Misteris de Girona

La majoria de passadissos subterranis que han existit a Girona éren d'ús estrictament militars. N'hi havia, per exemple, els que comunicaven els baluards i les torres de les muralles, com per exemple de Torre Gironella fins al Galligants o, fins i tot, el Castell de Montjuïc. L'objectiu? Que els militars poguessin escapar-se en un tres i no res. Això sí: també hi havia passadissos que servien als jueus per fugir en temps de persecucions i altres a través dels quals passaven els alumnes del Cor de Maria quan feia fred per anar a l'esglesia de Sant Lluc. Una experiència, per cert, terrorífica. 

Tots coneixem els Jardins de la Francesa. Però qui era aquesta francesa? Es tractava d'una escriptora anomenada madamma Matthieu, que tenia la seva 'casa d'estiueig' a la torre Magdala. Una torre que només apareix en algunes fotos antigues ja que la va fer construir la 'francesa' a mitjans del segle XIX. Es tractava d'un castellet, tipus el de Renée le Château, a Occitània, que va ser derruit durant la reforma del passeig Arqueològic de la dècada dels 70. 

Sabeu que a més del conegut refugi antiaeri del Jardí de la Infància, n'hi ha dos més? Un a la plaça Poeta Marquina, que té l'entrada tapiada, i un altre a les Bernardes. Aquest últim, però, està en mal estat. El més ben conservat és, com tots sabem, el del Jardí de la Infància que actualment es pot visitar. 

La majoria de nosaltres quan ens referim a la plaça del mercat de Girona diem 'la plaça del Lleó' en comptes de Calvet i Rubalcaba. Doncs bé, el lleó tampoc és 'El lleó'. Oficialment, aquesta estàtua es diu El ejército a los héroes de 1808 y 1809. En honor, als defensors de Girona durant els setges de la Guerra del Francès. Per això, al costat de la bèstia hi ha un canó tombat al cim d'una bandera. I a la columna s'hi poden llegir quatre noms: Guillero Minali, Álvarez de Castro, Joaquín de Mendoza i Blas de Fournás. Militars que van participar al setge. 

Tots sabem que els germans Roca,-responsables del millor restaurant del món-, van a dinar a casa la mare: el Can Roca original. El que potser no sap tothom, només els veïns del barri, és que el restaurant és conegut popularment com 'El bar del xofer' perquè el pare era conductor d'autobús. Concretament de la línia entre Sant Esteve de Llémena i Girona. 

Si les cases de l'Onyar són una de les fotografies més emblemàtiques de Girona, el cul de la lleona és l'escultura més coneguda. I, evidentment, el cul més famós de la ciutat. Més que el de Kim Kardashian. Però d'on ve la lleona? Ningú sap massa bé perquè al carrer Calderers hi havia una columna amb un lleó enfilat però probablement tingués alguna cosa a veure amb l'hostal del davant, l'Hostal de la lleona. I per què li fem petons? Doncs aquesta tradició (la més arrelada de Girona) va sorgir de casualitat, ja que tothom podia arribar fàcilment a tocar el cul de l'animal.

No és ben bé un misteri. Però pocs coneixen aquest racó meravellós de l ciutat. Uns jardins situats darrere els absis de Sant Pere de Galligants on hi trobarem un monument en record a Anna Frank, un brollador, un estanyol i dues làpides que amaguen una curiosa història: la de dos escrivants de la Cort Reial, Francesc Lagrifa i Jacint Gafarot, que es portaven com a gat i gos. I, paradoxalment, descansen junts per sempre

No només tenim un pont construit pel senyor Eiffel: en tenim fins a 8 en terres gironines. Avui en dia, però, només se'n conserven quatre. Cinc dels ponts, per cert, eren passos per al tren. Un dels desapareguts, però, travessava el Güell i era conegut com el pont del Rellotge o pont de la Devesa. El van retirar l'any 1963. 

La catedral de Girona és coneguda, sobretot, per la seva enorme nau gòtica, de gairebé 23 metres d'amplada. Això ho sabem tots. El que potser no sap tothom és que Guillem Bofill, un dels responsables de les obres de la catedral, va desaparèixer poc després. Què va passar? Mar Bosch a '1001 curiositats de Girona' apunta que alguns asseguren que es va matar, de la por que li feia que la nau s'ensorrés. Altres versions no són tan dignes d'una pel·lícula de Hollywood, i diuen que per no veure com s'ensorrava, va decidir marxar cap a Itàlia. Potser mai sabrem què va passar-li a Guillem Bofill però el que està clar és que no tenia gaire confiança en la seva obra...