Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Girona icon-chevron-right Pilar Abel, filla de Dalí?
Notícies / Art

Pilar Abel, filla de Dalí?

Salvador Dalí

Amb el ros platí sempre impecable i talons d’infart, així encarava la vida a diari. Les dues filles que vivien amb ella, anys abans d’aspirar a cap legítima milionària, ja gaudien del patrimoni de ser molt guapes. Tenien pocs anys més que nosaltres, que voltàvem els vint, però molta més mili, llargues melenes tenyides de negre que accentuaven la ferotgia dels seus cossos fibrats i uns nòvios acabats de llicenciar de la legió estrangera francesa, com a mínim.
Les meves amigues vivien en un pis d’una finca senyorial vinguda a menys de la plaça Marquès de Camps i la Pilar Abel –la vident que ha dut als jutjats una demanda de paternitat envers Salvador Dalí i n’ha aconseguit l’exhumació- i les filles n’ocupaven un altre. No recordo com va anar la cosa però, mentre les dues noies, que haguessin estat una amistat més lògica, mantenien les distàncies amb nosaltres, la Pilar va esdevenir una assídua al nostre saló i no es podia dir que no ens agradés.


En un altre cau d’estudiants, la incrustació al sofà d’una senyora de mitjana edat amb aspecte d’estrella del porno crepuscular potser hagués provocat preocupació i trucades a les cases paternes. Però nosaltres érem de costa i, a més, treballàvem a la nit de Platja d’Aro. És a dir, estàvem acostumades a gent diversa, a vegades molt estranya, i a les converses absurdes. Els caps de setmana culminaven de matinada a la barra taronja i emmoquetada del Llevant per esmorzar croissants sucats en Bailey’s i cloïsses a la marinera. Una pitonissa buscavides que convidava a cigarretes? Zona de confort.
A més del tabac, també era generosa a l’hora d’instruir-nos en les seves habilitats per guanyar-se la vida a costa dels incauts. Ens va ensenyar, bé, ja ens entenem, a llegir el tarot. A mi em considerava especialment dotada; mai li vaig dir que tot el que ella explicava jo ja ho havia llegit a la Superpop. Una meva tirada la va impressionar i me’n va pagar mil peles. És l’única vegada que he cobrat per explicar una història inventada. No rieu, malparits.


Un dia, vaig rebre una carta d’amor. Quines coses que passaven, eh? I vet aquí que la vident m’hi va oferir un conjur que m’assegurés l’afecte etern del remitent. No sóc completament imbècil, però tot i això li vaig entregar el sobre, que va desaparèixer dins la butxaca dels seus texans apretadíssims. Només puc al·legar alienació transitòria per joventut extrema i que em va fer molta gràcia la solemnitat que li va donar a tot plegat.
És clar, mai més vaig poder rellegir aquells fulls que havia tret de la bústia amb tanta il·lusió aquell matí. Només en recordo dues frases: “Escápate conmigo. Vámonos a ninguna parte...”. No en sabia més, pobre. Tenia 19 anys. I per cert, la seva passió es va extingir abans que les vísceres d’una gallina sacrificada haguessin tingut temps de refredar-se.


Haurien de passar molts anys abans que jo tornés a parlar amb la pitonissa i, per suposat, ja no seria el moment de demanar-li cap carta. En aquell 1998, la primavera ja obria les portes a l’estiu i potser les susceptibilitats s’elevaven juntament amb el termòmetre, no ho sé. De cop i volta, i cap de nosaltres en va saber mai per què, la vident i les seves filles ens començaren a girar la cara quan ens trobàvem per l’escala i fins i tot va haver-hi algun episodi tibant, amb insinuacions vetllades de màgia negra pel mig. Aprofitant que el juny era a tocar i acabaven les classes, les meves amigues van deixar el pis i van enfilar cap a la costa, on les amistats hi són eternes, i ja no diguem els amors, perquè en 15 dies mai tens temps de cansar-te de ningú.


Però Pilar Abel és com el Guadiana de Girona: apareix de tant en tant i tot seguit es manté en perfil baix durant llargues temporades. Arran de l’èxit editorial i l’adaptació cinematogràfica de Soldados de Salamina va demandar l’escriptor Javier Cercas, a qui acusava de caricaturitzant-la en un personatge de la novel·la: una vident televisiva molt basta que no duia calces. Demanava 750.000 euros per reparar l’honor malmès.
No se’n va sortir: l’escriptor va demostrar amb facilitat que no tenia el dubtós plaer de conèixer la senyora i mal podia tenir motius per riure-se’n. Aquell cas el vaig seguir de lluny però, anys després, una nota de premsa dels Mossos d’Esquadra, que anunciava la seva detenció per la presumpta comissió d’una estafa a un dels seus clients del negoci de la vidència, me la va dur a la recepció del diari on jo treballava.
Vaig baixar les escales esperant trobar-m’hi una hidra encesa per les acusacions policials reproduïdes sense contrastar –és la queixa recurrent a la secció successos, per això els morts hi són tan apreciats: a diferència dels delinqüents de poca volada, no esperen que se’ls localitzi perquè expliquin la seva versió dels fets. Ans al contrari, però, hi vaig trobar la mateixa tia cordial que recordava, àvida d’explicar-se, tot i que a la seva manera: defugint qualsevol pregunta directa o incòmoda.


En aquells vespres de fa vint anys al voltant d’una estufa de butà mai parlà del tema, malgrat que ara assegura que ja de petita se sabia filla de Salvador Dalí. Aquella dia al diari, mentre intentava treure alguna cosa clara de l’estafa, de la que ella també se’n considerava víctima, li vaig treure el tema. Se li va il·luminar la cara: “Oi que m’hi assemblo?” va exclamar feliç i convençuda, posant-se de perfil per mostrar-me un nas lleugerament aquilí. Si no és filla de Dalí, és probable que Abel tingui problemes relacionats amb la fabulació i l’autoengany. En cas que així fora, no deixa de ser molt meritori que hagi estat capaç de pujar una família i guanyar-se la vida, encara que sigui de manera, diguem-ne, heterodoxa. En un país on, en general, l’oportunisme, l’astúcia i el mangoneo són aptituds més que apreciades costa entendre el rebuig general que aixeca aquesta dona que, pobra, tan sols busca el seu pare, com un Marco que no té ni el consol de tenir d’amic el mico Amedio.


Fem un xic d’anàlisi. Quin mal general causa Abel, més enllà de la interessant possibilitat de provocar una apoplexia a algun opinador professional? L’espectacle que ens ha ofert i el que encara està per venir, ara que s’acosta el moment en què es desvetllaran els resultats de les anàlisis, és d’alta volada i de dimensions internacionals. Si la senyora esdevé finalment digna hereva d’Avida Dollars, el cost que assumirà l’Estat en entregar-li el 25% del patrimoni que el pintor hi va llegar correspon a un dret legítim que empara qualsevol fill de qualsevol pare. Caldria ser un cretí per dir que l’herència de Pilar Abel costarà llits d’hospital.
Personalment, condemno la forma com es guanya la vida. Però des del punt de vista de la societat de consum, la seva activitat és impecable (sempre i quan no preguntem si paga impostos. En fi). Ofereix uns serveis que tenen demanda. Potser no li compraries un cotxe de segona mà, però aquesta definició inclou, només a nivell gironí, una llarga filera de càrrecs públics que porten anys pastant d’un pressupost a un altre mentre reben tracte de respecte per allà per on passen.


En aquesta farsa que transcorre en la millor tradició de la comèdia picaresca ibèrica i entronca amb el surrealisme, però, ens falta destacar-hi un darrer personatge. El forense Narcís Bardalet, que va embalsamar Salvador Dalí i arran l’exhumació va poder comprovar, satisfet i emocionat, com de bé va fer la feina –els bigotis encara marcant les deu i deu: temperament empordanès, precisió suïssa- pot acabar essent el darrer que rigui i qui rigui més fort en tota aquesta història. Bardalet sap coses que, per la seva condició de metge, no pot divulgar però no es pot estar d’insinuar; i que fan dubtar sobre la capacitat física de Salvador Dalí per engendrar descendència. Una altra informació interessant que el forense va deixar anar mig cantant mig xiulant en entrevistes que traspuaven malícia pels quatre cantons és que els materials d’embalsamar podrien haver destruït l’àcid desoxiribonucleic (ADN) en les restes del pintor.


La comparació de l’ADN de Dalí i Abel és l’única manera de saber si son pare i filla: així seria en cas d’una coincidència del 99% o més de la informació de les cèl·lules contrastades. Si el material genètic del pintor està en mal estat, oblida-te’n. Potser se’n podria trobar una mica encara, va dir esperançat, ¡a l’arrel dels queixals! A Bardalet li faria moltíssima gràcia ser el responsable indirecte de que aquest afer s’encallés en unes taules eternes. Que la figura de Salvador Dalí hagi estat exhaustivament estudiada no vol dir que la gent no tingui secrets, ha apuntat -al meu modest entendre molt sensatament- algú tan solvent com l’Ian Gibson, que no considera cap sacrilegi l’exhumació. Fins i tot Bardalet, que des del primer moment va estar-hi en contra, ha acabat admetent que ha estat una experiència que ha aportat coneixement, doncs l’estat de conservació del cos era un enigma. I ara ja no ho és.


Que Abel s’ha empescat una història rocambolesca per intentar esgarrapar uns eurillos donant entrevistes? Potser sí. Si el test d’ADN dona negatiu tornarà al seu món outsider amb un llastre afegit: no encertar qui és el teu pare no és una bona propaganda per a una endevinaire. De fet, tots els saraus on s’ha embolicat deixen clar que no destaca a l’hora de veure venir els problemes. La seva especialitat deu ser una altra. Com deia aquell vell acudit on piquen al timbre d’un vident i aquest pregunta qui és: el qui pica respon “doncs quina merda de vident”.
I per què, doncs, tanta animadversió? Pel mateix de sempre a aquesta santa ciutat: pur i simple classisme. Moltes senyores de la Girona de tota la vida hauran anat, durant una tarda tonta, a què els tiri les cartes, però això no vol dir que estiguin disposades a fer-s’hi una foto pels mitjans. I deixem-ho aquí. No entrem en terrenys més fangosos que en aquesta història ja hi han aparegut prou jutjats.


Jo, Pilar, estic amb tu. Suposo que l’espera t’està resultant tan líquida i pesada com els rellotges pintats pel teu... Espero que d’aquí res les corredisses siguin antològiques i que et surtin amics de sota les pedres. Que els que ara et titllen d’estafadora escriguin que la protoguspira de la creació, talment una broma infinita, ja es manifestava en els ulls hipertiroïdencs de la teva Jasmine, la pitonissa que als 90 aixecava shares històrics a TV Girona, juntament amb l’emissió de pel·lis porno.
I si no, no passa res. Si bé amb el pobre Cercas et vas passar diversos pobles, ara no estàs fent mal a ningú. És més, t’estàs sacrificant per l’art, en una mena de happening postmodern d’una novel·la de Balzac passada per la batedora daliniana. De mentre, aïllats en un entorn blanc i estèril, els àcids de la vida d’un mort i d’una que vol viure bé d’una puta vegada rumien les seves gènesis, fent tranquil·les voltes en espiral en un medi salí i aquós.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments