Cine
La cartellera de Girona, les crítiques de les pel·lícules, recomanacions i curioses llistes cinèfiles!
Les estrenes de la setmana
Heartstone
Aquea nova mostra de l’emergent cinematografia islandesa arrenca amb una escena on la violència prosaica cap a les bèsties esdevé un ritu de masculinitat i una forma de matar el temps en un poble pesquer de mala mort. L’aclaparadora bellesa del paisatge islandès esdevé molts cops a 'Heartstone' un drama al voltant de dos amics inseparables, Thor i Christian, en ple pas de l’adolescència a la joventut, un marc d’opressió, d’aridesa, d’hostilitat i de manca de llum. Per a Thor i Christian, l’amistat és un refugi mutu: es defensen dels abusananos del poble, s’acompanyen quan les coses no són fàcils a les llars respectives i es donen suport quan dues noies els engresquen a sortir junts. Però ara que les hormones s’han accelerat també descobreixen que allò que senten l’un per l’altre no és recíproc. Al contrari d’altres pel·lícules d’adolescents gais, a 'Heartstone' el punt de vista no recau en qui s’identifica amb la sexualitat no normativa, sinó en l’amic més convencional, Thor. En la seva òpera prima, el director Guðmundur Arnar recorre territoris tan coneguts com el despertar sexual, la intolerància cap al diferent en entorns tancats, la distància amb els pares en aquest moment tan difícil i la violència de les masculinitats tradicionals. Però ho fa amb total sensibilitat i honestedat, i des d’un canvi de perspectiva que és la principal aportació del film. 'Heartstone' se centra sobretot en com afecta el descobriment de l’homosexualitat de Christian a la relació entre els dos
Alma mater
Un drama tens, que juga a enfonsar l’espectador en una claustrofòbia constant, concentrant tota l’acció a l’interior d’un apartament de la ciutat de Damasc, en un bloc de pisos assetjat per franctiradors que disparen a matar. Un dia en la vida d’un grup de persones que hi viuen refugiades, defensant a ultrança el que és seu, mentre els saquejadors esbotzen portes i trenquen finestres, i el soroll de la guerra es va ficant dins dels nostres caps. És una cinta incòmoda i torbadora, com ha de ser, que deixa en fora de camp la mort per fer-la present. Al capdavant d’aquesta casa, Oum Yazan, a qui interpreta amb fúria Hiam Abbass, lluita a porta tancada com una lleona a la cova per protegir la seva família. A la vegada, una veïna amb el seu nadó espera que torni el seu marit, sense saber que una bala l’ha abatut de bon matí a l’aparcament de l’edifici, i que el seu cos està estès darrere d’un cotxe. Ella s’aferra a la criatura com si fos l’últim alè. En alguns moments pot semblar que 'Alma mater' intenta carregar sobre les seves espatlles tot el pes del conflicte bèl·lic, com si des de la finestra d’aquest pis es pogués veure la tragèdia en panoràmica. Però el seu ambient opressiu està construït d’una manera tan convincent i penetrant que ens en fa partícips, ens incrusta en l’horror de la història com si compartíssim l’oxigen amb els seus personatges.
El buen maestro
A França hi ha una fructífera tradició de pel·lícules al voltant de l'educació. La setmana passada s'estrenava 'Una razón brillante', ambientada en l'entorn universitari, i ara li toca el torn a 'El buen maestro', que trasllada el seu camp d'acció a un institut dels suburbis parisencs amb tots els problemes d'integració social que això comporta. Potser el major problema de l'òpera prima d'Olivier Ayache-Vidal sigui la seva semblança considerable amb 'La classe', de Laurent Cantet, Palma d'Or del Festival de Canes. En totes dues, l'aula esdevé un reflex de la societat i s'utilitza la pedagogia com a taula de salvació. Però si alguna cosa distingeix 'El buen maestro' és la seva humilitat a l'hora de apropar-se als personatges i l'estupenda interpretació de Denis Podalydès.
Matar a Jesús
Deixant de banda mèrits i carències cinematogràfiques (en té per totes dues bandes), 'Matar a Jesús' és un film remarcable pel procés de maduresa emocional que suposa per a Laura Mora. A la directora li van matar el pare, i aquesta experiència terrible li ha inspirat una pel·lícula on la protagonista comença a relacionar-se amb el sicari que va executar el seu progenitor. L'àlter ego de la cineasta es mou primer amb un desig clar de venjança, però a mesura que coneix les circumstàncies del seu antagonista el seu odi es desplaça cap a la societat que ha condemnat tots dos a la violència. Tot i que la conclusió queda lluny de ser conciliadora, la voluntat de Mora per intentar comprendre l'altre en lloc d'exorcitzar els traumes amb una explosió primària resulta tan lloable com emocionant.
El millor de la cartellera
Jeannette
EL cine s'ha atipat de pel·lícules entorn de la vida i miracles de Joana d’Arc, una figura que travessa la història del setè art i que ha passat per la càmera de directors tan diversos com Dreyer, Bresson i Besson. Ara és Bruno Dumont qui s’encarrega de portar aquesta icona de la cultura francesa a la pantalla. La premissa és sens dubte original: primer, perquè 'Jeannette' aborda una part poc coneguda de la història de Joana, la de la seva infantesa; segon, perquè Dumont ens explica tot això a través d’un musical en pop, metal i rap. A 'Jeannette', els àngels imiten els gestos i els balls de Febre del dissabte nit, en una barreja arriscada i fascinant entre ironia i espiritualitat. Basant-se en un text de Charles Péguy, Dumont ha fet una pel·lícula singular, que aconsegueix extreure bellesa de la natura i comicitat dels gestos dels seus personatges.
Cosas de la edad
Era l’any 2011 quan el cineasta Yvan Attal va dirigir Charlotte Gainsbourg (la seva dona) en la comèdia 'Mi mujer es una actriz'. En aquell cas, Attal i Gainsbourg no s’interpretaven a ells mateixos, però el mecanisme sobre el qual se sustentava la pel·lícula era posar de manifest les neurosis d’una parella marcada per l’exposició mediàtica d’una de les parts i les implicacions que això comportava en la seva relació íntima, privada. Ara, l’actor Guillaume Canet realitza un exercici similar amb la seva dona a la vida real, Marion Cotillard, i se situa al centre del relat amb els seus noms i cognoms per configurar una divertidíssima sàtira al voltant de la crisi dels 40 i la dictadura de la imatge en la seva professió. El resultat és una magnífica comèdia en què els dos demostren de quina manera l’exercici més lliure i sa del món és riure’s d’un mateix. I aquesta premissa és precisament la responsable dels millors moments d’una pel·lícula que converteix en gag no només les misèries i les obsessions de la parella, sinó també qualsevol idea preconcebuda que poguéssim tenir al voltant de les seves vides, des que Marion Cotillard sigui una actriu que es pren massa seriosament a si mateixa fins que Guillaume Canet mai no hagi estat allò que es diu un sex symbol. Aquesta és, sens dubte, la pel·lícula més fresca i lliure que Canet ha fet fins ara.
La forma del agua
L’etimologia ens diu que 'monstre' ve del verb llatí 'monere', que significa 'advertir'. L’amfibi de 'La forma del agua' és, doncs, un avís: la xenofòbia, la por anticomunista i l'homofòbia podien pertànyer tant a l’Amèrica de principis dels anys 60 com pertanyen a la de Donald Trump. No és la primera vegada que Guillermo del Toro –recordem 'El laberinto del fauno', que segueix sent la seva millor pel·lícula– aborda el gènere fantàstic fent rellevant el seu context polític, però és en aquest feliç creuament d’'Amélie' i 'La dona i el monstre', que modela una història d’amor clàssica –la llista de referents provinents del cinema de Hollywood i de la sèrie B és interminable– segons els patrons, alhora romàntics i grotescos, del cinema de Del Toro, on s’acumulen en forma d’un autèntic catàleg sobre la intolerància. La innegable elegància formal de la pel·lícula, empantanada en tons aquàtics i rimes líquides, hipnotitza l’espectador per submergir-lo en un conte de fades que surt victoriós de reptes potencialment ridículs –l’escena de sexe entre la protagonista (una Sally Hawkins que podria ser la reencarnació de Lillian Gish) i el monstre amfibi– gràcies a la convicció amb què Del Toro dirigeix la seva poètica reivindicació de la diferència. Tot i així, fa la impressió que aquesta reivindicació encesa vulgui adaptar-se, mercurialment, a tot tipus de públic, la qual cosa nega, en part, la seva singularitat.
Lady Bird
Al codi genètic de 'Lady Bird', si el miréssim a través del microscopi de la cinefília, hi trobaríem la perfecta definició del relat d’iniciació teen: la rebel·lia i la generositat, el primer nòvio (Fracàs I), el segon nòvio (Fracàs II), l’egoisme i l’esperança, les males companyies, el ball de graduació, la recerca d’una identitat que nega un pseudònim per reafirmar un nom propi... La singularitat de la primera pel·lícula dirigida en solitari per Greta Gerwig es troba en la seva atenció al gest i al detall, la seva resistència al sentimentalisme (que deu haver après de Mia Hansen-Løve) i la complexitat amb què retrata la relació entre la protagonista, una reeixida Saoirse Ronan, i la seva mare, una excel·lent Laurie Metcalf, una relació afectuosa i hostil que es converteix en el mirall trencat en què els adults es projecten quan miren els seus fills.
Un sol interior
Parar d'aquesta pel·lícula és parlar del rostre de Juliette Binoche, amb les galtes sempre humitejades, el somriure lluminós, els ulls amarats de llàgrimes. Interpreta una dona que vol estimar i ser estimada, sense segones intencions, i és la barreja perfecta de la noia d’'El raig verd' de Rohmer, que buscava consol en els últims colors d’una posta de sol, i la Gertrud de Dreyer, que després d’haver renunciat a tots els amants es tancava en una cel·la de pedra des d’on escrivia aquell epitafi que tots hauríem de gravar-nos a foc. 'Amor omnia'. Tot és amor. Claire Denis, la dama punk del cine francès, frec a frec amb Christine Angot, escriu una història sobre la veritat de les emocions al natural. Filma l’esquena pigada, nua, de la protagonista amb la mateixa voluntat cartogràfica amb què recorria el cos dels vampirs de '35 rhums' en les escenes de sexe, i amb què s’apropava al múscul bategant al braç de Denis Lavant al final de Beau travail, quan començava a sonar 'Rhythm of the night'. Però aquí ho fa només per mostrar-nos uns sentiments que es belluguen sota una pell tan fina que fins i tot diríem que transparenta. I després hi ha la virtut de la paciència, compartida per dos elements. D’una banda, la Binoche, que dubta i vacil·la, sense arribar a trobar la paraula exacta, esperant una rèplica que mai no arriba. De l’altra, una càmera d’una amabilitat infinita, que ens converteix en còmplices del seu plor. Seria un terrible error pensar que estem davant d’un personatge dèbi
Les millors pel·lícules de...
Univers serièfil
5 motius per veure GLOW
No hi ha dubte que “GLOW”, la sèrie de Netflix sobre lluita lliure femenina, s’ha convertit en un dels fenòmens televisius d’aquest estiu. Ara bé, paga realment la pena? És tan feminista com es diu? Rius amb ella o d’ella? D’entrada direm que és efectivament una gran comèdia, però si l’argument curt no us serveix us proposem cinc motius més extensos per no perdre-se-la. 1. Per combativa Aquesta no és la típica sèrie que ven feminisme per acabar explicant la història de sempre. Al contrari, és tant una reflexió sobre les dificultats de les dones per trobar bons papers a cinema i televisió com una crítica a la seva cosificació a la indústria de l’entreteniment. En l’evolució emocional i professional de la protagonista hi ha una àcida metàfora sobre aquesta lluita, però sense incórrer mai en la complaença (el personatge principal és un desastre absolut, i són aquests matisos els que la fan tan creïble) ni convertint els diàlegs en mítings. Si “GLOW” funciona tan bé és perquè et fa participar d’un discurs molt combatiu contra les desigualtats de gènere però mai et força a empassar-te’l: emana de la mateixa història i els seus gags . 2. Pels 80 Estem molt acostumats a veure els 80 reproduïts en cinema i televisió: és el fenomen nostàlgic de moda. Aquí, afortunadament, no es cau en allò tan fàcil de dir-te que van ser collonuts i que qualsevol temps passat va ser millor. sí, la banda sonora et fa somriure i està plena de detalls escènics que t’evoquen aquella dècada, però
Els cinemes de Girona
Cinema Truffaut
El refugi dels (més) cinèfils. Si el vostre déu és Orson Welles i encara somieu que us perdeu pels carrers de París amb Jean Seberg, aquest és el vostre cine. El Cinema Truffaut,-o antiga Sala B de mític Cinema Modern-, el van crear l’any 1992 el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, i és l’única sala de la ciutat que només projecta pel·lícules en versió original. A més, també s’organitzen presentacions de llibres i pel·lícules i s’hi projecten els cicles de pel·lícules de la Filmoteca de Catalunya.
Cines Oscar
Els Cines Oscar programa, des de fa anys, les darreres estrenes de la temporada en cinema comercial i familiar. També estrena en català i els dijous té en cartellera pel.lícules en versió original. A més a més amb la targeta fidelity anar al cine només et costarà 4,90 euros. I si sou dels que aneu al cine i a sopar, podeu quedar abans per sopar a la pizzeria del mateix recinte.
Cines Albeniz Centre
Els mítics Albeniz, situats al centre de la ciutat, programen les darreres estrenes de la temporada en cinema comercial i familiar. Compta amb dues ubicacions: els Albèniz Plaça i els Albèniz Centre, i 13 sales on tothom hi troba el que busca. A banda de la comoditat de les butaques, les sales projecten en HD i 3D. A més a més de dilluns a dijous pots anar al cinema per 5 euros amb la “Tarifa Plana”.
Cines Odeon
És el cinema preferit dels que aprofiten el cap de setmana per fer quatre compres a l’Espai Gironés, sopar i veure una pel·lícula. Aquest muticinema de 10 sales programa les darreres novetats de la cartellera en cinema comercial familiar. A més, disposa d’accès per persones amb mobilitat reduïda així com multitut d’ofertes i preus que s’adapten a tots els usuaris. També tenen servei de venta anticipada pels més cinèfils i les entrades es poden adquirir còmodament per Internet.