1 M'encanta
Guarda-ho

10 sèries que has de veure per ser un bon serièfil

No és el mateix mirar sèries que ser un bon serièfil. I les coses com siguin: si no has vist aquests títols, no estàs al dia del fenomen

Breaking Bad

Com que la cosa de les sèries ha vingut per quedar-se i porta uns quants anys essent tema de conversa, ja podem parlar de “clàssics” sense exagerar. I hi ha un grapat de sèries que, si no heu vist, no podeu anar d’assabentats per la vida. Veure-les et fa adonar que, com passa a totes les arts, hi ha un motllo que has de conèixer de primera mà per entendre la rabiosa actualitat.

1
The Wire

The Wire

Segurament el millor i menys vist dels clàssics moderns. Tothom n’ha sentit a parlar però en realitat (massa) pocs han vist aquesta joia que radiografia, al llarg de cinc magistrals temporades, els espectres socials que conflueixen en una Baltimore ombrívola i plena de corrupteles i mitges veritats. Va ser, al mateix temps, la cristal·lització de la marca del seu creador, David Simon, que posteriorment ens ha regalat perles com “Treme” o “Show me a hero”. Vista avui, et fa adonar que va ser la pedrera de grans intèrprets de la televisió actual com Dominic West, Idris Elba, Lance Reddick, John Doman, Aidan Gillen o Michael Kenneth Williams.

2
Los Soprano

Los Soprano

Parlant de marques, aquesta és de les que van fer història: ja no només perquè demostrava que les vides mafioses s’adaptaven al relat serial sense cap tipus de trauma, sinó també pel pervers exercici d’emmirallar l’espectador als problemes domèstics d’un home que governa en el costat més incòmode de la Llei. Dialogada amb mestria i amb un James Gandolfini pletòric de forma, aquesta sèrie va ser la primera a atrevir-se amb un final que desafia les expectatives de l’espectador i posa a prova els seus coneixements del mitjà. A partir de Tony Soprano, el cinema va començar a imitar la televisió, que ja no ha estat mai més el refugi de carreres en declivi.

3
El ala oeste de la Casa Blanca

El ala oeste de la Casa Blanca

Primer de tot, un aclariment: no és, aquesta creació d’Aaron Sorkin, una ficció perfecta. De fet, fins i tot s’hi percep una clara davallada de qualitat en sincronia amb la marxa del seu creador. Però les desigualtats de part no desllueixen el tot. La sèrie política moderna per excel·lència és tant una vindicació de la grandesa de les institucions (Frank Underwood hi moriria per sobredosi de sucre) com un encertat retrat dels seus treballadors eventuals. Cal veure-la, sobretot, per l’agilitat dels capítols, la seva capacitat de predicció (la campanya d’Obama va començar a treballar-se en es guions d’aquesta sèrie) i la història d’amor entre Lyman i Donna.

Advertising
4
Twin Peaks

Twin Peaks

Un altre cas d’enaltiment sense matisos, que convenen. La primera temporada és realment la bona, mentre que a la segona s’hi noten els conflictes de David Lynch amb la cadena i incorre en algunes solucions desconcertants. Dit això, poques sèries modernes es poden enorgullir d’haver sabut crear un univers tan propi i inquietant a partir d’un macguffin tan clàssic. Dit d’una altra manera: la troballa d’un cadàver et transporta a un món de cortines vermelles i éssers subconscients que t’acaba noquejant de tant mal rotllo que et transmet. Recuperar-la ara també és un acte de pragmatisme, perquè l’any que ve s’estrena la molt esperada (i enigmàtica) tercera temporada.

5
La dimensió desconeguda

La dimensió desconeguda

El millor que podeu fer entendre bona part del que està passant ara és anar directament a la mare dels ous. La mítica sèrie de Rod Serling no només us evocarà terrors infantils, sinó que s’erigeix en un veritable compendi dels temes i obsessions que el fantàstic, sí, però també d’altres gèneres, insisteixen a desgranar a la ficció televisiva. Va ser, i és, un extraordinari laboratori d’idees i també demostració que amb menys de mitja hora i pocs recursos es poden fer miracles. De fet, segurament un dels grans problemes de les seves hereves, amb “Black Mirror” al capdavant, és que no entenen aquest valor de la concisió. 

6
Perdidos

Perdidos

Ara que ja comença a fer objecte d’efemèrides, convé reivindicar-la com la més influent de les sèries actuals. És la que va (re)inventar el cliffhanger, la que ens va acostumar a tenir un debat setmanal sobre el capítol de torn i la que ens forçava a llegir més per poder especular amb propietat. I té el final. Sí, sí, el final, aquest que tanta urticària provoca però que no deixa de ser molt valent en la seva idea de bifurcar-se per ajustar-se a totes les demandes, una mica a l’estil de “Tria la teva aventura”. Posats a buscar-li un problema, un que encara perdura: va posar el llistó de les expectatives tan amunt que cada cop que alguna sèrie vol imitar-la punxa estrepitosament.

 

Advertising
7
A dos metros bajo tierra

A dos metros bajo tierra

Se la cita poc entre els clàssics moderns, però n’és un d’inapel·lable. Un tema tan poc recurrent en televisió com la mort es converteix aquí en el leit motiv d’un addictiu retrat familiar en un context funerari, que al mateix temps determina l’estructura dels episodis. De la vigència dels rituals, i de la seva sàvia subversió, va aquesta sèrie de HBO capaç de tractar temes molt incòmodes sense que l’espectador se senti moralment teledirigit. El seu creador, Alan Ball, té a més el mèrit d’haver-la sabut acabar: pocs finals de l’era actual de les sèries tenen tanta coherència i saben estar tan a l’alçada de tot el que n’hem vist abans.

8
Breaking Bad

Breaking Bad

Se n’ha parlat tant, i la seva iconografia s’ha estès tant, que corre el perill de donar-se per sobreentesa. Però convé veure-la pel seu meravellós tractament dels personatges (en particular de Walter White, un immens Bryan Cranston) i la seva extraordinària habilitat per transitar els camins de la incorrecció política sense caure en la caricatura. Poques vegades s’ha mostrar una Amèrica tan crua, tan crepuscular, com la que se’ns mostra a través d’aquest professor malalt que es recicla en traficant de metamfetamina. Té episodis absolutament memorables, un final notable i un “spin-off”, “Better Call Saul”, que ha sabut fer el millor que podia fer: no assemblar-s’hi gaire.

9
Mad Men

Mad Men

Un altre cas de sèrie de la que s’ha sentit més a parlar (o se n’ha palpat la influència estètica) que no s’ha vist. I s’ha de fer, perquè a banda de ser una classe magistral sobre el poder del llenguatge audiovisual i els seus profunds vincles amb les transformacions socials de la modernitat, és un impagable retrat de personatge que vindria a resumir totes les nostres contradiccions. Don Draper és, en perfecta correspondència amb les seves idees professionals, una marca tan sòlida que ens desarma amb un somriure enigmàtic i ens posa la pell de gallina amb una trucada a la seva exdona. I atenció a tres grans actrius: Elizabeth Moss, Christina Hendricks i January Jones.

Advertising
10
The good wife

The good wife

Convé dir-ho més sovint: “The good wife” no té res a envejar a la resta de títols d’aquesta llista, per més que encara se li negui la categoria de clàssic modern. Però definitivament ho és gràcies a la seva dialèctica amb l’actualitat política, la seva enlluernadora galeria de secundaris i, per descomptat, la polièdrica Alicia Florrick que encarna Julianna Margulies. Té una temporada molt irregular (la sisena i penúltima), però ho compensa amb escreix gràcies als seus diàlegs i aquesta singular familiaritat que et fa desitjar que el capítol no s’acabi mai. Un avís: té un dels girs de guió més colpidors de la televisió moderna. Quan el veieu, sabreu a quin ens referim.

Comentaris

0 comments