[title]
Per a molts ganàpies, Eugenio era, és i serà sinònim d’humor intel·ligent, de perfecta construcció de l’acudit. I com feia les pauses! I, renoi, com administrava els silencis! La pel·lícula de Xavier Baig i Jordi Rovira ens ve a dir "aquest és el vostre Eugenio brillant i impecable... a partir d’ara us cagareu a les calces amb el que us explicarem, que és la cara obscura del món de l’espectacle, l’infern dels triomfadors, el pal de la cocaïna i la davallada d’un mite". I no triguen pas gaire en fer-ho.
La brutícia surt a rebre’ns
Amb la col·laboració de la seva ex dona, dels fills i d’altres personatges propers a Eugenio, comencen a estirar de la manta i a ensenyar uns draps més que bruts, fets una pura i pudorosa merda. Quan et penses que la cosa remuntarà i el relat acabarà amb la recuperació de l’heroi, van i ho arrodoneixen amb la descripció de la mort del còmic. Per molta poesia i lirisme que hi posi el narrador dels fets, expirar és expirar, i el traspàs del protagonista és tristíssim, patètic.
Informació afegida
Un pare masclista, uns fills que no s’entenien entre ells, diferents figures del món del periodisme dels anys 80 i 90 o uns col·legues que prenien droga com qui menja pipes de carabassa es passegen per la pel·li per esmicolar qualsevol imatge que d’una persona alegre i segura tinguéssim d’Eugenio. Com a espectador, agraeixes la crua sinceritat i el valor de tots. A partir d’ara, quan tornis a escoltar l’acudit de les blanques o les negres o aquell del cul i el mussol no podràs evitar afegir-hi coses que ja saps, i abans no sabies, d’aquest geni que va ser Eugenio.
