0 M'encanta
Guarda-ho

10 pel·lícules que t'ajuden a deixar una relació

El cinema sovint ens ven contes de fades, però també ens regala bons manuals per afrontar un desfeta sentimental

500 days of summer

D’acord, al cinema predominen els finals feliços i les relacions amoroses sempre acaben trobant el gir necessari que les fa funcionar. Però també hi ha pel·lícules que aconsegueixen ser una veritable síntesi dels problemes sentimentals i els seus antídots. Us proposem una llista de títols que us serviran per prendre aquelles decisions que primer us semblen dràstiques però a la llarga es tornen summament pràctiques.

1
(500) días juntos

(500) días juntos

Aquesta joia moderna, a banda de ser de les úniques comèdies que assumeix que no hi ha mitges taronges, també és de les poques que s’atreveix a parlar frontalment del desgast que representa renunciar a un mateix per adaptar-se al que creus que vol l’altre. Plantejada a partir d’una perversa subversió cronològica (veiem una selecció dels 500 dies d’una relació, però no de manera correlativa), té la virtut de no ser reduccionista amb els seus personatges: tots hem estat Gordon-Levitt o Deschanel alguna vegada. Ah, i en contra del pensament majoritari, no té un final feliç: el bucle (i els errors que s’hi cometen) torna a començar posant el comptador a zero.

2
Annie Hall

Annie Hall

Woody Allen va definir un personatge femení que és tot un concepte: l’ésser escàpol, indomable, que crea tanta dependència com rebuig. Diane Keaton va saber captar-la i crear un motllo que convida a reflexionar sobre el que realment ens convé, i sobretot allò tan recurrent sobre les i els que juguen “en una altra lliga”. Annie Hall és inabastable i tòxica per als somiatruites i els romàntics d’opereta. Veure-la fa patir pel pobre Allen, i també fa pensar molt en un mateix. I compta amb un acudit memorable. Un home va al psiquiatra perquè el seu germà creu ser una gallina, i el doctor li pregunta perquè no l’ingressa. I l’home respon: “perquè necessito els ous”. Quin gran resum de l’enamorament.

3
Olvídate de mí!

Olvídate de mí!

En una desfeta sentimental, la memòria és un element clau. Quan idealitzes l’altre, cada racó compartit s’erigeix en un recordatori del que has perdut; quan estàs ressentit, visitar-los de nou s’erigeix en un veritable malson emocional. De tot això parla “¡Olvídate de mí”! (lamentable títol espanyol de “Eternal Sunshine of the Spotless Mind”), on el director Michel Gondry i el guionista Charlie Kaufman ens situen en una distòpia sobre un procediment que permet esborrar els records de les relacions passades. Jim Carrey i Kate Winslet, esplèndids, ens arrosseguen cap a una faula on descobrim, amb un regust amarg, que els temps passats no eren necessàriament millors.

Advertising
4
Her

Her

Diguem-ho clar: les xarxes socials estan matant el romanticisme. Sí, ajuden a facilitar la comunicació i a saltar pantalles, però paradoxalment ens allunyen de la veritat aliena. En aquesta meravella escrita i dirigida per Spike Jonze, un home s’enamora d’un sistema operatiu amb la veu de Scarlett Johansson, i acaba protagonitzant una desoladora història sobre l’aïllament que exemplifica com poques les contraindicacions de la virtualitat. El personatge de Joaquin Phoenix és el símbol d’una era en què confonem el mitjà amb el fi, les màscares amb la sinceritat, i ens aboquem a una soledat irreversible. Si veieu “Her” és molt probable que comenceu a desconfiar dels xats i les verborrees de teclat.

5
Alta fidelidad

Alta fidelidad

Basada en una novel·la de Nick Hornby, aquesta comèdia parla d'un altre gran tema de les relacions amoroses: allò que mal anomenem “madurar”. El protagonista, un Peter Pan que té una botiga de discos i es creu les lletres de les cançons, és abandonat per la xicota, i decideix anar a veure les seves antigues parelles per entendre què ha fallat. Malauradament, la pel·lícula sucumbeix a la temptació de redimir-lo, però pel camí deixa unes quantes perles sobre la necessitat de mantenir-se “freak” malgrat les pressions ambientals. El film compta amb un immens John Cusack, la viva imatge de tota una generació de rockers incompresos, i hi apareix Bruce Springsteen donant consells. Què més es pot demanar?

6
La vida de Adèle

La vida de Adèle

No hi ha res pitjor que veure en els ulls d’un altre que allò s’ha acabat i que, per enamorat que estiguis, no hi ha manera d’arreglar-ho. Aquesta terrible idea s’expressa amb particular cruesa en aquest drama hiperrealista sobre una noia que descobreix l’amor i la sexualitat, per acabar constatant que ambdues coses, com créixer, van indissolublement lligades a la pèrdua i el desencant. A banda de les magnífiques interpretacions de les seves dues protagonistes, Léa Seydoux i Adèle Exarchopoulos, conté un dels finals més tristos del cinema recent. Més que res perquè capta, amb un simple diàleg i uns pocs gestos, les devastadores conseqüències d’una ruptura.

Advertising
7
Closer

Closer

Aquesta pel·lícula de Mike Nichols, basada en una demolidora obra teatral de Patrick Marber, juga a creuar dues parelles que afronten les seves respectives relacions amb més secrets que honestedat. El resultat? Un veritable tractat sobre la infidelitat i les expectatives, resolt amb una mala bava que arriba a desarmar per la falta de concessions. Jude Law, Natalie Portman i Julia Roberts estan fantàstics, però és el personatge de Clive Owen el que acaba dominant la funció per la seva afició a dir això tan poc habitual que es coneix com a “veritat”. Un consell: si us apreneu els seus afilats diàlegs de memòria, en una discussió de parella sereu imbatibles.

8
Primos

Primos

La comèdia de Daniel Sánchez Arévalo és entranyable, positiva i, convé dir-ho, irradia felicitat. Però té el valor de començar allà on moltes històries d’amor acaben, a l’església, per mostrar el gran Quim Gutiérrez plantat a l’altar i decidint tornar al seu poble d’estiueig per retrobar-se amb les essències. A partir d’aquí, la gràcia és veure tan desorientat personatge topant amb una crua realitat: recompondre una ruptura amb una ex no és viable si insisteixes a comportar-te com ho feies amb la núvia a la fuga. Radiografia del mal que han fet els contes de fades, aposta per reinventar-los, i a estones se’n surt gràcies a una ironia que carrega frontalment contra els excessos de sucre.

9
5x2

5x2

Tot i que en el seu moment va tenir un cert ressò en els circuits de versió original, aquest excel·lent drama de François Ozon ha caigut en un immerescut oblit. És el “Memento” de les relacions de parella: la pel·lícula comença amb els protagonistes signant el divorci i després veiem, en cinc episodis, la reconstrucció inversa de la seva història, és a dir, de la dissolució a l’enamorament. Aquesta estructura fa que t’adonis fins a quin punt cometem errors de manual i també com el pas del temps, i la irrupció del tedi, ens acaba convertint en allò que acostumem a criticar dels altres. Molt bona, però quan l’acabes només penses en beure. Alcohol, per descomptat.

Advertising
10
Perdida

Perdida

De l’adaptació de l’excel·lent novel·la de Gillian Flynn se’n poden explicar poques coses si no es vol fer un spoiler com una casa de pagès. Però el que sí en podem dir és que és un dels retrats més esgarrifosos que s’han fet mai del que no veiem de la convivència d’una parella, i també una duríssima crítica al gust per les aparences de les classes benestants. El seu director, David Fincher, hi presenta un personatge femení particularment ben matisat (una inoblidable Rosamund Pike) i ens fa un magnífic regal: convertir Ben Affleck en el calçasses més covard i hostiable de la història del cinema. I veure patir l’Affleck mola. Mola molt.

Comentaris

0 comments