Per què hem de veure 'The young pope'?

Paolo Sorrentino és el director de 'La gran bellesa', aquell fris d'historietes romanes que era pur Fellini passat de piscotròpics. Acabava amb el relat d'una monja centenària que només tenia una dent penjant de la geniva, i que per fer penitència pujava l'Escalinata de Sant Pere de genolls, arrossegant-se com un mol·lusc moribund. Molts van pensar que aquí s'havia passat de llest, que potser havia ferit la sensibilitat dels que encara professen fe a la Santa Mare Església. En fi, us podeu imaginar que la idea de fer una sèrie sobre un papa jove no era pas un camí cap a la redempció. Ans al contrari, és un producte blasfem i iconoclasta. És el 'House of cards' dels alts estaments clericals.

El papa no és cap progre avortista i partidari del condó. Dit clarament, és un cabró que adopta el nom de Pius XIII per afiliar-se a l'estirp de Pius XII, l'home que va posar el Vaticà als peus de Mussolini. I a més vol convertir la institució catòlica en una mena de cubicle cimentat sense finestres a l'exterior. Vol donar l'esquena a la humanitat, renegar dels que dubten i tornar a sembrar la por entre els fidels. I apareix representat com una mena d'estrella de rock, un ídol misteriós i totpoderós. Fa el seu pregó al balcó papal de nit i a contrallum, sense mostrar més que la silueta. La veu colèrica, impietosa, com un tro. I quan acaba i desapareix darrere la cortina, cau una tempesta sobre la multitud.

A 'The young pope' no hi ha tanta pirotècnia com a 'La gran belleza' –no hi ha cap nana de pèl blau ballant Raffaella Carrà–, però això no vol dir que no tingui els seus esclats videoclipers. Al capítol cinquè veureu en Jude Law vestint-se amb les robes més ostentoses de l'armari papal, la capa amb més brocats daurats i els anells amb els pedrots més brillants, mentre sona 'I'm sexy and I know it' de LMFAO. La poesia tòxica de la sèrie es complementa amb un cangur enviat d'Austràlia com a regal, que es passeja fent saltironets entre els tarongers dels jardins vaticans, i les aparicions de la Mare de Déu al personatge de Javier Cámara, l'ordenat alcohòlic que té els seus 'delirium tremens' per culpa del mam.

Per a molta gent, veure-li el cul a Sa Santedat serà un al·licient. Sobretot si està tan ben escolpit com el que ensenya Jude Law. Però el que volem dir és que a 'The young pope' hi ha marro. Des dels títols de crèdit, en què el protagonista va passejant-se amb els faldons de la túnica blanca sacsejats com el vol d'un colom, com si flotés, seguit per una estrella radioactiva com la que va guiar els Reis de l'Orient, fins que ens pica l'ull amb picardia. Hi trobarem una mena de Magdalena penitent en versió rossa, que li agafa la mà i se la posa sobre la mamella, movent a dreta i esquerra com si fes suc de taronja. I, sobretot, el pop recurrent de l'artista toscana Nada, que canta 'Senza un perchè' amb mantellina negra i faldilla curta.

A banda de Jude Law, tremendíssim, i del capellà alcohòlic que fa Javier Cámara, tenim un elenc que talla l'alè. Diane Keaton en el paper de monja malèfica, amb l'expressió dura i les ulleres de muntura transparent encaixades entre les vores de la toca, fumant pels descosits. Menys a la nit, esclar, que es posa una samarreta que diu 'I'm a virgin (but that's an old shirt)'. I encara millor és el personatge de Silvio Orlando, amb una berruga negra afegida sota el pòmul esquerre, intentant organitzar un joc de trampes per destapar un escàndol sexual a les dependències papals. I tota la rècula de frares, amb barretet vermell ridícul, vesant-li les sabates de vellut al Sant Pare, acollonits com granotes empalades.