Les estrenes de cine de la setmana

Què defineix un western? Si en sentir aquesta paraula pensem en indis, cowboys, deserts americans i duels de pistoles, llavors Western difícilment faria honor al seu nom. Però si el que ens suggereix el terme són forasters desitjosos d’ocupar paisatges desconeguts, dificultat de comunicar-se entre pobles i tensió masculina destil·lada en cada enquadrament, llavors Valeska Grisebach haurà fet més per aquest gènere tan estimat per autors com John Ford i Howard Hawks que qualsevol intent recent de glorificació retro. Tot això, treballant amb una història d’aparença banal: uns obrers alemanys són enviats a construir una central hidràulica en un poblet búlgar i, remugant per la seva condició d’immigrants del primer món, no triguen a generar friccions entre els seus nous veïns nadius. Què és una obra mestra? Si la volem definir com un producte artístic revolucionari, que obre camins mai vistos, 'Western' tornaria a no encaixar en el cànon. Ara bé, si ens importa ni que sigui una mica la humanitat de les pel·lícules, llavors la cosa canvia. Humanitat entesa no com un conjunt de bones intencions flonges, sinó com una creença ferma en la dignitat dels personatges –com l’exsoldat silenciós que protagonitza aquest film i que es preocupa perquè els joves no caiguin en la fascinació per la violència que ell ha conegut de prop–, i en la persecució constant i altament autoexigent de l’angle precís que permet explicar una història sense envair-la, i deixant que es desplegui amb naturalitat,

Un autèntic viatge en el temps, d’aquells que esberlen neurones. El present es fon amb el passat: mentre la trama es desplega a l’ocupació nazi, les imatges ens remeten a la contemporaneïtat, amb el tema dels refugiats com a mascaró de proa. És una estratègia tan enlluernadora com (al principi) desconcertant, però l’efecte que provoca en l’espectador és d’una eficàcia extraordinària: es tracta, ens diu Petzold, de repensar Europa sobreimpressionant dues èpoques, dos temps narratius, que coincideixen en els seus abismes.Així doncs, 'En tránsito' és una mena de 'Casablanca' intel·lectualitzat. El director de 'Phoenix' no renuncia al romanticisme inherent als seus models, malgrat que sigui difícil imaginar una cinta menys nostàlgica. I això que Franz Rogowski bé podria ser un nou Humphrey Bogart, o un nou John Garfield

L’òpera prima de Suzi Ewing no és el que sembla. Encara que comenci amb la típica situació del presumpte psicòpata que segresta l’objecte femení del seu desig, la trama evoluciona cap a una altra cosa, una mena d’enfrontament entre un home i una dona que amaguen més del que deixen veure. El guió de l'actor-escriptor Noel Clarke apunta cap a l’exploració de temes com la obsessió, la venjança, la relativitat d’allò que coneixem com a 'veritat' o la pèrdua de la identitat en un univers ambigu i fosc. En canvi, la posada en escena d’Ewing prefereix no indagar en aquest sentit i limitar-se a construir un petit –però eficaç– exercici de suspens narratiu. Això sí, amb notable rigor i meritòria economia de mitjans, com a les sèries B més clàssiques.

Basada en la sèrie anime del mateix títol, alhora inspirada en el manga de Sui Ishida, 'Tokyo Ghoul' imagina un univers poblat per 'dimonis' que es confonen amb els humans i converteixen la capital japonesa en l'escenari d'una batalla secreta però aterridora. El relat vol evitar qualsevol tipus de maniqueisme per tal d'entendre les raons dels monstres, que pateixen la seva maledicció en un món hostil. Però l'anècdota, que comença com una 'teen movie' i acaba com una lloança a la tradició i la família, no arriba mai a aprofundir en aquesta qüestió i s'embolica des del principi en una successió de lluites –filmades amb desconcertant parsimònia i de seguida decantades cap al gore– que no aconsegueixen altra cosa que allargar el metratge inútilment.

No hi ha pitjor tortura que l'insomni. No dormir et deixa en un estat de vulnerabilitat que al mateix temps aguditza tots els teus sentits i desperta la percepció. Aquesta és la base de la posada en escena d'una obra avantguardista que un grup de teatre dirigit per una dona implacable assaja en un hospital psiquiàtric abandonat. Realitat, ficció, passat, traumes personals, pors... tot es confon en un casalot ple de fantasmes. Gairebé tants com la pròpia pel·lícula, perduda en les teranyines embullades del seu argument. 'No dormirás' és el tercer llargmetratge d'un director uruguaià especialitzat en el cinema de terror, amb una predilecció pel gènere de les cases encantades. Belén Rueda i Natalia Molina són les aportacions espanyoles.

El sucre és un dels ingredients bàsics dels drames entorn de la tolerància. Un exemple clar és 'Una pastelería en Tokio', la pel·lícula de Naomi Kawase sobre la soledat i els prejudicis que es cuinava al ritme de la pasta de mongeta vermella dels dorayakis que feia la protagonista. A 'El repostero de Berlín' també hi trobem una cuina, la de Thomas, un pastisser alemany que inicia una relació amb Oren, un empresari israelià. Quan Oren mor, Thomas viatja a Israel, on coneix la dona de l'home que estima. El drama sentimental es barreja amb les normes religioses, i les aspreses es llimen a la cuina, de la mà d'un reboster que ha d'aprendre a fer galetes caixer. Els motius d'aquesta pel·lícula sobre la llibertat i l'amor són nobles, però la massa no és tan fina com la d''Una pastelería en Tokio'. De fet, 'El repostero de Berlín' és un drama dolç però amb alguns grumolls.

Valerie Lemercier compon una comèdia al voltant de les pressions externes (treball, amor, físic) a què s'han d'enfrontar les dones a partir de la mitjana edat. Llàstima que la directora sembli estar més preocupada per inserir-se dins dels motlles de la 'romcom' més convencional que en realitzar un retrat femení complex i sòlid. A la protagonista no li interessa tornar a conquerir la seva identitat i independència després de la seva ruptura matrimonial, sinó trobar de nou una parella. En efecte, ens trobem davant una pel·lícula que se situa a la vora de l'anti-feminisme i de l'enaltiment dels valors retrògrads a través de tot un seguit de clixés. I si funcionen molts dels seus gags és gràcies a l'habilitat d'un elenc d'actors fantàstic.

D'entre totes les actrius còmiques del Hollywood actual, Amy Schumer és la més predisposada a treballar amb el seu cos. Conscient de tenir un físic que no encaixa amb els cànons, Schumer construeix tot un discurs humorístic a partir d'això. N'és un exemple '¡Qué guapa soy!', on encarna la Renée, una noia acomplexada que, després de donar-se un cop al cap, creu haver-se convertit en una dona de bandera, adquirint una seguretat aclaparadora. Així, Schumer es col·loca en contexts d'on estaria exclosa segons els estereotips, redefinint el que entenem per sensualitat. Ara bé, és una pena que els gags que dispara el film quedin molt per sota de la protagonista, i també que el discurs es vagi modulant fins a equiparar-se, literalment, a la retòrica motivacional d'una classe de gimnàs. 

El debut en el llargmetratge de la directora Anxos Fazáns parteix de la novel·la homònima de Manuel Jabois al voltant del retrobament entre el protagonista, un aspirant a escriptor estancat en una rutina frustrant, i la seva parella de millors amics, que retornen a Santiago de Compostel·la perquè ella està a punt de morir. Molt més física i emocional que literària, la cinta presenta uns personatges que afronten la pèrdua del paradís d’una joventut intensa i vital refugiant-se en certa pulsió autodestructiva. Fazáns apel·la a l’eloqüència dels cossos típica de Claire Denis i a cert sentiment llibertari propi del cinema dels 70 a l’hora de seguir aquests tres personatges que busquen en el frec entre les pells, la llum de la costa gallega i la immersió en la literatura i la música el remei per no caure definitivament en l’abisme.