16 sèries del 2016 que has de veure

És, encara que encara no s’hagi acabat l’any, la sèrie del 2016. Per diferents motius: perquè ha sabut capitalitzar com cap altra ficció moderna el ressorgiment dels 80 (tot i que s’acostumen a citar els referents equivocats: s’assembla molt més a l’univers de Stephen King que a “Los Goonies”, a la qual es limita a homenatjar visualment), per la seva hàbil fusió entre aventura clàssica i terror gòtic, i per un esplèndid planter d’intèrprets, sobretot infantils, que ens roben el cor des de la primera seqüència. Nens i adolescents enfrontats als monstres de la vida adulta, una fórmula infal·lible.

La gran aposta de HBO per aquest any l’han volgut vendre com el nou “Joc de Trons” de la cadena, però és molt més que això. Basada en una magnífica i mai prou reivindicada pel·lícula de Michael Crichton, “Almas de metal”, “Westworld” incideix en l’etern enfrontament entre home i màquina en un parc temàtic que recrea l’Oest americà. A banda de les seves inacabables capes de lectura, cada episodi és un engranatge perfecte que ens emmiralla als nostres deliris tecnològics i la insistència a crear vides virtuals. Tot el repartiment és fantàstic, però quatre noms acaben cruspint-se la funció: Eva Rachel Wood, Anthony Hopkins, Thandie Newton i un incommensurable Ed Harris.

No se li està parant prou atenció i és, sens dubte, una de les grans fites televisives de l’any. Obra de Greg Yaitanes, un dels pares de “Banshee”, documenta el tèrbol retorn a casa d’un veterà del Vietnam que es veu obligat a treballar per la CIA mentre intenta salvar el seu matrimoni. Sexe, violència i una Amèrica desoladora, la mateixa que retratava Springsteen a “Born in the USA”, són els ingredients d’una faula (in)moral que et manté hipnotitzat per l’incòmode realisme del que explica. Gran part dels seus mèrits es poden atribuir al seu protagonista, Logan-Marshall Green, que fa miracles amb els matisos del seu personatge.

D’acord, no és una estrena, però el retorn de la sèrie, ara a Netflix i amb el doble d’episodis, mereixia figurar en un recull de novetats de l’any. aquesta nova entrega potser perd una mica de robustesa en relació a les anteriors temporades, però manté intacta la seva capacitat de generar debat i fer-nos adonar que ja vivim en una distòpia de xarxes socials endimoniades i pèrdua definitiva de la privacitat. Qui més qui menys té el seu preferit, però el que més quòrum ha aconseguit és el quart, “San Junipero”, una faula romàntica amb viatges en el temps, desafiaments a la mort i Belinda Carlisle. I hi surt Mackenzie Davis, la protagonista d’una altra sèrie de culte, “Halt and Catch Fire”.

Fa una mica de ràbia que s’insisteixi a fer entrar les sèries de Marvel i Netflix en una absurda competició per decidir quina és millor. “Luke Cage” no té res a desmerèixer de “Daredevil” i “Jessica Jones”, entre d’altres coses perquè busca (i troba) un llenguatge propi que l’apropa més a les pel·lícules de Shaft que a les aventures dels seus predecessors. Igualment sap ser coherent amb l’imaginari de les seves sèries germanes i també amb l’univers de Marvel, amb el que dialoga permanentment en una trama plena de picades d’ullet al lector de còmics. Està rodada amb exquisidesa, compta amb una gran banda sonora i té en Mike Colter la perfecta encarnació del superheroi de Harlem.

Paolo Sorrentino fent una sèrie? Diguem-ho clar: fos quina fos, l’hauríem mirat. Però és que si a sobre va sobre un jove Pontífex que arriba al càrrec ple de dubtes i amb una inquietant tendència al vici, aleshores la cita és encara més ineludible. La sèrie té més a veure amb pel·lícules del director com “Il Divo” que no amb “La gran bellesa”, sobretot per aquesta singular fusió entre crítica política i humor eixelebrat que no deu estar fent cap gràcia al Vaticà i tampoc a alguns espectadors poc avesats als experiments formals. Jude Law hi interpreta el paper de la seva vida i entre els secundaris hi trobem un esplèndid Javier Cámara. 

El creador de “Moulin Rouge”, Baz Luhrmann, dirigeix el pilot i és l’ànima d’aquesta sèrie que indaga els orígens de la cultura hip-hop al Bronx dels anys 70. És la sèrie més cara de Netflix i no precisament la més vista, però fa tota la pinta d’erigir-se en un musical televisiu de referència. Brilla pel seu personal estil visual i un planter de meravellosos desconeguts (menció especial per a Herizen F. Guardiola) que es guanyen la complicitat de l’espectador perquè, en el fons, representen els nostres propis anhels. I compta, a més, amb una extraordinària banda sonora. Si la mireu, no deixareu de cantar “Set me free” a la primera de canvi.  

A més d’un li pot sorprendre trobar-se una sèrie com aquesta entre el millor de l’any. Però que ve més de gust que veure Kiefer Sutherland salvant el món? L’actor intenta distanciar-se de Jack Bauer interpretant un president dels Estats Units que arriba al càrrec després que tot el Govern nord-americà mori en un atemptat, i vol dotar el personatge d’una certa fragilitat. Però diguem-ho clar: del que es tracta és de veure’l prendre consciència del seu poder i actuar en conseqüència. Sí, la sèrie ratlla perillosament la inversemblança i no inventa res, però coi, és tremendament entretinguda i Sutherland, quan no fa sèries zen amb nens superdotats, sempre ens dóna el que volem.

Els seguidors del gran Louis C.K. saben que la seva sèrie no seria el que és sense Pamela Adlon, coguionista i secundària de luxe de “Louie”. Doncs bé, aquí l’humorista més corrosiu del moment li torna el favor produint, escrivint i ocasionalment dirigint la sèrie pròpia d’Adlon, on aquesta interpreta una actriu separada i mare de tres filles plenes de contraindicacions. És una de les millors comèdies de l’any per la seva àcida mirada pel paper de la dona a la indústria cinematogràfica i televisiva, també perquè fa humor amb mestria sobre temes tan espinosos com la conciliació familiar i el salt a la maduresa. Atenció a la galeria de “cameos” que està tenint la sèrie.

Aquest era un projecte impulsat per James Gandolfini que també havia de protagonitzar, però la seva prematura mort ho va impedir. HBO va acabar fent-la amb un extraordinari John Turturro al capdavant  i (mal) estrenant-la en ple mes de juliol. Ressegueix, amb un estil cru i sense concessions, el procés judical contra un jove acusat de la mort d’una noia després d’una nit de sexe i drogues, i de la qual ell recorda ben poques coses. És una denúncia sense pèls a la llengua dels prejudicis racials i les llacunes del sistema judicial nord-americà que esfereeix per la seva austeritat formal. En un gran gest, HBO hi fa figurar Gandolfini com a productor executiu.

La sèrie més cara de la Història, amb 130 milions de dòlars de pressupost global per a deu episodis, i també la demostració que Netflix té un sentit del risc inapel·lable. Documenta l’ascensió al poder de la Reina Isabel II, la seva difícil relació matrimonial i, per descomptat, els episodis més convulsos de l’Europa de la segona meitat del segle XX, però sempre amb un to rigorós, realista i inesperadament obscur que porta la sèrie a mostrar-nos algunes de les escenes més dures de la ficció històrica recent. Destaca també pel seu repartiment, en particular Claire Foy i un memorable John Lithgow que s’erigeix en la perfecta reencarnació de Winston Churchill.

Ryan Murphy, responsable de “American Horror Story”, sembla haver-se proposat convertir-se en el rei de les antologies, és a dir, de les sèries amb temporades de trames independents. A “American Crime Story” crea un segell per recrear alguns dels crims més famosos dels darrers anys i comença amb ni més ni menys que l’agitat procés judicial contra O.J. Simpson. El principal mèrit radica en la seva capacitat per reconstruir un cas tan famós sense que l’espectador se senti que accedeix a informació ja coneguda, i a més es permet el luxe de llançar uns quants dards al paper de mitjans i legalistes en un procés ple de girs impossibles i reals com la vida mateixa

La distòpia, aquest gènere que especula amb futurs molt negres i que en cinema tendeix cap a l’Apocalipsi, té en aquesta sèrie noruega el seu principal baluard televisiu. L’argument no té preu: Noruega paralitza la producció de cru i gas per la seva falta de recursos naturals, i Rússia decideix envair-la per poder administrar-los. El que segueix és un impecable thriller que bascula entre la denúncia política (el més inquietant, per cert, és fins a quin punt fa creïble la situació) i el suspens en la seva accepció més clàssica. La sèrie, malgrat provenir d’un sistema de producció tan desconegut a la resta del món, s’ha convertit en un veritable objecte de culte.

Ningú es podia esperar que els creadors de “The Good Wife”, un cop acabada la seva sèrie estrella, apostessin per una comèdia estripada sobre una invasió alienígena al cor de la vida política de Washington. I els surt meravellosament bé: a banda dels seus perversos apunts d’actualitat (els insectes inhibeixen la identitat de les seves víctimes, i tornen els demòcrates més afins al pacte amb els republicans), també explica una entranyable història d’amor que inclou una de les escenes de sexe més divertides que hem vist mai a la televisió. Atenció als diàlegs, brillants i punyents, i a la interpretació de Mary Elizabeth Winstead, actriu que s’està forjant una trajectòria realment atractiva.

Minisèrie basada en una novel·la de John le Carré, on el responsable d’un hotel accepta convertir-se en espia del Govern britànic per parar els peus a un perillós traficant d’armes. Si bé no aporta res de nou a un gènere tan recurrent, està ben filmada, sap mantenir el ritme i sorprèn pel seu respecte a les essències: està més a prop de Hitchcock que de “Homeland”, per entendre’ns. Però el veritable al·licient per veure-la és el duel interpretatiu entre Tom Hiddleston i Hugh Laurie, que aconsegueixen treure punta a dos papers que, en d’altres mans, haurien pogut resultar massa prototípics. Parcialment rodada a Mallorca, té entre els seus secundaris l’espanyol Antonio de la Torre i la catalana Marta Torné. 

Segur que més d’un ha arrufat el nas en veure la versió televisiva de “Arma letal” en una llista del que s’ha de veure del 2016. Però és que després d’un pilot que repeteix en excés les premisses de la pel·lícula, aquesta entretingudíssima sèrie ha sabut trobar la seva pròpia personalitat i explicar, amb molts matisos i sentit de l’humor, l’amistat entre dos policies radicalment diferents. Entre els seus encerts hi ha el personatge de la psicòloga, que era una caricatura gairebé insultant als films però que aquí guanya un afortunat protagonisme. I Clayne Crawford potser no té el carisma de Mel Gibson, però el seu Riggs és força més creïble i proper.