Cartellera de cinema infantil

La pel·lícula narra l'original història d'amistat entre el Ratchet, l'impulsiu mecànic que tot ho arregla de l'espècie lombax, i el seu inseparable robot sentinella Clank. Al planeta Veldin, el Ratchet somia amb convertir-se en un dels herois dels Galactic Space Rangers.

Podria haver existit molt temps enrere, però és precisament ara, quan semblava que l’assimilació de les figures de Snoopy i Charlie Brown havia superat qualsevol adhesió generacional i havien passat a formar part del catàleg icònic (i arqueològic) de l’univers de la cultura pop, que apareix la primera pel·lícula oficial dels 'Peanuts'. La factoria Blue Sky i Steve Martino han aconseguit recuperar l’essència elemental i tendra de les tires còmiques de Schulz, reprenent l’esperit de Bill Melendez i les adaptacions televisives. Tan delicada com repleta d’imaginació visual, utilitza el 3D per acoblar-se de manera gairebé orgànica al polit traç del mític dibuixant. Una història d’amistat, d’inseguretats infantils, de creixement i de fantasia, pura i minimalista.

Hem vist centenars de pel·lícules d’animació protagonitzades per animals. Però, fins ara, han sigut pocs els dits que han assenyalat l’absurd inherent a contemplar bestioles vestides amb roba de carrer. Zootròpolis transforma aquesta incoherència en un gag fantàstic, en el qual la protagonista, una conilleta agent de policia, ha de visitar un club nudista, i s’escandalitza en veure altres criatures amb el pèl al descobert. Aquest és només un dels diversos instants en què la darrera producció de Disney exhibeix un sentit de l’humor que funciona igual per a espectadors grans que per a menuts (cal dir que el codirector Rich Moore té experiència a Els Simpson), propulsant una molt trepidant buddy movie que fa honor a l’expressió “per a tots els públics”.  

Un panda despistat i mandrós, amant de les arts marcials i la filosofia xinesa, acaba per convertir-se en un autèntic cinturó negre, capacitat per combatre el mal. La història és absolutament previsible. El que fa interessant aquesta tercera entrega d’una saga que no va néixer amb vocació de continuïtat és l’acurat treball dels dibuixos que diferencien el món dels vius –o millor dit dels que poden morir– del món dels esperits on viu el mestre Oogway. Imagino que aquest 'Kung Fu Panda 3' agradarà molt als seguidors de la banda de Po i Tigresa. No estic tan segura que faci nous fans. En tot cas té a favor l’excel·lent animació, i la idea dels dos pares d’en Po: el que el va perdre de petit i el que el va criar.

Qui volia un 'remake' del clàssic animat que Disney va facturar als anys 60? Potser ningú. I menys encara sabent que es tracta d’una combinació entre animals creats en CGI i un nen real. Però deixem enrere els prejudicis, perquè Jon Favreau ha fet una bona feina repensant els millors gags de l’original i la foscúria que desprenen els relats de Rudyard Kipling. I hi ha afegit alguns efectes estranys i meravellosos. No em trec del cap el moment en què els elefants apareixen d’entre la boira, trompetejant amb tanta majestuositat. Ara bé, hem d’advertir que aquest no és l’artefacte edulcorat, amb tigres abraçables i panteres generoses, que ens oferia la versió de dibuixos. Per Twitter, algú s’hi ha referit com una mena d’'El renacido' per a nens. I amb raó.