0 M'encanta
Guarda-ho

Les pel·lis de caníbals més bèsties

Hem deixat que els antopòfags més carnívors del cinema ens mengessin el cervell... i hem escrit aquest reportatge!

Avís a navegants: les imatges que veureu a continuació poden ferir la vostra sensibilitat. Molt. No direm que no hi hagi pel·lícules de caníbals boniques, fins i tot per a tots els gustos (valgui el paral·lelisme). Però l'instint de la carn crua és difícil de mantenir a ratlla, la veritat. Esperem que no us resulti gaire indigest. Potser a la llarga fins i tot li trobeu gust a tenir uns llavis ben pintats de vermell. O no... 

'Crudo', de Julia Ducournau

'Crudo', de Julia Ducournau

Diuen que durant la seva estrena al festival de Toronto una persona del públic va necessitar assistència mèdica, al límit de l'infart. I tot i que en realitat les imatges no són tan extremes com ens volen vendre, estem segurs que els amants del gènere quedaran ben saciats. Aquesta pel·lícula de terror francobelga va d'una noia vegetariana que, en el seu primer any a la facultat de veterinària, descobreix un plaer sublim menjant carn crua. Comença tastant un fetge de conill i acaba rosegant el dit de la seva germana, moguda per un instint famèlic que es desenvolupa de forma paral·lela a unes ganes boges de sexe salvatge. Foteu-li queixalada!

'Holocausto caníbal', de Ruggero Deodato

'Holocausto caníbal', de Ruggero Deodato

És un cim del gore italià, obra de culte per a ments morboses i una de les pel·lícules més polèmiques de la història. L'acció té lloc a la selva amazònica, a finals de la dècada dels 70, en el si d'una tribu d'antropòfags que empalen les seves víctimes i després se'n cruspeixen els òrgans vitals a quatre mans, esgarrinxant la carn amb les ungles i empassant vísceres amb la boca empastifada de sang. Les imatges no ometen detall, i alguns són d'una violència ferotge. Molts animals van ser torturats fins a la mort durant el rodatge –s'hi veu, per exemple, com decapiten un mico–. Pocs països en van autoritzar l'estrena.

'Mondo cane', de Gualtiero Jacopetti, Paolo Cavara i Franco Prosperi

'Mondo cane', de Gualtiero Jacopetti, Paolo Cavara i Franco Prosperi

A principis del 60, a la Itàlia dels temps de l''spaghetti western', tres paios es van inventar un subgènere aberrant: els 'mondo films'. Deien que els meravellava l'obra de Dick Wyman, un individu que perseguia ambulàncies per fotografiar accidents de trànsit sanguinaris, i es proposaven anar una passa més enllà. Amb la voluntat declarada d'impactar el públic, van recórrer tot el món amb la seva càmera filmant escenes escabroses, rituals i costums que ningú no es podia ni imaginar que es practiquessin. Tot era real. No hi havia ficció. En una d'aquestes seqüències vèiem una tribu de caníbals menjant-se un cocodril.

Advertising
'The neon demon', de Nicolas Winding Refn

'The neon demon', de Nicolas Winding Refn

El director de 'Drive' va aterrar a l'últim festival de Sitges amb una cinta diabòlica ambientada a Los Angeles, en el món de la moda, en un entorn frívol i competitiu on els cossos apareixen representats com un tall de pernil dolç envasat al buit. La pel·lícula començava amb la imatge d'Elle Fanning estirada en un sofà amb un vestit blau elèctric i un tall al coll que li vessava sang sobre l'escot. Entre la bellesa sinistra i el desig d'ultratomba, el film era un homenatge a l'estètica acolorida del 'giallo' de Mario Bava, de vegades avorridot però amb una resolució final que incloïa un espectacle de canibalisme força trepidant.

'Amor eterno', de Marçal Forés

'Amor eterno', de Marçal Forés

És el segon llargmetratge de Marçal Forés, el director d''Animals', que per desgràcia mai no ha arribat a estrenar-se a sales. Quina pena que una pel·lícula tan bona passés tan desapercebuda. Estava ambientada en les zones muntanyeres de 'cruising' dels afores de Barcelona, un escenari de terror nostrat, entre esbarzers on els homes forniquen fragant-se les carns, i explicava la història d'un professor maduret i amb barba que es feia pentrar per un dels seus alumnes, el més raret. A la mateixa regió on el seu idil·li estrambòtic tenia lloc, uns joves satànics començaven a practicar rituals salvatges.

'Hannibal', Ridley Scott

'Hannibal', Ridley Scott

En la cultura popular, Hannibal Lecter és l'antropòfag per excel·lència. El va crear Thomas Harris l'any 1981 a la seva novel·la 'Red dragon' i Anthony Hopkins li va donar vida per primer cop a 'El silenci dels anyells' de Jonathan Demme, amb una camisa de força i aquella famosa màscara que tenia la boca tancada amb ferros verticals. Però la seva millor aparició és la d'aquesta seqüela, en què el veiem menjant ronyons humans passats per la paella i, encara millor, el cervell fresquet d'un home, encara viu, amb una cullereta de gelat. La saga s'ha anat perpetuant en múltiples productes. Llarga vida al rei dels caníbals!

Advertising
'Santa Clarita diet', Victor Fresco

'Santa Clarita diet', Victor Fresco

Aquesta sèrie té molts detractors, però a mi m'encanta (si és que la valorem com a xiclet de mastegar visual). Una agent immobiliària d'aquelles que ensenyen cases d'urbanitzacions de postal es converteix, de cop i volta, en una mena de caníbal que només pot sobreviure menjant carn humana. La lectura és òbvia: el mercat del totxo et devora. Això sí, Drew Barrymore, encara que sigui un necròfag vampíric que pot caminar a la llum del dia, manté les aparences i els valors morals i familiars de l'Amèrica suburbial. Té gràcia.

'El caníbal de Rotemburgo', de Martin Weisz

'El caníbal de Rotemburgo', de Martin Weisz

La realitat sempre, sempre supera la ficció. El 2001, Armin Meiwes, de 43 anys. va arribar a un pacte amb l'enginyer berlinès Bernd Jürgen B, de la mateixa edat: es menjaria parts del cos de Jürgen, començant pel seu penis, fins a acabar amb la seva vida. Suposadament, Jürgen se li va oferir en un xat d'internet. I així va ocórrer; i Meiwes ho va gravar en vídeo (la cinta va servir de prova al jurat). Meiwes primer va ser sentenciat a set anys de presó (no sabien de què jutjar-lo!) i després d'una apel·lació el jurat va recapacitar i el va sentenciar a cadena perpètua. El film que narra l'episodi no es va poder veure a Alemanya però va guanyar el Premis de Sitges 2006 al Millor Actor, Millor director i Millor Fotografia

'¡Viven!', de Frank Marshall

'¡Viven!', de Frank Marshall

O com deia un amic meu, 'Vivens!'. El drama de la peripècia real d'un equip de futbol uruguaià que l'any 1972 va estavellar-se als Andes i va haver de recórrer a l'antropofàgia per sobreviure va ser alabat per la crítica, però també va rebre clatellots per la seva falta de realisme: veiem a actors anglosaxons joves, guapos i saludables com Ethan Hawke fent de llatinoamericans famolencs. I els supervivents van dir que les úniques escenes realistes eren la castanya de l'avió i el rescat: tota la resta, un pícnic comparat amb el que havien passat. L'any 1976 el fet ja havia inspirat una demencial i carronyaire sèrie Z mexicana, 'Supervivientes de los Andes'. La podeu veure sencera a YouTube!

Advertising
'¿Y si nos comemos a Raul?', de Paul Bertel

'¿Y si nos comemos a Raul?', de Paul Bertel

Negra, negríssima comèdia dirigida per l'actor i director Paul Bartel (googlejeu-lo, un secundari llardós, entranyable icònic). Paul i Mary Bland (Bartel i Mary Woronov, la tigressa sexy de Warhol) són un matrimoni de beats asexuals de classe lumpen que somnien obrir un restaurant. Una nit, maten sense voler un 'swinger' sortit que volia abusar de la pobra Mary. I el matrimoni Bland (Sonso) troba en l'assassinat i robatori de depravats sexuals una font de finançament infal·lible. Amb tocs de comèdia 'screwball' i personatges tan hilarants com extrems (el fetitxista nazi! Doris la Dominàtrix!) això sembla un film de John Waters però sense la tendresa que sent el de Baltimore pels seus friquis. Destil·la humor negre i odi a tort i a dret, tant dirigit a liberals com a pixa-misses.

Mostra'n més

Comentaris