10 sèries ideals per a l'estiu

Hi ha una fórmula que en televisió és infal·lible: el patiment dels “pijos”. Abasta des dels Ewing fins les protagonistes de “Pretty little liars”. Doncs “Riviera” és això però infinitament més sofisticat. Explica la història d’una jove nord-americana casada amb un multimilionari i que, quan aquest mor en l’explosió d’un iot, descobreix que la fortuna té una procedència molt obscura. Secrets, mentides i sexe “soft” són els principals ingredients d’una producció britànica que només pots prendre’t a conya marinera, mai millor dit. I el millor de tot és que hi ha molt talent al darrere: és una creació del cineasta Neil Jordan i la seva protagonista és l’esplèndida Julia Stiles.

En un futur proper, les societat són dictatorials i tot aquell que no hi combrega malviu a la carretera i participa en curses de cotxes que s’alimenten de sang humana (!). Aquesta és la premissa d’una deliciosa estupidesa de la cadena SyFy que agafa mil referències (“Mad Max”, “La carrera de la muerte del año 2000”, “Basket case” o el cinema de John Carpenter) i les converteix en un “actioner” tan tronat com entretingut. De fet, juga a ser per a la televisió el que “Death Proof” i “Planet Terror” eren al cinema: un homenatge les sessions de Grindhouse. I atenció a la seva protagonista, Christina Ochoa, néta de Severo Ochoa, nascuda a Barcelona i fantàstica hereva de les muses de la sèrie Z.

Una sèrie sobre un jove Shakespeare pot ser un plaer culpable? Doncs sí, perquè aquesta producció de la cadena TNT, tot i les seves pretensions de documentar els primers treballs de l’autor, acaba essent una molt funcional evasió que destaca més per les seves sortides de to que pel rigor històric. Com no estimar un producte que comença temporada mostrant Shakespeare al ritme del “London Calling”? Tot això no sorprèn quan veus que el seu creador és Craig Pearce, guionista habitual de Baz Luhrmann i, per tant, de “Moulin Rouge” i “El gran Gatsby”. I reteniu el nom del seu actor principal, Laurie Davidson, debutant que apunta a icona sexual.

Un grup de dones de Florida que sempre han estat envoltades d’homes tòxics i mai han cregut en elles mateixes decideixen convertir el seu saló de bellesa en la tapadora d’un lucratiu negoci de drogues. Sí, és el que esteu pensant: sembla la versió colorista i amb palmeres de “Breaking Bad”. I ja és una mica això, perquè aquesta sèrie sobre apoderaments femenins i vides paral·leles juga a subvertir el melodrama televisiu de tota la vida i donar-li un aire més bandarra, però sense perdre de vista els matisos dels personatges. I hi surten Carrie Preston, la memorable Tascioni de “The Good Wife” i Dean Norris, el cunyat de Walter White.

Hi ha el costum generalitzat de considerar “Iron Fist” la pitjor sèrie de Marvel i Netflix. Plantegem-ho diferent: és la més lleugera i, és clar, si la compares amb “Daredevil”, “Jessica Jones” i “Luke Cage” surt perdent en qualsevol dels casos. Ara bé, una sèrie amb arts marcials, intrigues familiars i un paio amb el puny fluorescent no pot ser mai dolenta, i s’ha de dir que és força més entretinguda del que se li ha volgut reconèixer. Veure-la és un acte de fe que tindrà recompensa, perquè quan s’estreni de “The Defenders”, la sèrie que els reuneix a tots quatre, està cantat que “Iron Fist” es revaloritzarà i podreu anar de cunyats per la vida.

El reclam comercial més efectiu de l’actualitat de la nostàlgia, ja sigui del que vèiem de petits o d’allò que somiàvem ser i no som. D’això últim va aquesta comèdia de Netflix sobre un grup d’amics que s’apropa a la quarantena i ha d’afrontar les contraindicacions de la vida adulta. Té el seu punt amarg, però en realitat no vol altra cosa que ser un mirall humorístic de les nostres crisis existencials. Se’n surt, perquè si bé no inventa res, almenys et dibuixa un somriure de complicitat. Té un gran repartiment encapçalat per Cobbie Smulders, la Robin de “Cómo conocí a vuestra madre”, i Fred Savage, el nen de “Aquellos maravillosos años”. Això sí que és nostàlgic. 

Una de les injustícies clamoroses d’aquest 2017 televisiu ha estat el menyspreu gairebé generalitzat a aquesta macabra comèdia de Netflix sobre una mare de família que pren consciència de ser una mort vivent i, naturalment, haurà cruspir-se els veïns per poder subsistir. Potser no inventa res, però diverteix, i molt, pels seus contrastos, per la mala bava del seu retrat de la vida residencial i, sobretot, per l’impagable Timothy Olyphant fent d’aplicat marit de la zombi Drew Barrymore. A més, en temps d’adolescents insofribles, la sèrie en té dos d’absolutament encantadors.

El primer que convindria dir és que un “Venganza” sense Liam Neeson no és un “Venganza”. Però si s’aconsegueix superar el trauma de veure l’exagent secret Bryan Mills amb una altra cara (comparable al de veure un “24” sense Jack Bauer), aquest relat televisiu de les seves primers aventures aconsegueix distreure amb solvència. En gran mesura perquè sap reproduir a la televisió les convincents hòsties de les pel·lícules, però també perquè hi apareix aquest desafiament al pas del temps anomenat Jennifer Beals. Luc Besson, creador de la saga cinematogràfica, és al darrere de la sèrie, que ha estat renovada malgrat que tothom li augurava un recorregut molt curt.

D’aquesta llista, segurament “Snowfall” és la que generaria més debat sobre el seu encaix: la sèrie de John Singleton, una mirada als orígens del negoci del crack al Los Angeles dels 80, vol ser una radiografia dramàtica i rigorosa sobre l’impacte del tràfic de drogues als guetos racials. Però com que les seves ambicions mai acaben de trobar el bon camí, i com que hi ha un punt recreatiu en els seus esclats de violència, acaba resultant una experiència més pirotècnica que dolorosa. Ara que tenim tantes sèries sobre les conseqüències del narcotràfic, es podria dir que aquesta és la seva versió de sobretaula. Interessant, sí, però sense quallar.

Per acabar, una sèrie que ja és de llarg recorregut però que pocs coneixen. Les tres temporades d’aquesta història de ciència-ficció sobre sis persones que es desperten en una nau sense recordar absolutament res del seu passat apel·len a aquells estius mirant “Star Trek: La nova generació” o “Quantum Leap” com a antídot de la calor. “Dark Matter” se situa en un singular terme mig entre l’epopeia galàctica i el thriller claustrofòbic, però sempre amb un esperit festiu i referencial que la fa altament recomanable. És dels creadors dels “Stargate” televisius, i es nota.