[title]
Us imagineu que el dia que us moriu es celebrés una sardinada? Em sembla una manera absurda, histriònica i alhora brillant de dir adéu algú que no vol ser acomiadat de forma carca i solemne. És potser per això que l’enterrament de la sardina del dimecres de cendra és un esdeveniment que em desconcerta i em fascina a parts iguals.
Enmig del dol per la fi de la gresca i la disbauxa del carnaval, se’m fa terriblement còmic veure desenes de persones fent cua per arreplegar una torrada i una sardina (serà per allò que els catalans ens agraden les coses gratis?) i marxant a casa fent tuf de peix.
És ben sabut que originalment aquesta tradició es celebrava per dir adéu al temps del pecat i entrar en la sòrdida època de Quaresma. I pensant-ho bé, en ple segle XXI fer una festa de menjar-se una sardina a la intempèrie en ple mes de febrer em sembla una forma molt adient d’entrar en una època depriment.
Tothom sap que els catalans som gent de menjar i beure, no podríem convertir la modesta sardinada en una calçotada? O una botifarrada? De fet, el carnaval antigament era sinònim de llibertinatge, per què no fem de l’enterrament una bacanal? Tot i que abans potser hauríem d’esbrinar si a la fi de carnaval encara “tot s’hi val”.
