinèfiles!
Les estrenes de la setmana
Piratas del Caribe: La venganza de Salazar
Han pasat 14 anys des que el primer 'Piratas del Caribe' va aterrar a la cartellera estiuenca amb tota la força d’una aposta guanyadora. Aventures marítimes amb un regust clàssic, escenes d’una espectacularitat tan aparatosa com vibrant i una caracterització de Johnny Depp per no oblidar. El seu Jack Sparrow es va convertir en una icona pop de manera immediata, i sens dubte ha estat aquest personatge l’encarregat d’articular i esprémer una saga que ja semblava no donar més de si. Després de quatre lliuraments cada vegada més deslluïts, els directors noruecs responsables de Kon Tiki es posen al capdavant d’aquest mastodòntic projecte per recuperar l’esperit que bategava en la pel·lícula original: el de gimcana de parc d’atraccions capaç de conduir-nos per un non-stop d’emocions a ritme frenètic a través d’una imaginació desbocada. 'Piratas del Caribe: La venganza de Salazar' aconsegueix esmenar alguns dels problemes que arrossegaven els anteriors capítols: l’escàs dinamisme es transforma en una major fluïdesa narrativa, les escenes d’acció rutinàries es tenyeixen de fantasia i inventiva visual i es renoven els personatges per aportar-los una dimensió emocional decisiva, perquè aquest lliurament acabi per resultar entranyable per als fans. A més, conté un malvat a l’altura de les circumstàncies, interpretat per Javier Bardem. Tot l’univers de 'Piratas del Caribe' es concentra en aquesta pel·lícula totalment autoconscient i referencial que sembla tancar el cercle de la franquíci
Me casé con un boludo
Fabián Brando és l'estrella de cinema més famosa. La Florencia, una actriu completament desconeguda. Tots dos coincideixen en el rodatge d'una pel·lícula i inicien un romanç que ràpidament acaba en casament. Al poc temps de casats, ella s'adona que es va enamorar del personatge.
Paula
Una de les virtuts de 'Paula' és rescatar la figura d’una artista esclafada pel patriarcat de principis de segle XX, arraconada a les notes a peu de pàgina de l’expressionisme naïf malgrat ser la primera pintora de la història amb un museu exclusivament dedicat a la seva obra. Carla Juri encarna a Paula Modersohn-Becker amb una energia estiuenca, de temperament volàtil i impulsiu, amb una vivacitat que contagia una pel·lícula que, narrativament, respecta fil per randa el cànon dels biopics clàssics. Sorprèn, com és habitual, que el seu acabat formal, acurat i convencional, contrasti amb l’esperit lliure i espontani del seu objecte d’estudi, però almenys s’esforça a demostrar que de vegades els cercles artístics han estat tan castradors com els polítics.
El millor de la cartellera
La ciudad de las estrellas - La La Land
Los Angeles és la ciutat que tot ho venera i alhora no valora res. És allà on el cinema va veure néixer els primers musicals, en aquells platós on Gene Kelly il·luminava el rostre ara desaparegut de Debbie Reynolds com si el banyés la llum de la lluna a 'Cantant sota la pluja'. Vull dir, aquell paradís de màfies i ball, en què Cyd Charisse estenia una cama com una atalaia, amb mitges verdes, mentre un gàngster li atansava un braçalet de diamants. Aquell lloc on els somnis feien soroll de claqué. I és a Los Angeles on passa aquesta pel·lícula. 'La la land' també és un musical. Té la factura dels clàssics del gènere dels anys 50, les coreografies de Stanley Donen i els colors de Vincente Minnelli, i alhora ens obre les portes a una recambra carregada per les passions. Ella és una aspirant a actriu, i escriu obres de teatre, tot i que treballa servint cafès just davant d’un dels decorats de Casablanca. Ell és un pianista de jazz que subsisteix interpretant nadales en un club nocturn, somicant pel record de Chick Web i Thelonious Monk. És una història d’amor i nostàlgia, un relat que va marcant el pas de les estacions, de l’hivern a la tardor, i l’eclosió d’una tradició estètica, portada a unes quotes d’espectacle que fan venir mal d’altura. El pla-seqüència en espiral dins la piscina, en una festa on cada vestit és com una flor. L’escena del planetari, en què els protagonistes s’uneixen en una dansa suspesa en l’aire, flotant entre els estels. Les cares de Ryan Gosling i Emma
Your Name
Un atractiu encreuament entre el cinema d’Alain Resnais i el de Michel Gondry, entre d’altres, en forma d’exuberant peça d’animació. El signa Makoto Shinkai, que ja ha confeccionat exercicis similars com ara 'Viaje a Agartha', i narra la història d’un noi i una noia, d’allò que somien i allò que desitgen, tot entreteixit en un relat que juga amb el punt de vista i el temps amb extrema habilitat. El resultat és evocador i melancòlic, encara que de vegades tot sembli quedar-se en una superfície lluent, sense aprofundir en les qüestions que aborda. Com a epopeia adolescent es mostra insuperable, tant en el traç com en el concepte. Com a experiment amb els gèneres, en canvi, li manca la subtilesa necessària per ser l’exercici metafísic que voldria.
Incerta glòria
Encabir els centenars de pàgines de la novel·la de Joan Sales en una pel·lícula no era gens fàcil. Potser per això, l’adaptació d’'Incerta glòria' se centra especialment en els personatges d’en Lluís i d’en Soleràs, en l’amor callat d’aquest últim per la Trini, la dona d’en Lluís, i, sobretot, en la Carlana, una figura central que des del principi se’ns presenta com una supervivent. Interpretada per Núria Prims, la Carlana habita l’univers dels mites. És una 'femme fatale'. És una dona aranya, com diu en Soleràs, i com ens ensenya Villaronga mitjançant el pla detall d’un aràcnid teixint la seva tela. I, sobretot, és com una bruixa, que encisa en Lluís, que apareix ajaguda a la vora d’una filosa i que té el cos vell. De la mà de la Carlana, Villaronga troba la seva essència. Com ja succeïa a 'Pa negre', 'Incerta glòria' pot semblar, a primera vista –o en els seus primers minuts, si més no–, el retrat clàssic d’una de les ferides més profundes de la història del segle XX. 'Incerta glòria' s’endinsa en la rereguarda de la Guerra Civil, per tal de desplegar, finalment, un relat de desitjos i de desamors. És aquí, en el terreny del melodrama, que Villaronga es troba a si mateix i que 'Incerta glòria' es desferma. Imatges com la d’en Lluís caient sobre el llit per masturbar-se o la de la Carlana mirant la casa del seu pare en flames configuren un imaginari de bogeria i de passió, i confirmen que Villaronga no acaba de rendir-se en favor de les formes més plàcides i inofensives de
El otro lado de la esperanza
Com a 'Le Havre', el protagonista d''El otro lado de la esperanza' emergeix d'enmig de la foscor d'un port europeu. Al segon títol que dedica als refugiats, Aki Kaurismäki entrellaça la trajectòria de Khaled, un sirià que aterra clandestinament a Hèlsinki, amb la de Wikström, un autòcton que està refent la seva vida, en una estructura basada en els intercanvis (de diners, de favors...) que recorda com cap altre títol del finlandès 'L'argent' de Robert Bresson. L'humor absurd típic del cineasta s'alterna amb la plasmació detallada de les tribulacions personals i burocràtiques del refugiat. Home de poques paraules, Kaurismäki deixa aquí que Khaled s'esplaï quan explica la seva experiència. I no li cal arribar a la sublimitat de 'Le Havre' per servir-nos una altra pel·lícula que, des de la sobrietat, desborda calidesa humana en el seu compromís cinematogràfic amb la realitat més urgent.
La bella durmiente
El cineasta veterà Ado Arrietta converteix La bella dorment en una faula de petit format, on les fades exerceixen d’arqueòlogues de la Unesco, els nobles ballen la conga i els prínceps fan fotos amb el telèfon mòbil als infeliços que han quedat convertits en estàtues. Significa això que ens trobem davant d’una lectura iconoclasta del conte? No necessàriament, ja que tots els detalls que s’escapoleixen del cànon responen a la personal sensibilitat d’Arrietta, que els introdueix de manera que ens resultin tan naturals com la màgia que envolta una història explicada amb la complicitat d’amics com Mathieu Amalric i Ingrid Caven, i tocada per la fotografia irreal i atmosfèrica que aconsegueix Thomas Favel.
Les millors pel·lícules de...
Univers serièfil
Els cinemes de Girona
Cinema Truffaut
El refugi dels (més) cinèfils. Si el vostre déu és Orson Welles i encara somieu que us perdeu pels carrers de París amb Jean Seberg, aquest és el vostre cine. El Cinema Truffaut,-o antiga Sala B de mític Cinema Modern-, el van crear l’any 1992 el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i és l’única sala de la ciutat que només projecta pel·lícules en versió original. A més, també s’organitzen presentacions de llibres i pel·lícules i s’hi projecten els cicles de pel·lícules de la Filmoteca de Catalunya.
Cines Oscar
Els Cines Oscar programa, des de fa anys, les darreres estrenes de la temporada en cinema comercial i familiar. També estrena en català i els dijous té en cartellera pel.lícules en versió original. A més a més amb la targeta fidelity anar al cine només et costarà 4,90 euros. I si sou dels que aneu al cine i a sopar, podeu quedar abans per sopar a la pizzeria del mateix recinte.
Cines Albeniz Centre
Els mítics Albeniz, situats al centre de la ciutat, programen les darreres estrenes de la temporada en cinema comercial i familiar. Compta amb dues ubicacions: els Albèniz Plaça i els Albèniz Centre, i 13 sales on tothom hi troba el que busca. A banda de la comoditat de les butaques, les sales projecten en HD i 3D. A més a més de dilluns a dijous pots anar al cinema per 5 euros amb la “Tarifa Plana”.
Cines Odeon
És el cinema preferit dels que aprofiten el cap de setmana per fer quatre compres a l’Espai Gironés, sopar i veure una pel·lícula. Aquest muticinema de 10 sales programa les darreres novetats de la cartellera en cinema comercial familiar. A més, disposa d’accès per persones amb mobilitat reduïda així com multitut d’ofertes i preus que s’adapten a tots els usuaris. També tenen servei de venta anticipada pels més cinèfils i les entrades es poden adquirir còmodament per Internet.