0 M'encanta
Guarda-ho

Les millors sèries d'estiu

Una selecció de sèrie que van marcar els estius televisius dels anys 90 i 2000. Una mica de nostàlgia?

Sensación de vivir

Recordeu quan la programació televisiva a l'estiu es transformava en un torrent de sèries nord-americanes? La gent de la tele marxava de vacances en massa i ens omplien les graelles amb una llarga successió de capítols, ja fossin noves sèries o reposicions. Potser no totes eren productes gaire bons –vistes ara, de fet, han envellit força malament, reconeguem-ho–, però a molts ens van mantenir enganxats al televisor durant hores, dies i setmanes. Si teniu entre 20 i 35 anys, aquests clàssics us inundaran de nostàlgia i us recordaran aquells (bons?) moments. Cadascú té les seves sèries preferides. Aquí el criteri que pesa més és la presència a les graelles televisives dels estius –i, per tant, l'èxit d'audiència–, i no tant la qualitat, així que no us indigneu si la vostra estimada sèrie ocupa una posició injusta o fins i tot no apareix a la llista. Fem una cosa, poseu els vostres propis rànquings als comentaris, va!

Las gemelas de Sweet Valley

Las gemelas de Sweet Valley

Sweet Valley High' 1994-1997

El típic 'teendrama' per a públic femení. Dues bessones blanques, rosses, guapes i populars, Liz és sensible i responsable, mentre que Jessica és egòlatra i presumida. Històries d'amor adolescent, passadissos d'institut carregats d'hormones i música pop amb regust de xiclet de maduixa a una localitat fictícia de California.

Però si forma part del 'top ten' no és per la qualitat –actuacions afectades i situacions més que típiques del gènere–, sinó perquè la sèrie va tenir una bona presència en els estius de molts espectadors i, sobretot, espectadores. De fet, va tenir més èxit en els països de parla castellana que als EUA; a Espanya la van emetre TVE i Antena 3.

Hércules: Sus viajes legendarios

Hércules: Sus viajes legendarios

'Hercules: The Legendary Journeys' 1995-1999

No em vull posar en pla batalletes, però recordo els matins d'estiu de finals dels 90 per sempre lligats a sèries com aquesta. Ja en el seu moment, la producció semblava antiga o de sèrie B, molt propi de Sam Raimi, que n'era el productor. Tot té un aire fals i infantilitzat en aquesta interpretació neozelandesa molt lliure del mite de l'heroi grec, que més que a Grècia sembla que s'ubica en unes terres orientals impossibles de determinar.

Si l'espai era inventat, el temps encara era menys fidel a la història. Hèrcules i el seu Sancho Panza Iolaus es topen amb esdeveniments de temps llegendaris i documentats que es porten mil·lennis entre ells. La gràcia dels anacronismes era poder ficar en el guió qualsevol gesta històrica de l'Antiguitat, o bé inserir elements de la vida moderna sense despentinar-se.

Podeu considerar-la més entretinguda o més infumable, però gràcies a 'Hércules: Sus viajes legendarios' es va demostrar el potencial de Nova Zelanda com a decorat natural per rodar. On hauria rodat Peter Jacksont 'El Senyor dels anells' si no?

Malcolm

Malcolm

'Malcolm in the middle' 2000-2006 

Potser alguns de vosaltres vàreu tenir la mala sort de no enganxar-la a Antena 3. En aquest cas, no entendreu què hi fa aquí, però us asseguro que és la millor sèrie d'adolescents (i preadolescents) que s'ha fet mai (o, almenys, de les millors). Durant les set temporades els nens van creixent i les situacions s'adapten a l'edat de cada moment.

No només té uns personatges únics i un guió que garanteix el riure, sinó que també va ser innovadora en l'apartat formal, com el muntatge expressiu i ràpid, els plans picats i contrapicats, escombrats per canviar d'escena o l'ús dels diàlegs a càmera de Malcolm exercint de narrador.

 

Representa de forma còmica els problemes d'una família disfuncional de classe mitja-baixa de cinc fills. La mare és una dona histèrica, totalment inestable, que sempre està enfadada. El pare, un perdedor que intenta apaivagar sense èxit els conflictes. Els germans, uns trapelles amb personalitats i edats ben diferents. Malcolm és el mitjà, a mig camí entre la infància i l'adolescència, i és superdotat. Ell ens condueix pel caos familiar en què viu dia a dia, a vegades sent-ne víctima i d'altres el causant. 

'You're not the boss of me noooow! You're not the...' Buff que gran!

Advertising
Dawson Crece

Dawson Crece

'Dawson's Creek' 1998-2003 

No va durar tantes temporades com la resta de melodrames adolescents, però és considerada per molts la més rodona. Tenia només quatre protagonistes que responien a l'estereotip del gènere i les trames també eren les típiques d'amor i fer-se gran, però 'Dawson Crece' resolia les situacions amb llargs i profunds diàlegs alliçonadors que van calar en tota una generació. A vegades, fins i tot semblava una paròdia. En aquest sentit era una sèrie autoconscient, no perseguia calcar la manera de parlar dels adolescents, sinó tractar en profunditat les seves problemàtiques.

Com passa amb totes les sèries d'adolescents, el públic objectiu ha de coincidir més o menys amb les edats dels protagonistes per sentir-s'hi identificat. Per aquelles generacions, la petjada emocional que els va deixar Dawson i companyia perdurarà sempre. No hi ha res com sentir-se comprès...

Sensación de vivir

Sensación de vivir

'Beverly Hills 90210' 1990-2000 

No podia faltar en el rànquing la mítica 'soap opera' adolescent dels 90, la més canònica de les moltes similars que existeixen. Va donar peu als 'spin-off' 'Melrose Place' –segurament la sèrie en què més personatges moren fins 'Joc de Trons', i que es dirigia a joves més grans– i 'Sensación de vivir: La nueva generación', que com bé indica el nom de la versió doblada espanyola va ser un rellançament de la mateixa sèrie amb una nova fornada d'actors més joves.

L'argument parteix de l'arribada dels bessons Brandon i Brenda al luxós districte de Beverly Hills, on s'adapten i fan amistats. La vida d'institut i, posteriorment, a la universitat és sempre escenari de moments inoblidables, bonics o traumàtics, i la sèrie en va treure suc durant una dècada. En la seva dilatada trajectòria, s'hi van tractar temes d'allò més diversos, de banals i de seriosos, com el suïcidi, l'embaràs precoç, drets LGTB i animals, drogoaddiccions, entre d'altres. Que els rics també ploren, eh.

Verano Azul

Verano Azul

1981-1982

El clàssic d'estiu espanyol, la més intergeneracional i l'única sèrie del top 10 que no és estatunidenca. Ja fa 35 anys que es va emetre per primera vegada –l'any 1981– i des d'aleshores s'ha reposat pràcticament cada estiu a TVE1 o a altres canals. Segons un estudi, el 78% dels espanyols n'ha vist almenys un capítol!

Per si no sou part d'aquest grup demogràfic, Verano Azul va d'una colla d'amics d'entre vuit i disset anys –Tito, Bea, Javi, Pancho, Piraña, Quique i Desi– que estiuegen a un poble de la Costa del Sol i passen aventures (a algú li recorda a la literatura d'Enid Blyton?) juntament amb dos adults, Julia i el mariner retirat Chanquete. Tothom sap que era Nerja, Màlaga, però no es menciona mai el nom de la localitat.

Només consta de 19 capítols, que van tenir una gran repercussió en l'imaginari col·lectiu espanyol, sobretot en l'emissió original, ja que tracten temes com la sexualitat, l'ecologisme, les relacions familiars disfuncionals i hi apareixen representades diferents maneres de pensar (inclús idees hippies) en un context de transició cap a la democràcia que permetia desfer-se dels tabús del franquisme.

Advertising

The O.C

2003-2007

Va ser la sèrie revelació del 2003. Tenia una gran audiència arreu del món i comptava amb l'aprovat de la crítica. Però tan fort com va pujar va anar caient en les tres temporades següents. 

'The O. C.' es pot considerar el relleu de 'Sensación de vivir', l'hereva, si ho voleu dir així. És, en essència, la mateixa història de nens rics californians que es van ficant en merders cada vegada més seriosos com el consum de drogues, sexe insegur, delinqüència i alts i baixos sentimentals. 

Això sí, no era una simple actualització de la vella fórmula sense més, hi ha un personatge principal, Ryan, provinent d'un entorn familiar disfuncional i d'un barri de classe baixa que s'inserta en la comunitat dels pijos. El guió juga amb aquest element interclassista que aporta noves situacions i problemàtiques. 

És una sèrie postmoderna. Hibrida drama amb comèdia i s'enriu de si mateixa a través de dos programes dins la ficció, un 'teendrama' anomenat 'The Valley' i el 'reality show' 'Sherman Oaks: The Real Valley', que funcionen com autoparòdia en el guió. I no ens oblidem de la música! 'The O. C.' agafava com a banda sonora la música de grups independents del moment, que gràcies a això es van donar a conèixer i van multiplicar les vendes dels seus treballs.

 

Californiaaaaa!

Xena, la princesa guerrera

Xena, la princesa guerrera

'Xena: Warrior Princess' 1995-2001

 

(Crit agut) Lalalalalala!!! O era 'lilililili'? La veritat és que no sé molt bé com transcriure el crit de guerra que feia Xena abans de repartir hòsties de valent. La qüestió és que tenim davant la primera heroïna guerrera de la televisió. Va sorgir com un personatge malvat més d''Hércules' i va agradar tant que es va convertir en la protagonista d'un 'spin off' que va ser més popular i va durar dues temporades més que l'original. Va passar de ser una despietada senyora de la guerra a ser una justiciera errant que busca la redempció.

 

Els efectes especials tenien molta importància i amagaven la falta de pressupost amb la comicitat i el to alegre. Recordeu quan llançava el seu cercle metàl·lic esmolat i que recollia com un bumerang? Sempre rebotava d'enemic en enemic o pel decorat amb la mateixa força i anava a parar a la mà de la guerrera, que el parava sense tallar-se. De petit vaig intentar imitar-la amb un estri similar. No funciona així la física, pensava jo.

 

Tant se val la fidelitat històrica o el realisme! Xena era la canya i els personatges secundaris eren tant graciosos com estrafolaris. Li van sorgir legions de fans, homes que la veien com una icona sexual i un públic lesbià que seguien amb fruïció la tímida però tàcita tensió homosexual que hi havia entre ella i la seva fidel i bondadosa acompanyant Gabrielle, una poeta que immortalitzava les seves proeses, compensava l'esperit sanguinari de l'amazona i alguna cosa més...

El príncipe de Bel Air

El príncipe de Bel Air

'The Fresh Prince of Bel-Air' 1990-1996

Humor negre, però no de l'escabrós. Després de 'L'hora de Bill Cosby' (1984-1992), 'El príncep de Bel Air' va significar el principi de la visibilització dels afroamericans a la petita pantalla espanyola (primer a TV3) i ens ha acompanyat en incomptables reposicions fins a l'actualitat. Per això, potser no la teniu associada a l'estiu si la vau enganxar en un altre moment; però, vaja, que en un bon grapat d'estius s'ha mantingut als migdies d'Antena 3 quasi com els 'Simpsons'. 

La 'sitcom' va fer famós i va treure de la ruïna a l'aleshores raper Will Smith, que des de llavors no li ha faltat feina. Les seves pintes cridaneres i la seva actitud irreverent ens impactaven i feien riure sense parar. Will interpretava una versió esbojarrada d'ell mateix provinent d'una família monoparental dels barris baixos de Filadelfia, que se'n va a viure amb els seus cosins rics de Bel Air. La seva inserció en la família provoca un seguit de contrastos i conflictes que xoquen amb el tarannà estricte de l'oncle Phil i els innocents i consentits cosins. Will és l'element disruptor, l'ovella negra (he, he) de la família que influeix en el model de nen ric educat que representa Carlton i l'estereotip de bleda superficial i capriciosa que encarna Hillary.

Tots els personatges es fan estimar! Com la petita de la casa, l'adorable Ashley, o en Jazz, el millor amic den Will. Ara bé, jo em quedo amb el genial Geoffrey, el majordom, aquest sí que era un agent del caos infiltrat!

Advertising
Los vigilantes de la playa

Los vigilantes de la playa

'Baywatch' 1989-1999 

(To solemne) Per últim, la sèrie més estiuenca de totes: 'Los vigilantes de la playa'. Tant per l'escenari de platja omnipresent com pels horaris d'emissió, declaro aquesta sèrie com la més estiuenca de tots els temps!

Segur que recordeu la Pamela Anderson o en David Husselhoff corrent a càmera lenta per la platja de Malibú acompanyats per la música de Jimi Jamison –cantant dels Survivor que recordem de 'Rocky IV'–. És, sens dubte, el recurs estilístic més identificador de la sèrie a part dels banyadors sensuals.

Durant molts matins estiuencs la sèrie ens oferia una bona ració de carnassa platjera entre trames més o menys repetitives que serviren d'excusa per 11 temporades, un 'spin-off' en què es traslladaven tots a Hawai i una pel·lícula en què es retrobaven els personatges en pla 'reunion', que diuen en anglès. La fórmula funcionava. Tant, que és una de les sèries més vistes del món! Poca broma.

Comentaris

0 comments