1 M'encanta
Guarda-ho

10 pel·lícules que has de veure per anar de cinèfil

Tothom veu pel·lícules, però no necessàriament les que s’han de veure per anar d’expert. I hi ha films ideals per a l’ostentació de coneixements cinematogràfics

Mulholland Drive

Els gustos cinematogràfics són tan subjectius com l’enamorament, i exercir de cinèfil no deixa de ser com voler donar la millor versió d’un mateix a una audiència que en el fons està en igualtat de condicions per portar-te la contrària. Us proposem deu títols que us permetran quedar com uns veritables entesos en la matèria, sobretot perquè és més la gent que els coneix que no la que realment els ha vist.

1
Mulholland Drive

Mulholland Drive

De fet, s’ha de veure tot la filmografia de David Lynch per anar de cinèfil. Però aquesta meravella en particular té a més la virtut d’haver-se guanyat fama de críptica i indesxifrable. Aparentment, explica la història d’una aspirant a actriu que arriba a Hollywood i acaba immersa en un pervers joc de miralls que porta l’espectador a una incerta frontera entre realitat i somni. Sí, és complicada, però no és que no s’entengui: simplement és que has de pensar més del compte. I no oblidar mai que, en Lynch, no és tan important resoldre l’enigma com deixar-se atrapar per ell. Això sí, arriba a generar tantes especulacions que acabes dubtant si has vist la mateixa pel·lícula que els altres.

2
Memento

Memento

Agradi o no, la modernitat passa per Christopher Nolan. Però si s’és massa “cool” per veure’n una del Batman, el millor és refiar-ho tot a la pel·lícula que el va donar a conèixer, un thriller explicat literalment a l’inrevés sobre un detectiu amnèsic que reconstrueix els fets immediats mitjançant els seus propis apunts i tatuatges. Té el punt just de jeroglífica i sorprenent (es va estrenar en el moment àlgid dels “twists” narratius de darrera hora), i com que està rodada amb quatre dòlars s’escapa del rotllo “mainstream” de què s’ha acabat acusant el seu autor. El més graciós és que, malgrat que se la veu com una mostra de cinema “intel·lectual”, en el fons explica una història la mar de senzilla. Per això és tan bona. 

3
Blow Up

Blow Up

Hi ha diverses generacions que només coneixen “Blow Up” pel pòster, amb la icònica imatge de David Hemmings fotografiant una model assegut al damunt d’ella. Però és que a més aquesta joia de Michelangelo Antonioni és encara avui una de les millors i més lúcides reflexions sobre la responsabilitat implícita en la captació d’imatges, i també un influent thriller sobre la fragilitat de les aparences. A banda que el temps l’ha tractat molt bé (és el del 66, però continua essent moderna), juga tan bé amb els simbolismes de la història que és impossible no prestar-se a interpretar-la de principi a final. Si la veieu us adonareu que gran part del que heu vist en una pantalla s’hi assembla d’una manera o una altra.

Advertising
4
Blade Runner

Blade Runner

Tot i ser un dels títols més referenciats del fantàstic contemporani, no va rebentar taquilles en el moment de la seva estrena. La seva llegenda ha anat creixent amb el temps, i es deu més a la seva capacitat d’imaginar un futur creïble (en algunes coses, ja hi som), la mestria a l’hora de radiografiar la humanitat a través de les màquines i, per descomptat, el seu final, que no s’ha perdut com llàgrimes en la pluja. No haver-la vist a aquestes alçades arriba a ser pecaminós, i més tenint en compte la quantitat de remuntatges que n’ha fet el director, però ara s’escau més que mai: la seva seqüela arriba aquest mateix any, i si no mireu l’original no podreu fer la piulada ocurrent traient-li ferro.

5
Sangre fácil

Sangre fácil

Els germans Ethan i Joel Coen ja són història viva de Hollywood, i com que han guanyat Òscars i s’han fet milionaris hi ha qui té la temptació d’adotzenar-los. Però durant molt temps van ser una garantia de qualitat gairebé infal·lible, i en poques pel·lícules tenen tan quòrum com en el seu debut. Cinema negre aspre, de clarobscurs i éssers erràtics i sense sort, que aconsegueix evocar els clàssics sense imitar-los més del necessari. No hi ha grans estrelles, per més que Frances McDormand ho ha acabat essent, però sí una atmosfera fatalista ideal per introduir l’espectador a les potencialitats d’un gènere que no deixa mai de reinventar-se.

 

6
2001: Una odisea del espacio

2001: Una odisea del espacio

Un altre director del qual s’ha de veure tot per poder apuntalar qualsevol cinefília. Potser el que diferencia “2001” de la resta de la filmografia de Kubrick és que exigeix un esforç addicional a l’hora d’interpretar la seva ambiciosa auca sobre l’existència i la configuració de les nostres divinitats. El film, monòlit inclòs, s’entén en idèntica proporció als coneixements de l’espectador. Dit d’una altra manera: si acceptes que això no va de treure conclusions immediates, la pel·lícula és un viatge absolutament inoblidable a un mateix. Per aquest motiu, recuperar-la amb regularitat et fa adonar que és una pel·lícula pensada per adaptar-se a l’evolució personal i intel·lectual del que la mira.

Advertising
7
El Padrino

El Padrino

Un clàssic, una icona. No només la primera: totes tres. Però no en dubteu, hi ha més gent que sap el que és “El Padrino” que no gent que realment ha vist “El Padrino”. Això és perquè massa sovint se sobreentén de què va la saga i, a més, les noves generacions de cineastes s’hi emmirallen (massa) poc. Però el cas és que aquest magistral relat genealògic ajuda a entendre no només gran part de la història del segle XX, sinó que és una veritable lliçó de com descriure una sèrie de personatges fins convertir-los en part indispensable de la nostra cultura audiovisual. Veure la trilogia d’una tirada és molt aconsellable: l’acabes amb la sensació que no veuràs mai més res tan bo.

8
El séptimo sello

El séptimo sello

En l’afany d’ostentació cinèfila, hi ha una paraula irrenunciable: Bergman. I d’entre totes les perles que va dirigir, aquesta és sens dubte la més popular i recurrent per ser esmentada a tota tertúlia fílmica. T’ho posa fàcil, perquè el seu punt de partida, una partida d’escacs entre l’home i la Mort, contribueix a enumerar els temes amb agilitat, i les seves metàfores sobre la caducitat de l’individu i la construcció dels seus dogmes de Fe són fàcilment extrapolables a qualsevol període o context. És per tot això que encara és carn de cinefòrum, de llargues converses sobre el sentit de la vida i d’admiratives constatacions del talent del seu protagonista, Max von Sydow.

9
El precio del poder

El precio del poder

Us heu fixat que hi ha molta gent que, preferiblement en actes culturals, porta una samarreta d’Al Pacino en actitud eixelebrada i empastifat de cocaïna? Es tracta d’una imatge de Tony Montana, el personatge que interpretava en una de les pel·lícules més rabioses, influents i virtuoses dels anys 80. Obra del gran Brian De Palma, de qui ja tocaria una reivindicació col·lectiva, el film és tant un retrat sense concessions del somni americà com una àcida metàfora de la corrupció inherent a l’exercici del poder. La seva conversió en icona s’ha consumat al segle XXI, i ara més que mai convé veure-la perquè s’ha anunciat un innecessari “remake” que té totes les de perdre.

Advertising
10
Funny Games

Funny Games

En aquesta llista no podia falta una d’aquelles pel·lícules que t’obliguen a apartar la mirada. I el rei indiscutible d’aquesta tendència és Michael Haneke, l’home que a “Funny Games” et confronta sense concessions a les teves pors i a les més incòmodes disjuntives morals. La premissa és ben simple: dos nois t’entren a casa i et sotmeten a una insuportable successió de tortures i vexacions. Tot cinèfil que es vulgui enorgullir de ser-ho ha de veure aquesta duríssima al·legoria sobre la violència, i el paper que hi juga la imatge, si després vol sentir-se legitimat per participar en els seus debats. Sobretot mireu l’original, perquè el “remake”, tot i estar firmat pel mateix Haneke, és excessivament cal·ligràfic.

Comentaris

0 comments