Les estrenes de cine de la setmana

Aquí teniu el més nou de la cartellera de cine, les crítiques de les pel·lícules que s'estrenen aquesta setmana

Blue Rai

Si anar al cinema sempre és un dilema, us ajudem a escollir bé la pel·lícula i a estar al dia del més nou de la cartellera. En aquesta llista hi trobareu les estrenes de cada setmana amb la crítica de TimeOut.

Heartstone

4 de 5 estrelles

Aquea nova mostra de l’emergent cinematografia islandesa arrenca amb una escena on la violència prosaica cap a les bèsties esdevé un ritu de masculinitat i una forma de matar el temps en un poble pesquer de mala mort. L’aclaparadora bellesa del paisatge islandès esdevé molts cops a 'Heartstone' un drama al voltant de dos amics inseparables, Thor i Christian, en ple pas de l’adolescència a la joventut, un marc d’opressió, d’aridesa, d’hostilitat i de manca de llum. Per a Thor i Christian, l’amistat és un refugi mutu: es defensen dels abusananos del poble, s’acompanyen quan les coses no són fàcils a les llars respectives i es donen suport quan dues noies els engresquen a sortir junts. Però ara que les hormones s’han accelerat també descobreixen que allò que senten l’un per l’altre no és recíproc. Al contrari d’altres pel·lícules d’adolescents gais, a 'Heartstone' el punt de vista no recau en qui s’identifica amb la sexualitat no normativa, sinó en l’amic més convencional, Thor. En la seva òpera prima, el director Guðmundur Arnar recorre territoris tan coneguts com el despertar sexual, la intolerància cap al diferent en entorns tancats, la distància amb els pares en aquest moment tan difícil i la violència de les masculinitats tradicionals. Però ho fa amb total sensibilitat i honestedat, i des d’un canvi de perspectiva que és la principal aportació del film. 'Heartstone' se centra sobretot en com afecta el descobriment de l’homosexualitat de Christian a la relació entre els dos

Llegir-ne més

Alma mater

3 de 5 estrelles

Un drama tens, que juga a enfonsar l’espectador en una claustrofòbia constant, concentrant tota l’acció a l’interior d’un apartament de la ciutat de Damasc, en un bloc de pisos assetjat per franctiradors que disparen a matar. Un dia en la vida d’un grup de persones que hi viuen refugiades, defensant a ultrança el que és seu, mentre els saquejadors esbotzen portes i trenquen finestres, i el soroll de la guerra es va ficant dins dels nostres caps. És una cinta incòmoda i torbadora, com ha de ser, que deixa en fora de camp la mort per fer-la present. Al capdavant d’aquesta casa, Oum Yazan, a qui interpreta amb fúria Hiam Abbass, lluita a porta tancada com una lleona a la cova per protegir la seva família. A la vegada, una veïna amb el seu nadó espera que torni el seu marit, sense saber que una bala l’ha abatut de bon matí a l’aparcament de l’edifici, i que el seu cos està estès darrere d’un cotxe. Ella s’aferra a la criatura com si fos l’últim alè. En alguns moments pot semblar que 'Alma mater' intenta carregar sobre les seves espatlles tot el pes del conflicte bèl·lic, com si des de la finestra d’aquest pis es pogués veure la tragèdia en panoràmica. Però el seu ambient opressiu està construït d’una manera tan convincent i penetrant que ens en fa partícips, ens incrusta en l’horror de la història com si compartíssim l’oxigen amb els seus personatges.

Llegir-ne més
Advertising

El buen maestro

3 de 5 estrelles

A França hi ha una fructífera tradició de pel·lícules al voltant de l'educació. La setmana passada s'estrenava 'Una razón brillante', ambientada en l'entorn universitari, i ara li toca el torn a 'El buen maestro', que trasllada el seu camp d'acció a un institut dels suburbis parisencs amb tots els problemes d'integració social que això comporta. Potser el major problema de l'òpera prima d'Olivier Ayache-Vidal sigui la seva semblança considerable amb 'La classe', de Laurent Cantet, Palma d'Or del Festival de Canes. En totes dues, l'aula esdevé un reflex de la societat i s'utilitza la pedagogia com a taula de salvació. Però si alguna cosa distingeix 'El buen maestro' és la seva humilitat a l'hora de apropar-se als personatges i l'estupenda interpretació de Denis Podalydès.

Llegir-ne més

Matar a Jesús

3 de 5 estrelles

Deixant de banda mèrits i carències cinematogràfiques (en té per totes dues bandes), 'Matar a Jesús' és un film remarcable pel procés de maduresa emocional que suposa per a Laura Mora. A la directora li van matar el pare, i aquesta experiència terrible li ha inspirat una pel·lícula on la protagonista comença a relacionar-se amb el sicari que va executar el seu progenitor. L'àlter ego de la cineasta es mou primer amb un desig clar de venjança, però a mesura que coneix les circumstàncies del seu antagonista el seu odi es desplaça cap a la societat que ha condemnat tots dos a la violència. Tot i que la conclusió queda lluny de ser conciliadora, la voluntat de Mora per intentar comprendre l'altre en lloc d'exorcitzar els traumes amb una explosió primària resulta tan lloable com emocionant.

Llegir-ne més
Advertising

La casa torcida

3 de 5 estrelles

Basada en una novel·la d’Agatha Christie, La casa torcida és una pel·lícula estranya, sens dubte imperfecta però també plena de petites troballes. Som al 1957 i un detectiu jove i inexpert s’enfronta a un cas d’assassinat en el si d’una família milionària, un munt de personatges que viuen junts en una gran mansió prop de Londres. A poc a poc, però, el que més importarà al director Gilles Paquet- Brenner ('La clau de la Sarah') no serà tant la trama criminal, resolta amb rutinària desgana, com la descripció d’aquest grup humà mesquí i decadent, ple de secrets i frustracions.Per molt que Max Irons es mostri tou i maldestre en el paper de l’investigador, la resta del (luxós) elenc funciona, i tant la fotografia com els decorats dibuixen un ambient malaltís, irrespirable, metàfora d’una classe social en procés de putrefacció.

Llegir-ne més

Blue Rai

3 de 5 estrelles

No se sap ben bé què ha fet, però tot sembla indicar que Rai s'ha ficat en un embolic. Té una ferida al cap i ha de respondre les preguntes d'un policia. A partir d'aquí, 'Blue Rai' juga amb els codis de la comèdia romàntica, a partir de flashbacks que expliquen com Rai, l'amo d'un videoclub, ha decidit segrestar un grup de persones per tal d'aconseguir que la seva nòvia li expliqui per què l'acaba de deixar. Dirigida per Pedro B. Abreu, neix de l'escola de cinema de Catalunya. Potser per això, proposa alguns jocs narratius, de divertimentos, i té lloc en un espai en extinció com és el videoclub. Ara bé, tot i la referència als formats analògics, és més interessant quan juga amb les noves tecnologies i amb les xarxes socials.

Llegir-ne més
Advertising

Los hambrientos

4 de 5 estrelles

Quin plaer gaudir d’una pel·lícula de zombis sense coartades! No es tracta només de seguir els passos de George A. Romero (Robin Aubert li reserva una dedicatòria), sinó de combinar-les amb l’extàtica melancolia de les imatges, amb un sentit de l’humor que desengreixa les tragèdies individuals i una especial habilitat per fer dels zombis uns éssers misteriosos, capaços de reunir-se al voltant d’una estranya piràmide feta d’objectes personals, com si fossin membres d’una secta somnàmbula. Així doncs, 'Los hambrientos' és fidel a les claus del subgènere –les escenes dels atacs són abruptes i/o electritzants, fent bon ús tant de l’espai i el fora de camp com del so– però mai no sembla sotmetre’s a elles, de manera que el resultat és lúdic, fresc i rigorós. Com si veiéssim un zombi per primera vegada, a punt de mossegar-nos.

Llegir-ne més

Comentaris

0 comments