0 M'encanta
Guarda-ho

Les estrenes de cine de la setmana

Aquí teniu el més nou de la cartellera de cine, les crítiques de les pel·lícules que s'estrenen aquesta setmana

La La Land

Si anar al cinema sempre és un dilema, us ajudem a escollir bé la pel·lícula i a estar al dia del més nou de la cartellera. En aquesta llista hi trobareu les estrenes de cada setmana amb la crítica de TimeOut.

La ciudad de las estrellas - La La Land

Los Angeles és la ciutat que tot ho venera i alhora no valora res. És allà on el cinema va veure néixer els primers musicals, en aquells platós on Gene Kelly il·luminava el rostre ara desaparegut de Debbie Reynolds com si el banyés la llum de la lluna a 'Cantant sota la pluja'. Vull dir, aquell paradís de màfies i ball, en què Cyd Charisse estenia una cama com una atalaia, amb mitges verdes, mentre un gàngster li atansava un braçalet de diamants. Aquell lloc on els somnis feien soroll de claqué. I és a Los Angeles on passa aquesta pel·lícula. 'La la land' també és un musical. Té la factura dels clàssics del gènere dels anys 50, les coreografies de Stanley Donen i els colors de Vincente Minnelli, i alhora ens obre les portes a una recambra carregada per les passions. Ella és una aspirant a actriu, i escriu obres de teatre, tot i que treballa servint cafès just davant d’un dels decorats de Casablanca. Ell és un pianista de jazz que subsisteix interpretant nadales en un club nocturn, somicant pel record de Chick Web i Thelonious Monk. És una història d’amor i nostàlgia, un relat que va marcant el pas de les estacions, de l’hivern a la tardor, i l’eclosió d’una tradició estètica, portada a unes quotes d’espectacle que fan venir mal d’altura. El pla-seqüència en espiral dins la piscina, en una festa on cada vestit és com una flor. L’escena del planetari, en què els protagonistes s’uneixen en una dansa suspesa en l’aire, flotant entre els estels. Les cares de Ryan Gosling i Emma

Llegir-ne més

La autopsia de Jane Doe

La gran originalitat de 'La autopsia de Jane Doe' rau en la font del seu horror. L’element pertorbador no és una casa encantada, ni una nena posseïda, sinó el bell cadàver d’una jove desconeguda, trobat a l’escena d’un crim brutal i incongruent. Dos forenses, pare i fill, hauran d’esbrinar com va arribar allà, i quina va ser la causa de la mort, però l’enfocament pràctic i científic es revela insuficient per explicar les desagradables sorpreses que conté el cos de la noia. Fent lliscar de mica en mica el suspens fins al terror macabre, la pel·lícula aconsegueix no esgotar el seu punt de partida, apuntalada en una posada en escena que anticipa entre ombres els detalls desagradables que volem i no volem veure, i fent que cada nou pla del rostre inert i els ulls vidriosos de la Jane Doe del títol resulti més inquietant que l’anterior.

Llegir-ne més

Proyecto Lázaro

Guionista d’Amenábar, director de tan sols tres films entre 1999 i 2016, a Mateo Gil no se li pot retreure que esculli els seus projectes amb precipitació, però és evident que encara no ha trobat la seva veu com a cineasta. 'Proyecto Lázaro', el seu darrer treball, vols ser tan original i rigurós com 'Nadie conoce a nadie' i 'Blackthorn', i igualment es queda a mig camí de tot. Un malalt terminal se sotmet a un experiment de criogenització i desperta, 60 anys després, per comprovar que l’amor de la seva vida continua allà. No direm com ni per què, però sí que el film de Gil navega entre la ciència-ficció i el relat romàntic sense trobar mai un equilbri. I ni les referències cinèfiles, ni molt menys el missatge “humanístic”, impedeixen que aquest exercici d’estil, filmat amb indiferència disfressada de sobrietat, provoqui més letargia que fascinació.

Llegir-ne més

¿Tenía que ser él?

De vegades et preguntes per què hi ha actors que es presten a fer segons quines pel·lícules. Bryan Cranston i James Franco han demostrat ser una garantia en molts films. Però desprès de veure’ls  'Tenía que ser él', han perdut molta credibilitat. És una cinta convencional, rutinària i conservadora. Una noia de 20 anys vol que la seva família passi el Nadal amb ella a Califòrnia per a conèixer el seu promès. El noi en qüestió resulta ser un multimilionari de Silicom Valley amb el cervell d’un mosquit. Comèdia d’humor escatològic i de mal gust, que se suposa que hauria de fer riure, però el que produeix és vergonya aliena, de tant veure’ls fent el ridícul. L’única justificació que li veig és que sigui una venjança del cine vers els nou rics del món dels videojocs que són presentats gairebé com a subnormals. Però ni així se salva la funció.

Llegir-ne més

La tortuga roja

Podria ser una al·legoria del pecat original en forma de faula solipsista, tot i que aquesta versió de 'Robinson Crusoe' amb l’afegitó d’un animal amb closca de ressonàncies mítiques, amb qui acabarà formant una família tan disfuncional com commovedora, té la virtut de funcionar com un conte per a nens. Un conte sense diàlegs, que confia en les imatges: l’animació de Michael Dudok de Wit, que prefereix la màgia oberta dels plans generals, que no emfatitzen l’expressió del rostre, a l’habitual hiperrealisme digital, ha trobat en l’atenció al detall de Hayao Miyazaki, que li ha produït el film, la seva pròpia poètica, feta de silencis expressius i natura no sempre amistosa. Aquesta és una pel·lícula per gaudir en l’illa deserta d’un cinema sense crispetes: és, de fet, una pel·lícula que ens ajuda a convertir-nos, per un moment, en illa llepada per les ones.

Llegir-ne més

Comentaris

0 comments