16 coses que ens enamoren de Girona

Local mític de debò. No té web, ni falta que li fa. Com a molt una pàgina al facebook que serveix per recollir les lloances del personal i allò tan curiós del check in que fa que tothom sàpiga on has deixat rastre. Coses irresistibles de La Terra: els seus entrepans fets amb llonguets, el seu pastís de pastanaga, les vistes de les cases de l'Onyar, els seus sucs naturals, els dos o tres racons on entaforar-te i que et deixin tranquil, les rajoles hidràuliques del terra i les parets i els records de nits memorables que hi tenen una gran majoria de gironins.

Han conquerit una gran i merescuda popularitat les cerveses artesanes i les croquetes de bolets del restaurant vegà i ecològic, bar i pub B-12 -estan especialitzats en cerveses artesanes catalanes-, sota les voltes de la Plaça del Vi. Cada setmana canvien les cerveses artesanes que ofereixen. De les de tirador, podeu triar-les en la pissarra on hi apunten les característiques principals i els preus de 33cl i la pinta de les aixetes que tenen punxades. Respecte la carta, hi tenen més de cinquanta referències, complementades amb algunes de les millors cerveses artesanes d'importació. Un dels pocs locals de Girona que NO fa vacances a l'agost, i això s'agraeix.

És com un carreró farcit de llibres per totes bandes que uneix l'Argenteria i la Cort Reial. Can Geli és la llibreria per excel·lència, on els llibreters encara exerceixen de llibreters, això és de prescriptors. Conserva encara l'esperit fundacional, el que encarnava millor en Pere Rodeja, mestre de llibreters i persona afable, que ha deixat una petjada inesborrable. No és cap relíquia del passat, en absolut, malgrat la tradició. És un lloc, afortunadament, ben viu que alguns hauríeu de trepitjar força més sovint. Ah, semblarà una collonada, però quedeu-vos amb l'aroma inconfusible dels llibres, a Hipercor no l'hi trobareu pas.

No té res d'especial, és una simple passera, més aviat esquifida, estreta, molt prima, amb una pèrgola insignificant al mig que aguanta dues bombetes i baranes de barrots de ferro forjat més aviat baixes. Si t'hi poses al mig i saltes una mica vibrarà i això, quan ets petit, provoca entre calfreds i fascinació, i si ets gran et preguntes com coi és possible que allò aguanti el pes del personal. Però és un dels ponts característics i imprescindibles de la ciutat, també anomenat Pont de Gómez. Comunica el Passeig Canalejas amb la Pujada de Sant Feliu, i el seu centre és un lloc ideal per badar una estona. No ens agrada, però, l'estúpida moda de posar cadenats amb cors i frases cursis a les baranes. Federico Moccia ha fet molt de mal.

Una barreja curiosa. Un pub irlandès al centre de Girona, sota les voltes de la Rambla, serveix uns nachos colossals. Cruixents, amb la ració justa de formatge fos i salsa, ideals per maridar amb unes pintes i una memorable conversa. És curiós, perquè en el seu web, per cert, només en castellà i anglès, ni ho mencionen. També et pots encantar amb qualsevol de les retransmissions esportives que emeten. Especialitzats en rugbi -tercers temps espectaculars-, futbol, ciclisme i futbol gaèlic, tot i que també s'hi poden veure d'altres esports.

Un dels personatges que ha contribuït decisivament a la dinamització cultural i social d'aquesta ciutat. Llibreter, per damunt de tot, cinèfil, teatrero i Rei Blanc de Pastorets, cada dia al facebook, saluda a la parròquia, de manera invariable, amb una imatge triada, primer de gent llegint i més tard, de gent petonejant-se. Diu que es va jubilar i va deixar pas al capdavant de La 22, la llibreria de referència, juntament amb la Geli, a Jordi Gispert. Però en Guillem continua tenint el do de la ubiqüitat i te'l pots trobar arreu, sobretot gravant amb la seva càmera les múltiples presentacions de llibres que es continuen fent a La 22.

Expressió nostrada que serveix d'identificatiu, que traiem a passejar tan bon punt en tenim l'oportunitat i que té diverses accepcions en funció del to amb què es profereix. L'interrogant 'Què cardes?' s'ha d'interpretar com 'Què fas?', o 'Què estàs fent?', però cal estar atents a l'entonació, perquè si hi afegeixes una exclamació es transforma en un molt més expeditiu 'Què coi fots!?' Si allarguem la pronunciació de la a -'Què caaaaardes?'- pot indicar retret, tedi o incredulitat. Si al davant hi poses ei o eps, 'Ei, què cardes?' la funció és la de salutació. I així, anar cardant.

Sala imprescindible que, fora de Temporada Alta, és l'oasi teatral d'aquesta ciutat la resta de l'any. Refugi i aparador de companyies gironines -i no gironines- que treballen amb rigor, professionals o no, a La Planeta hi podeu veure sobretot teatre de text contemporani, amb una programació única que és l'enveja de moltes altres sales d'aquest país. Les entrades són a un preu més que raonable i ja té un públic força fidel, que confia en la línia que proposa el seu programador, en Pere Puig. Hi han passat els millors espectacles teatrals de petit format del país. És un lloc preciós, especialment la sala de cafè-teatre, amb volta catalana al sostre.

Arriba l'inevitable moment carrincló del reportatge. La sardana Girona m'enamora la va composar, el 1989, El príncep de la tenora, Ricard Viladesau, i la seva lletra és la mostra més clara d'aquest orgull gironí que va superar fites estratosfèriques quan van coincidir el títol de lliga de l'Uni, el nomenament, una vegada més, d'El Celler de Can Roca com a millor restaurant del món i el rodatge de Joc de Trons. Només hauria faltat l'ascens del Girona a primera perquè la ciutat rebentés de satisfacció, però es va compensar amb la investidura de Carles Puigdemont com a President de la Generalitat. Cofoisme pur i dur. Però com ens agrada!!! Salut! / Oh noble Girona / heroica i senyora / ciutat immortal / orgull dels catalans...

No hi ha cap dolça que s'hi pugui comparar, ni en sabor, ni en olor, ni en textura, ni en la seva quantitat obscena de calories. El xuixo ens agrada. Una dolça tan desmesurada en tot és el contrapunt perfecte al caràcter típic gironí tastaolletes, contingut, mesurat, ponderat, un punt torracollons, un capteniment que es desmunta a ulls vista quan t'endús a la boca aquesta menja, i més encara si és fet a can Castelló. L'escriptor Josep Maria Fonalleras ha escrit que el xuixo és "el Tapís de la Creació de la Gastronomia Gironina". Per la seva banda, el gastrònom Jaume Fàbrega escrivia: "Un gironí (que menysprea les males còpies) sap distingir de seguida el xuixo correcte del xuixo celestial, i potser fins i tot es podria dir que la definició de gironí seria la d’aquell ésser humà que coneix els secrets del xuixo".

El saltenc és un músic genial i ara, a més, ho ha tornat a demostrar amb el seu darrer disc, La clau de girar el taller, i tot allò que l'acompanya. Adrià Puntí ha estat present en el paisatge musical gironí dels darrers gairebé trenta anys, amb incursions escadusseres, però brillants, en el teatre, després amb Umpah- pah, que van sembrar uns quants èxits, i posteriorment en solitari. I és profeta a la seva terra. Només cal veure com ha omplert l'auditori de Girona en tots els concerts que ha ofert darrerament.

Lloc de concentració nocturna dels gironins -majoritàriament la població jove- durant els dies de les Fires de Sant Narcís. L'esport principal que s'hi practica, a més de beure, menjar i badar o ballar, és quedar amb la colla, perdre's, trobar-se, tornar-se a perdre, no trobar-se deliberadament o no trobar-se amb els col·legues amb què havies quedat en tota la nit i passar la vetllada amb la colla d'un conegut que es transformarà en un bon amic de manera temporal, flamarada que durarà quatre dies. Tot molt entretingut i gironí.

A Girona som una mica irlandesos i també ens agraden les històries. També ens passa que, si mirem enrere i pensem en la nostra història recent, en temps de la dictadura i la transició, el gris és el color predominant, i la mediocritat la característica principal, de manera que, per donar-hi color a tot plegat, a un bon grapat de llegendes ja existents n'hi vam afegir unes quantes més d'apòcrifes, gràcies a la portentosa imaginació d'alguns dels nostres conciutadans, com ara en Carles Vivó. La Cocollona -una monja que es transforma en cocodril amb ales de papallona i transita per l'Onyar- o La majordoma en són una mostra. Ara, les llegendes, són consubstancials a aquesta ciutat. I ens agraden amb bogeria.

Hem mirat d'evitar la imatge de la Girona de postal de manera premeditada, perquè el Barri Vell i tot el que hi ha a dins ha estat retratat del dret i del revés. Hi ha però un indret que a vegades no ens parem a mirar amb prou deteniment i és d'una bellesa aclaparadora. Proveu d'aturar-vos davant la cantonada de la Pujada de la Catedral i del carrer Manel Cúndaro. En aquest meravellós punt hi conflueixen les escales de la pujada, el carrer de Cúndaro, el carreró de la Torre del Socors i el carrer de la Claveria. A més, al davant us hi quedarà la Casa Cúndaro, jueva, on us hi podeu hostatjar i gaudir d'un jardí privat que és un dels racons més bonics d'aquesta ciutat.

Anar a la pastisseria Can Tornés a buscar el que sigui és sempre un plaer indescriptible. Però hi ha dues o tres especialitats en què excel·leixen en aquesta pastisseria que ja ha adquirit el rang de típica i tradicional a Girona. És difícil triar entre allò bo i allò sublim, però diríem que el pastís tatin de poma, les tartaletes de pasta trencada, crema i fruites diverses o xocolata, i les seves bandes de pasta fullada amb fruita són temptacions en les quals caiem i caurem tantes vegades com calgui amb molt de gust. Però destaca especialment la seva rosa del desert de xocolata amb melmelada de maduixa a la base feta de pasta trencada. Si l'heu tastat, sabeu de què parlo, si no, no sabeu què us esteu perdent!

És curiós que ens agradi a Girona un parc...només per veure'l, no per anar-hi. És impressionant observar -a la primavera, estiu i tardor- aquella massa verda i majestuosa des de Montjuïc estant, o el Puig d'en Roca, que conjunta tan bé amb la mole grisosa de la Catedral i Sant Feliu. Així, des de les altures. Ara, d'aquest parc, tret de Fires, que l'omplim d'andròmines, pocs ciutadans saben què fer-ne exactament. Pocs hi passegen, perquè tampoc no saben què fer-hi ni hi ha res a fer a part de caminar, córrer o badar. És un parc bonic a rebentar!