Guia per sortir de nit a la Costa Brava

Que us quedi clar des d’ara mateix: a Lloret hi ha alguns dels 'garitos' més bonics, exclusius i elegants de la Costa Brava... tot i que, per arribar-hi, probablement haurem de travessar l’avinguda Just Marlès i els milers de joves amb braçalets de tot inclòs que l’ocupen cada nit d’estiu –cosa que, des d’un punt de vista 'trash' i postmodern, també pot tenir la seva gràcia.

Podem començar el capvespre dirigint-nos, a través de les misterioses muntanyes del Condado de Jaruco –els topònims de Lloret tenen el seu què–, a Sant Pere del Bosc, una antiga casa d’indians, més tard asil i avui restaurant d’anomenada. Prepareu-vos per l’espectacle de la mansió en si, perquè sembla Xanadú. Abans d’un menú degustació digne d’Estrella Michelin, us ensenyaran una cuina on a cada racó es respira passió per la cuina mediterrània.

Més tard, el nostre xofer privat ens podria dur a Cala Banys, que sense dubte és el bar més bonic de tota la Costa Brava i un lloc ideal per executar-hi el tram final d’una seducció premeditada. Un cop el peix al cove, podem optar per anar a l’hotel o seguir fent unes copes a l’exclusiu Carmen’s, al passeig Camprodon i Arrieta, on es reuneixen els residents russos més guapos a fer copes de xampany Mumm. Si encara tenim ganes de coquetejar una mica més, podem anar a la discoteca Hollywood: mitjana d’edat a partir dels 25, gent guapa i ben vestida i molts clients del Casino que hi van a buscar la fortuna que no han tingut a la taula de joc. Ah, recordeu que l’actitud bling bling obliga a deixar arreu propines desmesurades.

Tossa convida a la 'dolce fare niente', a deixar-se anar lànguidament tot mirant la platja i la Vila Vella, a vestir informal... sempre i quan estiguem ben segurs de la nostra elegància interior, és clar, perquè l’indret respira pasta llarga. A la Costa Brava no tenim postes de sol sobre el mar, però podem gaudir d’una aproximació prou apanyada des del bar del Far.

Després de carregar- nos d’energia i bon karma, estaria bé seguir amb un sopar informal -que obligatòriament haurà d’incloure uns musclos a la marinera- a la terrassa de l’hotel Capri, al passeig: negoci familiar amb solera i simpatia assegurada. A partir d’aquí, podem prendre dos camins. El primer podria ser fer uns còctels preparats per professionals al molt íntim Bar Kars, on la manca de llum i el jazz ens ajudaran a submergir-nos definitivament en l’hedonisme que Marc Chagall o Ava Gardner van respirar durant la seva estada al poble.

El segon –un tampoc no n’exclou l’altre- és dirigir-se cap al Trinquet, trobar un lloc sota la bugenvíl·lia, demanar unes cerveses i començar a xerrar amb qui sigui que planti el cul a la cadira del costat. Tant si hem triat una ruta com l’altra, ens acabarem trobant tots al Sivas, una disco petita com un cop de puny i pensada per retrobar-hi l’adolescent que tots portem dins: hi podreu saltar i cantar a ritme de Ramones, Madonna o Ricky Martin i, amb una mica de sort, el top model Andrés Velencoso també s’hi deixarà caure per fer una estona l’animal amb els amics del poble.

Un fantasma recorre la Costa Brava: el rumor de què les nits de Platja d’Aro ja no són el que éren. Un cop exposada la nostra teoria principal (és qui ho diu, qui ja no és la que era), hem d’admetre que, en els darrers anys, les queixes veïnals contra els sorolls i la voluntat municipal d’apostar per un turisme més diürn i familiar han fet minvar el nombre de locals escampats pels carrers del centre del poble. Però, i és que les coses sempre es poden mirar de manera positiva, Sant Feliu de Guíxols ha pres certa embranzida nocturna, això sí, només durant els mesos d’estiu.

Així que, entre els dos pobles, podem muntar sense problemes una nit tranquil·la de copes i confidències que començaria a Sant Feliu, a La gàbia dels mussols, un xiringuito a peu de platja on podrem picar alguna cosa o fer-hi un còctel per anar obrint gana. Si optem per un sopar més consistent, la nostra propera parada és el Villa Mas, a Sant Pol: compte si hem de conduir després, perquè tenen una extensa carta de vins de tot el món i no ens l’hauríem de deixar perdre. Després d’allargar la sobretaula tant com vulguem i aprofitar per fer una copa al costat del mar, podem anar a la terrassa de l’Hotel Cosmopolita de Platja d’Aro, on seguirem gaudint de la brisa nocturna (a partir de mitjans d’agost no hi aneu sense una jaqueta prima).

Si en el moment d’anar a sopar hem decidit no sortir de Sant Feliu, podem quedar-nos al fantàstic restaurant Sa Marinada, on menjarem els millors arrossos i mariscs, i també podrem gaudir d’una bona estona de terrassa amb vistes al port i al poble. Si encara volem prendre una última copa però sense embolicar-nos massa, només caldrà que pugem el turonet del Salvament, just per sobre del restaurant, i hi trobarem un xiringuito molt modest però agradable i amb unes vistes espectaculars. Si voleu quelcom de més chic, heu d’anar al Chic Bar, a la rambla del Portalet. Sí, no és que hàgiu begut massa: arran de la construcció d’un hotel, el bar es va traslladar el 2015 a l’altre costat de la rambla.

Les nits a Palafrugell han de començar, obligatòriament, al Centre Fraternal; on, si teniu sort, encara hi trobareu cendrers amb burilles de Josep Pla –és broma. L’indret és antic però està escrupolosament net. Això sí, ara no podem parar de pensar què n’opinaria, Pla, de la llei antitabac... Després del vermut i el sopar podem dirigir-nos cap a Calella, Tamariu, Llafranc o Begur en funció del nivell de marxa que busquem i de quanta gent guapa vulguem conèixer. Gent guapa de debò, eh, de la que surt a l’espot de “mediterràniament”.

A Calella els trobarem a les carpes Costa Este, que obren fins a les primeres llums de la matinada però només els caps de setmana de juliol i durant tot l’agost. Si no volem agafar el cotxe, a Palafrugell mateix hi tenim la carpa Terrablanca, amb més ambient local.
Les nits de Llafranc mai més tornaran a ser el mateix sense el Còctel Rambo, una bogeria etílica que s'havia celebrat a l’hotel Llafranc, més conegut com El Gitano, des de 1989 i que es va donar per finiquitada el 2015. Des de 2016 cap endavant l’hotel es va plantejar una nova direcció, més tranquil·la, sense gent ballant sobre les barres fins altes hores de la matinada; tot i que prometen un xic de ball les nits de cap de setmana de juliol i agost i, per descomptat, per Sant Joan.

Un dels encants de Begur és anar-hi passejant, deixant-se dur per la gent cap a dins d’un local o un altre. No ens podem perdre La Lluna, que obre a partir del mes de març, i el C-roack, on es prenen la música com la cosa seriosa que és. La Terrassa de Can Marc –que ha tornat a obrir convertit en restaurant després d’anys de problemes urbanístics- i el Noctàmbul ens permetran triar entre còctels d’autor i cerveses d’importació.

Les nits de Torroella de Montgrí i l’Estartit tenen nom propi: Mariscal. Aquesta sala de concerts, una de les més antigues de Catalunya, obre els caps de setmana de tot l’any per oferir música en viu o, en el seu defecte, es transforma en una discoteca de varietés per pegar- se una ballaruca desacomplexada. El Mariscal es va convertir en un indret de peregrinació mític en els primers anys del rock en català: Sopa de Cabra i Ja t’ho Diré es van afartar de tocar amb aquella decoració rockabilly tan autèntica de fons; però també M-Clan o Amaral hi van passar quan estaven encara en trànsit cap a la fama.

Hi ha projectes per convertir-lo en una mena d’estudi de gravació live però de mentre, per una entrada súper mòdica –entre 3 i 5 euros, a vegades amb consumició inclosa-, hi podem anar a escoltar bluesmen d’arreu del món i somiar que estem en plena Ruta 66.
Si el vostre cos ja no aguanta segons quines coses, l’alternativa tranquil·la en aquesta zona recau en el Mas Sorrer de Gualta, una antiga masia allunyada de tot arreu que fa una interpretació molt empordanesa de les nits d’estiu. Fer-hi una copa escoltant-hi jazz en viu sota els pins i la lluna plena és un dels millors plans que ens pot oferir la Costa Brava centre.

Els Arcs d’Empuriabrava ens proposen una ruta força canalla on no hi pot faltar una visita a l’Urban Puro. La barreja entre gent de la zona, barcelonins, turistes de tot arreu i especialment francesos amb unes ganes inaudites de desfogar-se pot resultar explosiva en tots els sentits de la paraula, però aquesta és una de les gràcies d’Empuriabrava: mai sabràs si t’espera la millor o la pitjor nit de la teva vida, visita a la comissaria inclosa. En tot cas, val la pena anar-hi per acabar la nit a la mítica Passarel·la, traslladada des del 2015 a tocar de l’aeròdrom però que intenta mantenir el caràcter de l’antic local, que va acabar afectat per la llei de costes.

No és el mateix però ho intenta: segueix havent-hi piscina i una enorme terrassa per als qui prefereixen ballar a l’aire lliure. Des de la reobertura, s’ha convertit de nou en un indret de moda i promet fer passar grans nits als descendents dels qui es van enamorar en l’antiga finca.
Si Empuriabrava ens resulta massa accelerada pel nostre gust, podem acostar-nos al passeig de Roses. Allà hi trobarem racons per a tots els gustos: els bars de tapes com el Si us Plau i l’Ona esdevenen, durant les nits dels caps de setmana de primavera i l’estiu, terrasses per a fer-hi copes amb unes vistes privilegiades sobre una de les badies més impressionants de Catalunya. Si el cos us demana quelcom de més intens, us recomanem un altre clàssic emocional de les nits dels gironins: la discoteca Chic.

Si us ha decebut una mica la ruta proposada per Roses i Empuriabrava, heu de saber que els rosincs i els de Castelló pensen igual: la qualitat i varietat de la marxa nocturna ha davallat una mica en els darrers anys. I el gran beneficiari n’és Cadaqués: en aquest llogarret, que sembla situat a la fi del món, s’hi dóna cita les nits de cap de setmana la gran majoria dels noctàmbuls de l’Alt Empordà. El carrer Miquel Rosset, més conegut com el carrer dels bars, ens proposa una processó d’entrades i sortides, d’encontres i trobades entre els que surten de sopar dels minúsculs i moníssims restaurants i els qui busquen la lluna al fons d’una copa de gintònic.

En l’apartat restaurants, quan parlem de Cadaqués cal menció especial a La Lluna i a El Gato Azul. En el primer, hi cuina la mare i la resta de la família serveix les taules, i han aconseguit una cosa dificilíssima de trobar en els indrets turístics: una gran relació qualitat preu, partint d’una qualitat molt alta. Els arrossos i les fideuàs són espectaculars, i l’atenció no podria ser més amable: un gran indret per als qui no es refien de les sorpreses. Per contra, El Gato Azul agradarà als esperits aventurers. La cuina, mescla de plats grecs, magrebins, francesos i catalans, és especial, moltes vegades molt imaginativa i el servei pot resultar, a vegades, un xic erràtic. Però si hi anem sense pressa, és una opció seductora per la seva originalitat i caràcter.