Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Girona icon-chevron-right 8 espectacles de Barcelona que cal veure
Notícies / Teatre i Arts Escèniques

8 espectacles de Barcelona que cal veure

El temps que estiguem junts
© Ros Ribas El temps que estiguem junts

Barcelona, ens agradi o no, és la capital del teatre al nostre país. Hi ha muntatges que acaben girant per Catalunya però molts d’altres, sobretot els que són més de petit format o es representen a sales més off, és difícil o gairebé impossible que ens arribin als que vivim a Girona, Tarragona o Lleida. És per això que, aprofitant que nosaltres tenim la ciutat comtal a menys de quaranta minuts de tren, ens hem atrevit a recomanar vuit espectacles que paga la pena veure. I molt. Paraula de teatrera.

El temps que estiguem junts: Sense exagerar: és un dels millors espectacles que he vist aquest any. Un muntatge que hauria de tornar i, fins i tot, fer temporada a Madrid. ‘El temps que estiguem junts’ és el resultat d’un taller que Pablo Messiez va impartir a la Kompanyia del Lliure. També és text intel·ligent, poètic i delicat que t’hipnotitza i arrossega. Un text que, minut a minut i rèplica a rèplica, se’t clava dins. Perquè el dolor no el veiem, el sentim. El palpem. Perquè tot està pensat extremadament cuidat fins al mil·límetre. Perquè és, probablement, una de les millors actuacions de la Kompanyia. Potser perquè està fet a mida o potser - i aquesta és la bona-, perquè Messiez els ha sabut treure tot el suc i més. Si hi aneu, només una recomanació: Deixeu-vos endur i no intenteu esbrinar si és drama o és comèdia: és una meravella. Al Teatre Lliure. 

A mi no me escribió Tennessee Williams (porque no me conocía): De tant en tant - molt de tant en tant-, trobes muntatges que et recorden perquè et dediques al teatre. Que t’atrapen des del minut zero i et generen una emoció tan intensa com indescriptible. Aquest n’és un. Com a mínim per mi. A pesar del títol, ‘A mi no me escribió Tennessee Williams’, és Tennessee Williams al 100, al 200%. Tot el teatre, els personatges i la poètica de l’autor de Mississipí fosos en una sola dona. Una dona interpretada (i què curt es queda aquí el verb) per un Roberto G. Alonso en estat de gràcia. Un Roberto G. Alonso que atrapa, hipnotitza i et deixa clavat a la butaca. És impossible no emocionar-se amb aquesta dona que, per ironies del destí, ha acabat vivint sota un pont. D’espectacles que recullen la poètica i el corpus d’un autor n’hem vist uns quants, però pocs estan fets amb tanta intel·ligència, sensibilitat i coneixement de causa. A la Seca Espai Brossa.

Siempre a la verita tuya: A la sala de dalt de la Seca Espai Brossa, Manuel Veiga - a qui devem un dels grans homenatges a Carmen Amaya (Jar) - rendeix homenatge a una altra gran del flamenc: Lola Flores. ‘Siempre a la verita tuya’, és, de fet, la segona part d’una trilogia dedicada a tres grans de la cultura popular musical, tres grans noms a reivindicar: Carmen Amaya, Lola Flores i Paco Candel. Però, per damunt de tot, és un cant a la llibertat de gènere. Seré sincera: Encara no l’he vist. Però m’atreveixo a recomanar-lo perquè poques persones s’estimen i coneixen tant el món gitano i el flamenc com Veiga. I perquè sé que hi haurà entrega, hi haurà poesia, hi haurà adoració. I probablement sigui una joia. A la Seca Espai Brossa. 

Pool (no water): Una piscina, neta i blava. Il·luminada per precioses llums. I ella és allà. Està volant com un àngel. I què podíem fer nosaltres? Així comença ‘Pool (no water)’, un espectacle que uneix dues de les companyies amb més força i talent del moment: Els Íntims produccions i el col·lectiu artístic VVAA. Els primers són els responsables de ‘El lloc’ i ‘Wasted’. Dos muntatges que els van situar, automàticament i amb tota la raó del món, en el llistat de companyies joves que cal tenir en compte de l’escena actual. VVAA van una mica més enllà: De fet, sostenen no és només teatre. És un ajuntament de persones compromeses amb la renovació de la cultura i de l’art. Són seus darrers espectacles són Like si lloras i WOHNWAGEN. Si per separat, ja valen la pena, imagineu-vos junts. A la Sala Beckett.

Ultramarins: Per veure aquesta haureu de córrer una mica perquè s’hi estarà pocs dies a la Sala Beckett, però s’ho val. ‘Ultramarins' és la història (basada en fets reals) d’un pare i d’una filla que pelegrinen per pobles de l’interior d’Espanya dels anys 50 amb una carpa en què ofereixen un espectacle que tracta del mar i les seues meravelles. ‘Ultramarins’, però, també és un dels grans textos de Paco Zarzoso, de La Companyia Hongaresa, fundada por Lola López, Lluïsa Cunillé i Zarzoso l’any 1995. El muntatge, per cert, s’emmarca en el cicle D.O València de la Beckett, que acull altres propostes representatives del panorama escènic valencià. A la Sala Beckett.

El dia de la bèstia: I del text passem a la dansa. El dia de la bèstia és, segons la seva creadora - la coreògrafa i performer Aina Alegre-, “un retrat de grup”. Una peça on explora i qüestiona els espais simbòlics i efímers que les comunitats inventen per reunir-se i celebrar. És a dir, els rituals de festa de les festes populars mediterrànies de Catalunya com per exemple els carnavals. Alegre n’analitzarà els gestos, els moviments, el ritme i fins i tot la respiració. Encara no us pica la curiositat? Dues raóns més: Alegre, tot i que aquí és poc coneguda, és artista resident a l’Atelier Carolyn Carlson de París. I això tindrà lloc a la Hiroshima. Una sala que si no existís, l’hauríem d’inventar.

Rebota, rebota y en tu cara explota: Ho deia fa unes setmanes, quan vaig sortir entusiasmada de l’Antic Teatre. Doncs bé, bones notícies: Aquesta meravella d’Agnés Mateus i Quim Tarrida es podrà veure a finals d’abril al Teatre Lliure. ‘Rebota, rebota y en tu cara explota’ és un d'aquells muntatges que et reconcilia amb la vida i el teatre. Un espectacle intel·ligent en la forma i en el fons. Un espectacle necessari, dur i alhora divertidíssim sobre la violència masclista i el que suposa ser dona en la societat actual. No llegiu gaire res més i aneu-hi. Que no us facin spoilers. Això sí: oblideu-vos dels tres actes. ‘Rebota’ és una performance amb totes les de la llei. 

Slow sports kids: Agafeu la mainada, que això els pot agradar. I a vosaltres també. I molt. ‘Slow Sports Kids’ explora i investiga la fascinació que té la societat pels esports: com viuen els atletes el moviment, com s’organitzen i, fins i tot, com els presenten els mitjans de comunicació. El recomanem, no només pel tema - que ens atrau-, sinó perquè està creat per Albert Quesada, un ballarí i coreògraf en qui confiem cegament. Per contextualitzar: és un dels ballarins de la companyia Zoo de Thomas Hauert i responsable d’una meravella que hem tingut la sort de veure un parell de cops a prop de casa: al Temporada Alta i al Sismògraf: ‘UnDosTresUnDos’. Al Mercat de les Flors. 

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments