10 sèries per fotre un clau

No és la sèrie amb sexe més explícit, i ni tan sols aquest és un dels eixos fonamentals de la trama. Però qui es pot resistir a una combinació tan testicular de motos, asfalt, benzina i cuir? Aquesta és la crònica d’una pulsió constant, ja que la línia que separa sexualitat i mort és especialment fina en una magnífica trifulga d’inspiració shakespeariana que ens va mantenir enganxats durant set temporades. I va crear dos icones modernes: Katey Sagal, la dona que temem i desitgem en idèntica proporció, i Charlie Hunnam, l’home que ha tingut l’honor d’inaugurar la tendència actual de sospirar pels canalles televisius que, segons el criteri general, "brutegen".

Se la cita poc, i va ser una gran sèrie que va saber convertir la història d’una mestressa de casa reconvertida en traficant de drogues en una lúcida metàfora de les desigualtats socials. Però aquest no va ser el seu únic llegat: les aventures de Nancy Botwin, interpretada per una extraordinària Mary-Louise Parker, incloïen una inesperada dosi de sexe concís però molt suggestiu, en gran mesura perquè l’actriu es dedica a torpedinar sistemàticament la imatge de candidesa que havia abonat en els seus treballs anteriors. Sense molt soroll, Nancy s’ha acabat erigint en la veïna que totes i tots voldríem tenir per poder tirar-li la canya mentre fem unes calades.

Siguis del sexe que siguis, si et pregunten quins personatges televisius et foten més calent és molt probable que et vinguin dos noms al cap: Ragnar i Lagertha. Ell, Travis Fimmel, és l’hereu més clar de Hunnam en això de provocar el personal amb la deixadesa i dues dutxes de menys; ella, Katheryn Winnick, és sense cap mena de dubte el rol femení més poderós i estimulant que s’ha vist en molt temps en una pantalla, sigui gran o petita. I no ens enganyem, veure víkings de tots els sexes, orígens i mides jurant-se una eternitat de sang i budells és infinitament més provocador que veure Carrie Bradshaw lluint marques i buscant parella amb ansietat.

Hi ha qui atorga a “Joc de Trons” l’exclusiva de la perfecta suma entre sexe i violència. Doncs no. Als Set Regnes són uns amateurs en comparació als protagonistes d’aquesta hiperbòlica glorificació de la sang, el fetge i el fornici. Cada capítol té una estructura molt honesta: ara una carnisseria, ara un coit desfermat; ara una execució en pla fix, ara una orgia en pla-seqüència. Un festival, en definitiva. I aquí sí que no hi ha debat sobre si elles ensenyen més que ells: la nuesa, i la seva ostentació, és patrimoni de tothom, en perfecta coherència amb l’època que retrata. Hi ha qui insisteix a veure-la com un plaer culpable, però no hi ha res de culpable en sentir plaer. Almenys així.

Els vampirs sempre ens han posat a to, perquè aquesta barreja de sensualitat i set de sang ha donat moltes alegries audiovisuals. Si una sèrie moderna ho ha sabut explotar és 'True Blood'. D’acord que es va allarga massa i alguns girs narratius semblaven escrits pel seu pitjor enemic, però pel camí ens va regalar un munt de seqüències d’alt voltatge on actrius i actors donaven una veritable lliçó de com deixar-se la pell en una escena de llit. En van sortir uns quants mites sexuals, com Anna Paquin, Alexander Skarsgård (que, per cert, també assumeix un paper de risc a la recent “Big little lies”), Stephen Moyer, Joe Manganiello o Deborah Ann Woll.

Hank Moody no és només el nom del protagonista d’aquesta sèrie: és un estil de vida. Escriptor erràtic i addicte al sexe, va trobar en David Duchovny la seva perfecta encarnació, disparant la llegenda de l’actor fins a extrems en què ja no mires l’agent Mulder de “Expediente X” de la mateixa manera. Les aventures eroticofestives de Moody estan molt pensades per a homes heterosexuals, perquè juguen hàbilment a emmirallar-los amb els seus baixos instints. L’enveges, sí, però també prens consciència de la dificultat d’exercir la promiscuïtat en temps d’hipocresia. Enaltir Moody, en tot cas, és indissoluble de fer-ho amb les grans dones que l’envolten.

A les antologies de les grans sèries, se l’oblida injustament. La primera campanada de l’ara totpoderós Ryan Murphy és el retrat de la sexualitat més pervers i àcid de la ficció contemporània. Per explícita, perquè ho ensenyava tot i més sense cap tipus de rubor, però també per la seva valenta aposta per denunciar sense embuts la tirania de la imatge. Entre les seves nombroses troballes hi ha, per descomptat, el doctor Christian Troy, un dels cabrons més entranyables de la història de la televisió, però sobretot la cara del seu col·lega, el doctor McNamara, en veure que Peter Dinklage li fotia la dona. Veure-la ara és adonar-se que es va avançar, i molt, al seu temps

La sèrie de les germanes Wachowski per a Netflix és tan interessant com esgotadora, perquè la seva tendència al “New Age” per explicar-nos allò tan recorrent del “tots estem connectats” incorre en unes quantes concessions al ridícul. Però té una cara B: una radiografia gens convencional de les múltiples formes de la sexualitat, que la porta a rodar algunes de les escenes de sexe més orgiàstiques i despreocupades que s’han vist a la televisió. D’acord, peca de naïf i d’exhibicionista, però aconsegueix contagiar la sensació que la modernitat passa per follar més i pensar menys. A banda que poques sèries actuals tenen un planter d’actrius i actors tan desitjable.

La primera temporada d’aquesta sèrie de HBO anava sobre la recerca d’un enigmàtic i tèrbol assassí en sèrie. Atmosferes malaltisses, diàlegs densos. El sexe estava reduït a la mínima expressió. Però quina expressió: l’actriu Alexandra Daddario en feia prou amb uns pocs minuts, i amb un simple gest, per quedar enregistrada per sempre més a les retines col·lectives. I s’ha parlat massa poc de l’escena entre Matthew McConaughey i Michelle Monaghan, un coit ple de ràbia i desesperació que ens deixava amb la boca oberta. Per superar-ho, a la segona temporada hi van posar una orgia, però ens deixava tan freds com la resta de la trama.

Si hi hagués justícia al món, 'Banshee' rebria una reverència diària, per més que ja s’hagi acabat. La violenta història d’un criminal que suplanta la identitat d’un xèrif de poble és també l’encadenat d’unes impagables escenes de sexe rodades amb un entusiasme contagiós. Que aquestes escenes tenen un punt d’arbitràries i no sempre tenen una justificació narrativa? Sí, ja ens hi hem fixat. Però la pregunta a fer-se és: i què? Veure Lucas Hood passant-s’ho pipa amb totes les sirenes que li canten és, en el fons, la síntesi de l’esperit bandarra i irreverent d’un “noir” que va venir al món per ser de culte. I la tensió sexual entre Antony Starr i Ivana Milicevic era de traca.