Cançons que preferiríem no haver escoltat mai

Amb Manel Navarro al centre de totes les crítiques per la posició final al concurs d'Eurovisió i el seu famós "gall" que s'ha fet més que viral, no està de menys recordar que un altre català va fer "història", però per motius ben diferents. David Fernàndez àlies Rodolfo Chikilicuatre va popularitzar una cançó que va sorgir com una broma en un programa de Buenafuente i que va acabar a l'escenari més important d'Europa. I va quedar en una gens menyspreable setzena posició. Alguns encara deuen somiar amb allò de "el crusaíto".

L'antiheroi català per excel·lència és gironí d'arrel i sent una gran predilecció pels tangues i les barretines. En Josmar va néixer com un intent de Toni Soler i el seu equip de Malalts de Tele per dur un representant de Catalunya a Eurovisió (la broma ve de lluny) i va esdevenir tot un fenomen quan les xarxes no tenien aquest paper modificador i influent del nostre dia a dia. Festes majors i la televisió el van posar al centre del friquisme català i, des d'aleshores, ha encadenat altres senzills i aparicions esporàdiques en programes radiofònics. Qui no havia cantat mai 'És superfort' com a final de festa?

La vam tenir fins a la sopa, dia i nit i sense pausa. I és per això que el seu creador, James Blunt, es va veure obligat a demanar disculpes públiques afirmant, textualment, que la cançó és "molesta", que va ser "introduïda a la força a les goles de la gent" i que l'èxit del tema en qüestió ha arribat a malmetre la seva "reputació i credibilitat artística". Si ell ho diu, no li portarem la contrària.

Probablement va ser la predecessora del trap, reggeaton i tots els estils musicals de nova fornada barrejats i amb un toc... peculiar. Si encara no la recordeu, una ràpida visita a YouTube us farà apagar el so com si us estiguéssiu cremant, no fos cas que els veïns us escoltin veient com llenceu la vostra dignitat per l'aigüera. Això sí, se li ha de reconèixer un mèrit: la RAE va acceptar "papichulo" al diccionari després que es popularitzés arreu del món. 

Va ser el vídeo més vist de 2012 i el més reproduït de la història de YouTube. Una cançó que va traspassar totes les fronteres imaginables i que va ser número 1 durant moltes setmanes a països tan diversos com Alemanya, Mèxic, Israel, Austràlia o els Estats Units. Acompanyat d'un curiós ball que tothom sabia fer, va marcar un abans i un després... que se'ns repeteix com una mala digestió!

L'intent de Shakira de fusionar ball, música llatina i tradició africana es resumeix en aquestes dues paraules que encara ara estan en boca de molta gent i que van colocar la cantant colombiana al centre de l'univers durant el mundial de futbol de Sud-àfrica. Calia aquesta barreja? Que cadascú jutgi, però el que és una realitat és que la cantarella és impossible treure-la del cap!

Aquesta cançó de l'estiu va tornar a estar fa unes setmanes al centre de la polèmica quan el seu compositor, Alejandro Abad, va afirmar que era, senzillament, una oda al penis composada en cinc minuts. Vi, llàgrimes, nit, bruixeria... un aparent sensesentit que té com a culminació una tornada enganxifosa com el mosquit tigre de les basses brutes d'agost. A qui haurien de detenir?

Tots tenim les nostres manies, és cert. Però d'aquí a compartir mundialment aquest seguit de lletra incoherent i música repetitiva... La fama que va adquirir és inversament proporcional al sentit rítmic d'una cançó que va ser número 1 a Europa.