Zombis
Zombis

Les millors pel·lícules de zombis

Els millors films d'aquests éssers demacrats a través dels últims anys

Publicitat

Què és un zombi? En termes marxistes, el zombi és escoria social, la més baixa representació del proletariat, un 'blue collar' analfabet i sense cap mena d'elegància, mecànic i alienat, condemnat a una existència miserable fins a la fi dels seus dies. El vampir és una altra cosa. El vampir és pulcre i aristocràtic. Beu en copes de cristall, du camises immaculades... Però el zombi no. El zombi és un mort de gana que porta robes estripades i no ha conegut dentista ni manicura en la vida. El zombi és un vagabund que ha d'anar pidolant a cada cantonada, nòmada erràtic, per aconseguir una llenca de carn humana. Hi n'hi ha per donar i per vendre, infectats de mil maneres i amb diferents matissos (ni els més puristes es posen d'acord al voltant del 'zombie ideal'!) Si sèries com 'The Walking Dead' l'han socialitzat, no hem d'oblidar que és un personatge que ve de lluny, i que té molt recorregut per endavant. Fem una revisió fílmica a l'evolució d'aquest ésser putrefacte i demacrat al llarg de la història del cine.

'White zombie' (1932)

Parlant amb propietat, aquesta és la primera pel·lícula de zombis de la història. La van dirigir els germans Halperin, inspirant-se en una obra de Kenneth Webb que poc abans s'havia estrenat a Broadway sense pena ni glòria. Béla Lugosi era un tirà resident a Haití, coneixedor del vudú i la màgia negra, que es dedicava a despertar els morts amb l'única finalitat de tenir a disposició un ésser manipulable a qui tractar a cops de fuet; un ésser amb tan poques llums que ningú imaginava que pogués arribar a adquirir consciència de classe.

'Yo anduve con un zombi' (1943)

I a sobre de zombi, 'pied noir'. Jacques Tourneur es va mantenir aferrat als rituals xamànics de les illes del Pacífic, i encara hi va colar de canto una al·legoria de les bàrbares conseqüències de la colonització que hauria d'haver fet caure la cara de vergonya a tot l'hemisferi nord. El mort vivent era un negre alt com un Sant Pau relegat a fer la feina bruta dels senyors adinerats de la zona.

Publicitat

'Invasores invisibles' (1959)

La cursa per conquerir l'espai feia una mica de por. I si els marcianets no eren criatures verdes de l'alçada d'un follet hospitaliàries i generoses amb els humans, sinó monstres llefiscosos capaços de dominar-nos a tots i condemnar-nos a una vida de treballs forçats? Aquesta és la inquietud que rosegava Edward L. Cahn quan va rodar aquesta sèrie B, burda imitació de l'estil de Don Siegel a 'La invasió dels lladres de cossos' traslladada a la mitologia del mort vivent.

'La plaga de los zombies' (1966)

És estrany, quan Lenin va liderar el poble cap a la dictadura del proletariat no va parlar de suïcidi col·lectiu. En aquesta pel·lícula, John Gilling fa una molt lliure interpretació del 'Manifest comunista'. Tot comença quan els treballadors de la fàbrica d'una petita ciutat britànica moren en massa sota els efectes d'una letal epidèmia. I la qüestió és que després de vetllats, plorats i sepultats tornen a la vida amb ganes d'enderrocar el poder i fer-se amb el control de la societat.

Publicitat

'La noche de los muertos vivientes' (1968)

Funcionaris, peons de l'estat, treballadors dels serveis públics i buròcrates diversos que han desfilat a toc de diana seguint una estricta rutina d'horaris i paperassa. George A. Romero els va convertir a tots, civils vestits de carrer entregats a les dinàmiques de l''statu quo', en un exèrcit de carronya en moviment, en un front popular emergit dels marges que volia fer valdre els seus drets davant dels fils del poder. I, de pas, rosegar algun fèmur amb una mica de molla.

'Shock waves' (1977)

Arribats al binomi zombis i nazis, la cosa es posa més interessant. Aquesta pel·lícula de Peter Cushing no té pèrdua. El protagonista és un científic grillat que vol reconstituir el Tercer Reich, i viu amagat en una illa deserta des de la fi de la Segona Guerra Mundial, formant un exèrcit de zombis que ha de retornar la supremacia a la raça ària. En fi, rellegiu els escrits de Hannah Arendt sobre la banalitat del mal. Potser no anem tan desencaminats.

Publicitat

'La serpiente y el arco iris' (1988)

Wes Craven no hi podia faltar. Diguem que els seus ja són zombis sindicats. No és que els vagi de meravella però han trencat les cadenes que els tiranitzaven i s'han començat a organitzar –d'una manera més o menys barroera– per reclamar les seves necessitats de caníbals d'ultratomba. Avui dia, ser antropòfag és motiu d'exclusió social, de marginació. O es defensen, o acabaran en un gueto.

'Dead set' (2008)

Per si no les havia passat prou putes fent d'esclau colonial, peó de fàbrica i recluta forçat, el zombi també ha hagut de suportar els grillons de la societat de l'espectacle, els frívols temps de la premsa groga i el culte a la personaliat. L'any 2008, el canal E4 va estrenar aquesta paròdia dels 'realities', rodada en una casa estil 'Big Brother'. L'únic que ens faltaria per veure seria això: un grup de zombis escollits via càsting per compartir les seves penes i menjar vísceres entre hores en una masia plena de càmeres.

Publicitat

'Bienvenidos a Zombieland' (2009)

Tan terrible és ser zombi? L'any 2009, Ruben Fleischer va demanar a Bill Murray que fes un 'cameo' en la seva demencial comèdia 'Bienvenidos a Zombieland'. Murray s'hi va negar. Ell no perd el temps amb personatges de segona, i el registre interpretatiu que permet un paper de zombi és més aviat escàs. Entre d'altres coses, perquè un zombi no sap articular una sola paraula, i en Bill volia mamar càmera amb unes quantes línies. Com que tenir-lo entre el repartiment era una estetègia de prestigi inqüestionable, els guionistes van modificar una mica el guió. Al final fa d'humà que fa de zombi. I parla!

'Guerra Mundial Z' (2013)

Aquests són els zombis del nostre temps, els que han estat desnonats i no compten amb atur, els que no tenen un ral a la butxaca i han decidit revoltar-se contra un capitalisme salvatge que encara fa tuf de podrit. Són aquella famèlica legió que anunciava la lletra de la Internacional, unida amb el puny enlaire per realitzar l'esforç redemptor. Marc Forster, que deu ser un gran marxista, els ha agrupat per fi en la lluita final. ¡Viva el Che!

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat