0 M'encanta
Guarda-ho

Les estrenes de cine de la setmana

Aquí teniu el més nou de la cartellera de cine, les crítiques de les pel·lícules que s'estrenen aquesta setmana

Si anar al cinema sempre és un dilema, us ajudem a escollir bé la pel·lícula i a estar al dia del més nou de la cartellera. En aquesta llista hi trobareu les estrenes de cada setmana amb la crítica de TimeOut.

La Bella y la Bestia

És exactament el que havíem previst, la pel·lícula que ja vam veure fa un quart de segle, ara actualitzada en una barreja d’acció real i fantasmagoria digital, que té molt de compte de no frustrar la nostra capacitat d’anticiparnos a cada escena. Això sí, els anys l’han fet més ostentosa, més sinistra i tot. Veurem els fils d’or que cauen del sostre per brodar les gases d’un vestit groc i el somriure d’un canelobre que sembla esculpit pel millor orfebre del món. I ens acostarem al llit de mort de dues mares amb la cara blanca com un ciri que no apareixien en la versió animada. L’escena en què els objectes van perdent l’ànima és d’un lirisme romàntic que dignifica el relat de Perrault. I tot i que Emma Watson sembli la projecció d’una d’aquelles nenes que feien veure que eren una princesa Disney al pati de l’escola, cantant 'Ésta es mi pequeña aldea' mentre s’agafaven la vora de la bata, hem de celebrar que l’escuder del dolent de la història sigui obertament gai. En l’escena final, fins i tot surt ballant amb un altre home.

Llegir-ne més

Crudo

El primer llargmetratge de Julia Ducournau va aterrar a Sitges acompanyat d’un estat d’alarma general, després que durant la seva projecció al Festival de Toronto algú del públic necessités assistència mèdica. Un gran reclam promocional que tanmateix dona una imatge falsa d’una pel·lícula molt menys gore del que aparenta. 'Crudo' actualitza els supòsits dels films d’iniciació universitària a través del gènere. La protagonista, Justine, és una jove vegetariana a qui, al llarg del primer curs a la facultat de veterinària, se li desperta un instint irrefrenable per la carn, entesa en tota la seva polisèmia. Ducournau converteix els ritus de pas estudiantils en els mecanismes d’un sistema que normalitza la violència i la humiliació com a base estructural. El procés d’integració de Justine a l’univers adult passa per una reacció extrema que fa emergir el seu jo més soterrat. 'Crudo' esdevé així una síntesi apassionant entre les pel·lícules universitàries, el culte de David Cronenberg a la supremacia de la nova carn i les accepcions des del cantó fantàstic del despertar sexual.

Llegir-ne més

Incerta glòria

Encabir els centenars de pàgines de la novel·la de Joan Sales en una pel·lícula no era gens fàcil. Potser per això, l’adaptació d’'Incerta glòria' se centra especialment en els personatges d’en Lluís i d’en Soleràs, en l’amor callat d’aquest últim per la Trini, la dona d’en Lluís, i, sobretot, en la Carlana, una figura central que des del principi se’ns presenta com una supervivent. Interpretada per Núria Prims, la Carlana habita l’univers dels mites. És una 'femme fatale'. És una dona aranya, com diu en Soleràs, i com ens ensenya Villaronga mitjançant el pla detall d’un aràcnid teixint la seva tela. I, sobretot, és com una bruixa, que encisa en Lluís, que apareix ajaguda a la vora d’una filosa i que té el cos vell. De la mà de la Carlana, Villaronga troba la seva essència. Com ja succeïa a 'Pa negre', 'Incerta glòria' pot semblar, a primera vista –o en els seus primers minuts, si més no–, el retrat clàssic d’una de les ferides més profundes de la història del segle XX. 'Incerta glòria' s’endinsa en la rereguarda de la Guerra Civil, per tal de desplegar, finalment, un relat de desitjos i de desamors. És aquí, en el terreny del melodrama, que Villaronga es troba a si mateix i que 'Incerta glòria' es desferma. Imatges com la d’en Lluís caient sobre el llit per masturbar-se o la de la Carlana mirant la casa del seu pare en flames configuren un imaginari de bogeria i de passió, i confirmen que Villaronga no acaba de rendir-se en favor de les formes més plàcides i inofensives de

Llegir-ne més

Locas de alegría

'La pazza giogia', títol original del film de Paolo Virzi, pot significar 'boixes d'alegria' però també fer una bogeria. I això és el que fan Beatrice i Donatella, dues dones pertorbades de diferent manera, una histèrica i una depressiva, quan escapen de Villabiondi, una peculiar institució psiquiàtrica. El film és enervant, nerviós, no té un moment de calma. Aquesta és la seva principal virtut, però també el principal problema. L'espectador acaba esgotat i fascinat a la vegada de seguir-les per una Toscana estiuenca i lluminosa. Valeria Bruni Tedeschi demostra una vegada més que és capaç de riure's de si mateixa amb una Beatrice xerraire i sense moral. Ella és el millor del film. Al seu costat Micaela Ramazzotti com Donatella, no té gaires coses a fer.

Llegir-ne més

Imperium

Nate Foster decideix acceptar l'encàrrec del seu superior, l'agent de l'FBI Angela Zamparo treballant d'incògnit per trobar i detenir un grup de supremacistes blancs sospitós de preparar accions terroristes.

Llegir-ne més

Comentaris

0 comments