0 M'encanta
Guarda-ho

8 coses que només passen a Girona

Una selecció de coses que només passen a la nostra ciutat i, sovint, els gironins no veiem

© AHDANOVICH ALENA
Girona

Us heu fixat mai que a Girona no tenim cap plaça com cal? O que no aprofitem com cal el meravellós espai de la Devesa? En aquest article trobareu vuit curiositats que, creiem, només passen a la nostra ciutat. Si ens n'hem deixat alguna, no dubtis en dir-ho als comentaris! 

 Ens assabentem de les hores com a l’edat mitjana

Ens assabentem de les hores com a l’edat mitjana

Segur que alguna vegada has deixat bocabadat a un urbanita tot aixecant el cap, callant un moment i dient: “Ui sí, fem-ne via, que són les set”. Ja sabem que és un tema que té els seus ultres i els seus detractors, però també és un dels encants innegables de la ciutat: a tota la part antiga i encara una mica més enllà sabem amb precisió, a cada quart, quina hora és gràcies a les campanes de la Catedral. La majoria dels visitants de Girona ho troben fascinant i, igual que els passa als nouvinguts que es muden a la ciutat i que el primer dia pensen seriosament en el suïcidi, triguen no gens en acostumar-s’hi. Des del sector turístic aposten per esmorteir-ne el soroll durant la nit amb alguna mena d’enginy electrònic per conciliar la història amb el descans d’aquells que només passaran uns pocs dies a la vella Europa i no volen, o poden, forçar massa els seus ritmes circadians. Parlant-ne honoraríem una altra tradició secular: som una ciutat amb una llarga tradició de pacte polític. Al cap i a la fi, cúria religiosa i prostíbuls van conviure durant segles al mateix barri sense més problemes que els estrictament necessaris per guardar les aparences.

Tenim el parc urbà més gran de Catalunya, i l’odiem

Tenim el parc urbà més gran de Catalunya, i l’odiem

Per què els gironins, en general, detesten la Devesa? Vet aquí un dels grans misteris del caràcter nostrat. Feu-ne la prova. A penes s’hi organitzen actes que no siguin multitudinaris i molt sorollosos on pràcticament s’anima l’assistència a obviar l’entorn i actuar com en una discoteca; ningú no hi passeja pel gust de passejar i el bar obert a l’antiga Rosaleda, que ens permet fer un cafè als preciosos jardins, no sembla tenir massa èxit. Només en fan un ús intensiu -i per ells aquesta aversió generalitzada és una gran sort- els gironins amb gos. Els prats del Camp de Mart, on amos i cans es reuneixen a jugar amb pals i pilotes, és l’únic lloc del parc on hom pot seure a terra amb relativa tranquil·litat doncs, en reunir-hi gent cada dia, els usuaris són els principals interessants en mantenir l’espai net. La resta del parc, malgrat l’esforç de les brigades municipals, és un camp de mines d’excrements humans, restes de menjar deixades pels captaires, ampolles buides de botellons i podridures del mercat dels dimarts i dissabtes. Les petites actuacions no són suficientment revulsives i la gran transformació, ambiciosa però cara, encara trigarà en arribar. De moment, excepte els amos de gossos, alguns runners, els jugadors de petanca i els turistes, que hi fan pícnics encantats –deixant de banda que és un xic obaga, no està tan malament-, Girona continua mirant la Devesa de reüll. Potser és que encara molts es pensen que els plàtans els van plantar els invasors francesos de 1810. No és cert, però és que la veritat encara és pitjor: qui donà definitivament els terrenys a la ciutat fou Ferran el Catòlic.

... i, en canvi, considerem Sant Daniel el gran parc de la ciutat

... i, en canvi, considerem Sant Daniel el gran parc de la ciutat

Vet aquí un dels motius possibles de l’odi a la Devesa: no necessitem un parc urbà perquè tenim un parc boscà a cinc minuts a peu del centre de la ciutat. La natura l’ha dotat d’unes característiques geogràfiques, climàtiques i paisatgístiques generoses, dins la modèstia pròpia de les latituds no tropicals, i ni tan sols la mà de l’home, mitjançant variants que han quedat obsoletes en fer el tercer carril de l’autopista (un moment! No era això precisament el que demanava el moviment Salvem Sant Daniel?) li ha restat encant. Pels gironins no hi ha res més normal que aixecar-se un diumenge i pujar a Sant Miquel per fer gana abans d’anar a fer l’arròs a casa dels sogres, però no hi ha tantes ciutats que comptin amb un espai natural tan amable i apte per a tots els públics i tan perfectament integrat per a les rutines de l’oci urbà.

 

Advertising
Hem passat de la Girona gris a una Girona multicultural en un temps rècord

Hem passat de la Girona gris a una Girona multicultural en un temps rècord

Pocs motius hi havia per venir a fer turisme a Girona als anys 80 però, si algú va venir i ara hi torna, fàcilment podria pensar que no és la mateixa ciutat... ni el mateix planeta. De ciutat gris i provinciana (“Para melones Valencia, para pepinillos Soria y para curas, Gerona”, que en deien) a vila universitària, multiracial i multicultural, oberta tant al qui ve per a un dia com per al qui vol establir-se per sempre, bressol de les cuines més avançades i admirades del món i enveja dels hedonistes d’arreu com a exemple d’indret on es pot dur la millor vida. Qui ens ho havia de dir? Sí, està bé que ens queixem (de fet tenim l’obligació de queixar-nos perquè les coses continuïn millorant) però eh, de tant en tant està bé que recordem que venim d’on venim...

Fa 700 anys que un dimoni se’n fot de nosaltres quan sortim de recórrer una multa

Fa 700 anys que un dimoni se’n fot de nosaltres quan sortim de recórrer una multa

Les guies turístiques l’esmenten i molts gironins el coneixen, però aquesta humil cronista admet que el va descobrir gràcies a lnstagram. A la cantonada de la plaça del Vi amb Ciutadans, des d’uns tres metres d’alçada, un petit banyeta esculpit a la pedra somriu als qui entren i surten de barallar-se amb la burocràcia local i ho fa amb una certa suficiència que, després de pagar segons quins impostos o de recórrer alguna multa de trànsit per suposat injusta, si només trepitjava un pam de línia groga, pot no acabar d’escaure bé del tot. Els seus orígens no son del tot clars i es creu que té alguna cosa a veure amb l’estada de l’Ordre del Temple a l’edifici que senyoreja la plaça, que data del segle XIII. En tot cas, la seva rialla ens recorda que més val que nosaltres també ens en fotem una mica de tot allò que ens passa. Tempus fugit. Carpe diem.

Som una ciutat sense una plaça com Déu mana

Som una ciutat sense una plaça com Déu mana

Admetem-ho d’una vegada: no tenim una plaça major i això ens marca com a ciutat. Tenim una plaça del Vi, que està bé per fer el pregó però és petita i no té perspectiva ni grandesa ni està pensada per a grans discursos: és una plaça medieval, predemocràtica. Estava bé per fer-hi ajusticiaments i, en el seu defecte, per aixecar-hi un pilar de quatre amb folre i manilles. Llavors tenim la plaça Independència, però és una plaça hedonista, italianitzant i mediterrània, per prendre la fresca als vespres sota les porxades, mirar la gent i deixar-s’hi veure. Potser la plaça de la Constitució es va construir pensant en acabar d’una vegada per totes amb aquesta mancança, però el seu aspecte de Pol Nord de ciment la fa tan acollidora com el Pol Nord de veritat. Ens queda la plaça Catalunya, que cal tallar al trànsit el mínim possible si no es vol congestionar la circulació viària de mitja ciutat. És potser per aquesta mancança que som una ciutat tan poc gregària, tan poc donada als aplecs ciutadans? Aquí queda la pregunta per si algun antropòleg s’hi vol entretenir.

Advertising
Hi ha moltes gavines. Massa gavines

Hi ha moltes gavines. Massa gavines

Caldria avisar algun especialista, els hereus d’Alfred Hitchcock o l’equip de Cuarto Milenio, però ja és hora que algú aixequi la veu i adverteixi contra aquesta invasió silenciosa i implacable. No és normal que hi hagi tantes gavines a 35 quilòmetres terra endins. No ho és gens. Res a veure amb la presència simpàtica, tot i que xiscladora, de les cotorretes argentines, els rosegadors domèstics que viuen en llibertat als arbres del Parc del Migdia o els insidiosos talps que treballen incansablement per foradar Fontajau, que avança inexorable cap a l’esvoranc i algun dia engolirà un grup d’àvies practicants de ioga. Passi fins i tot els senglars que amablement ens conviden a marxar corrents de les ribes del Ter tot recordant-nos que, quan no hi ha cap escopeta pel mig, ells acostumen a sortir millor parats. Els llindars de tolerància respecte a la fauna invasora són quelcom molt personal però amb les gavines la cosa té molt poca conya. La mirada metàl·lica que et claven des de la teulada on planten el niu gela la sang.

Les modes arriben amb un any (mínim) de retràs

Les modes arriben amb un any (mínim) de retràs

Girona té un munt de coses bones. No ens cansarem mai de dir-ho. Però no som un paradís per a trendsetters. Més aviat el contrari. Som, diguem-ne, gent discreta. D’un vestir avorridíssim, d’acord. O ens guarnim amb el mateix estil i distinció que un musclo de piscifactoria o som hippies, no hi ha un punt mitjà. En els darrers anys els hipsters proliferen pels nostres carrers, però això no vol dir res: són el chapapote de la moda. Les mítiques sabatilles Willow de la dissenyadora Isabel Marant van trigar un any i mig en exhibir-se en un aparador de Girona. En tot cas cal dir una vegada més que, en qüestió d’un parell de dècades, les coses han millorat molt. Fa vint anys, les joves gironines es vestien igual que les seves mares, i aquesta expressió no significava llavors el mateix que avui en dia: que mare i filla intercanvien texans i samarretes. En absolut. Volia dir que noies de vint anys acudien a les classes de la jove UdG amb twin-sets i collarets de perles. Paraula. Eren temps obscurs. Terribles.  

Comentaris

0 comments