1 M'encanta
Guarda-ho

Llocs de Girona que ja no són el que eren

Un recorregut nostàlgics per llocs i establiments de Girona que ja no existeixen

© Ajuntament de Girona. CRDI (Fons Diari de Girona – Marçal Molas) 
La Sala del Cel

Ens encanta la nostra ciutat i tenim la sensació que, en les últimes dècades, ha guanyat en qualitat de vida (que és el que de debò compta) i en opcions per a l’oci i el lleure (cosa que tampoc no està malament). Però avui ens hem aixecat gironuts (dit del gironí que es creu autoritat en una matèria, o en totes, i que sempre critica qualsevol canvi, per petit que sigui) i ens queixem que, a Girona, hi ha coses que ja no són el que eren. Hi esteu d’acord?

1
La Devesa sense les carpes de nit

La Devesa sense les carpes de nit

Va haver-hi uns anys en què es considerava que a Girona no calia res obert més enllà de les 11 del vespre perquè, total, tothom marxava a Platja d’Aro. Però, encara que sembli mentida, sempre hi ha hagut gironins sense segona residència a la Costa Brava i les carpes de la Devesa els proporcionaven certa il·lusió d’estiu. També servien de refugi a alguns visionaris crítics amb la mania de passar l’agost a la platja si se’n pot gaudir molt més durant la resta de l’any, i sense necessitat de lluita armada per aconseguir hissar el para-sol. El debat sobre la gestió mediambiental de la Devesa, les queixes dels veïns més propers al parc i la major oferta d’oci nocturn a la ciutat van posar fi a aquestes nits d’estiu el 2013, després de 22 anys de copes i petons entre plàtans i penombra. 

2
La plaça Independència sense el Lloret...

La plaça Independència sense el Lloret...

Aquesta meravellosa plaça porticada d’aires italians acull una bona colla de locals per menjar i beure, però sempre més hi trobarem a faltar Can Lloret. Durant més de 50 anys, i fins 2015, va ser el restaurant de quan no volies, o podies, dinar a casa, però necessitaves un àpat casolà. Un entrant d’amanida, mongeta i patata bullida, lluç a la planxa i un iogurt servien, els dilluns, per recuperar-se dels excessos dels caps de setmana, i l’arròs de dijous anticipava l’emoció dels divendres. Però que ningú pensi en un trist local de ranxo: també hi anàvem els diumenges i festes de guardar, que es celebraven a la terrassa assolellada amb una ampolla d’un blanc modest però fredíssim, una bona plata de musclos a la marinera i, com no, arròs. No hi havia discurs, no hi havia glamur. Hi havia fòrmica, davantals bregats en mil bugades, el menjar que prepararia una mare estalviadora per a rebre els fills després d’una llarga absència i un compte final igual de modest.

3
... i amb overbooking d’activitats

... i amb overbooking d’activitats

Parades des de Sant Narcís fins a Reis, fires diverses, esdeveniments gastronòmics, festivals infantils, concerts a cappella, castellers, mítings, sardanes, campionats d’escacs, ral·lis (el Costa Brava hi va organitzar en una ocasió un inici d’etapa a dos quarts de nou del matí) i fins i tot exhibicions de spinning sota el sol d’un migdia d’estiu i amb l’últim hit technopatxanguero a volum infernal. Quins temps, quan una plaça amb bars servia fonamentalment per esmorzar-hi el diumenge tot llegint el diari tranquil·lament.

Advertising
4
Jaume I sense el cinema Ultònia...

Jaume I sense el cinema Ultònia...

En temps remots, anar al cinema no era allò que fas a soles quan surts del curro de mal humor, i l’Ultònia era un dels darrers llocs on es podia respirar aquesta transcendència. Amb la seva elegant platea i unes tribunes revestides de motllures, un sostre amb làmpades elegants i butaques de vellut, l’Ultònia ens parlava dels temps en què una tarda de cine era tot un esdeveniment, de quan la gran pantalla significava una comunió entre l’art i les masses vestides de vint-i-un botons, de quan Hollywood era una meca daurada fora de tot abast, excepte del de la imaginació. Era el cinema ideal per a veure-hi grans superproduccions i, de fet, hi van estrenar Titanic el gener de 1998. Va tancar poc després i es va parlar de destinar l’espai a una sala de concerts que substituís La Pontenca, clausurada per les queixes dels veïns de Pont Major. Òbviament no va ser així i el local es va integrar en la remodelació de l’hotel Ultònia.

5
... i sense poder anar al König vell després

... i sense poder anar al König vell després

Sort que ja no podem sortir de veure una superproducció a l’Ultònia, perquè no tindria massa sentit si després no podem fer una hamburguesa al petit, atapeït i fosc König de Jaume I. La cadena ha prosperat a ulls vista i ens ofereix locals amplis i còmodes arreu de la ciutat, però aquell tuguri tenia l’encant de les primeres coses –la primera cervesa, la primera vegada que vam sopar en colla,  la primera vegada que ens vam atrevir a convidar algú. En una agosarada decisió empresarial que es va demostrar ruïnosa molt ràpidament, durant uns pocs mesos de mitjans dels 90 va obrir les 24 hores i va col·laborar a convertir Girona en un hàbitat una mica més còmode pels aprenents de poeta maleït. Val a dir també que el seu local de Fontajau ocupa el del restaurant La Font, que amb la seva terrassa gairebé toscana era un dels indrets més deliciosos de la ciutat per a dinar-hi al sol un migdia d’hivern. No és que no ens agradin les fantàstiques braves del König, però... ja no és el que era. 

6
Pont Major sense La Pontenca

Pont Major sense La Pontenca

Pont Major té una de les millors botiga de vins-restaurant de la ciutat i molts altres encants, però hi trobem a faltar La Pontenca. Meitat centre cívic avant la lettre, meitat sala de concerts i 100% rock and roll, l’antiga destil·leria que avui allotja el centre cívic municipal va veure passar, entre 1994 i 1998, grups com Dover o Los Enemigos. A més, exercia com sala de referència de l’escena local i molt sovint s’hi deixaven caure els Ja t’Ho Diré, els Astun Kiki, els Fang o els Kistch, que per primera vegada disposaven d’un espai estable per a presentacions de discos sense necessitat d’adaptar-se al calendari de les festes majors de la província ni envair una discoteca. Hi havia futbolí, s’hi feien xerrades i exposicions, en podies ser soci per 1.500 peles l’any, la cervesa sortia barata i respirar-hi llibertat, gratis. Els veïns que van aconseguir-ne el tancament a causa del soroll segurament en guarden records molt diferents i també respiren amb més llibertat ara que la seva hereva, La Mirona, s’enlaira uns quants quilòmetres enllà.  

Advertising
7
 Pedret sense La Sala del Cel

Pedret sense La Sala del Cel

Una cerca ràpida a Internet proporciona uns resultats tirant a pobres que no fan justícia a la dimensió mítica que La Sala del Cel va assolir durant la dècada dels 90, quan el techno va aflorar dels soterranis de Berlín i Detroit i es va escampar pel món de la mà dels seus evangelistes: els Dj’s. Gran part dels amants de la música avançada de tot l’Estat i el sud d’Europa feien centenars de quilòmetres per ballar-hi sense objecte i sense fi en litúrgies –a vegades no es podien anomenar d’una altra manera- presidides per Laurent Garnier o Jeff Mills, autèntics mestres de cerimònies de renom mundial d’una de les escenes musicals més hedonistes, desideologitzades i individualistes de tota la història de la cultura pop. Els looks dels habituals de l’ambient tenien un punt d’astronàutic, si es prenien substàncies eren de les que procuraven un enganyós bon rotllo i, sí, quan tancaves els ulls i deixaves que el ritme prengués la iniciativa tot plegat agafava un sentit gairebé ritual i molt, molt gregari. Van haver-hi altres llocs (El Blau de Banyoles, el Dallas de Porqueres, el Palm Beach de Sant Feliu) però La Sala va ser el primer i, possiblement, el més autèntic espai trance de tot Girona. Ara segueix essent una discoteca, però ja res no és el mateix. Ni nosaltres tampoc.

Comentaris

0 comments