Nous talents gironins

Té 22 anys, és gironí i és un soulman de cap a peus. El primer disc de Víctor Branch, la nova joia de Visceral Records, és 'Introspective', que va presentar a La Mirona en el marc del Black Music Festival. De l'Orquestra Costa Brava a Londres, Amsterdam o Barcelona, que també entren en la Instrospective Tour d'aquest artista que s'ha inspirat en les seves pròpies vivències per escriure les cançons. Obsedit per Beyoncé, va començar a escoltar grans veus femenines de jazz i blues com Billie Holiday, Nina Simone o Amy Winehouse, així com Sinatra i Tony Bennett. Se’n parlarà.

És una evidència que la càmera viu un romanç amb aquesta actriu gironina de vint-i-algun que, malgrat tot, de moment ha fet poques incursions en el món audiovisual que inclou la participació en el videoclip 'La masovera', del grup Ebri Knight. Sorgida de la pedrera del Grup Proscenium, pel que fa al teatre comença a tenir un currículum interessant. Forma part de la Companyia Ignífuga, amb qui ha fet 'La norma de l'extinció' (Platònov) i 'A house is not a home'; ha treballat a 'El cantador' (TNC) dirigida per Xicu Masó, a 'Degustació', 'De poble en poble' i 'Paraules d'amor', dirigides per Joan Oller, i a 'Fusells', dirigida per Daniel J. Meyer, entre altres espectacles.

No ens equivocarem si diem que el seu primer disc, 'Viatge interestel·lar', serà un gran impacte. Es tracta d'una artista amb una gran projecció, polifacètica, capaç de cantar amb solvència hip-hop, jazz, soul i cançó d'autor en diversos idiomes: català, castellà, anglès, francès o portuguès. Guanyadora de la 1a Slam Musical de Girona el 2013, va ser tercera al Shure Montreux Jazz Voice Competition del Montreux Jazz Festival -en què ha estat programada- el mateix any i, un any després va obtenir el guardó al millor repertori lliure al Jazz Voices de Lituània. Des de llavors compagina altres projectes, com un de teatre musical titulat 'Relats de vida-Dones protagonistes', amb la preparació de 'Viatge interestel·lar', que ha interpretat a Bogotá o l'Habana, per exemple. Grande també és vocalista dels Gipsy Klezmer Allstars.

Aquest gironí del 77, llicenciat en Comunicació Audiovisual i especialitzat en guió format televisió, cine i ràdio, i en direcció escènica i dramatúrgia, és un dels membres de la Companyia Solitària, una de les més puixants de l'escena catalana. Format per Victoria Spunzberg, Javier Daulte, Carles Batlle o Lluís Hansen, és autor de peces com 'Una mesa con vistas', 'Ira', 'La nevera', 'Deshabitat', 'Lulú on the rocks', 'Companyia solitària', 'Nòmades' o les celebrades 'Quietud salvatge' i 'Filla del seu pare', basades en 'Terra Baixa' i 'Hedda Gabler', respectivament. Aguilà és un creador polifacètic, que es dedica també a la fotografia i la il·lustració. Estigueu atents.

El 2010 es va estrenar un llargmetratge que retratava la vida del maquis Ramon Vila, Caracremada, que es va presentar al Festival Internacional de Venècia i al Festival de Sant Sebastià. El director era el jove figuerenc Lluís Galter (1983), que aleshores tenia 27 anys. El 2014 Galter va estrenar 'H', un curtmetratge -gairebé un migmetratge, de 33 minuts- que es centra en l'activitat de la resistència catalana durant el setge borbònic de 1714, concretament en el paper d'espai que va exercir l'aristòcrata Marianna de Copons és un episodi clau de la Guerra de Successió. Un nou valor del cinema gironí.

Al perfil del seu blog, en l'apartat d'interessos, Imma Ávalos aka Alícia Kopf hi ha posat 'wunderkammer' de literatura, art, romanticisme, surrealisme, exploracions polars, llibresques, emocionals..., i la seva ubicació és Grenlàndia. És escriptora, gironina de la collita del 1982, però també és artista multidisciplinària, llicenciada en Belles Arts, graduada en Teoria Literària i Literatura comparada. L'apropiacionisme artístic treu el nas en la seva obra, com per exemple a 'Articantàrtic', que va presentar en una exposició temporal a la Fundació Antoni Tàpies i al Bòlit de Girona. El 2015 va guanyar el Premi Documenta de narrativa amb 'Germà de gel' (L'Altra Editorial).

Periodista, freelance, escriptora, documentalista i manresana de l'Empordà, ha guanyat en tres ocasions algun dels guardons dels Premis Carles Rahola (1999, 2008 i 2012), i el Triangle Rosa (2009). Ha estat finalista dels Premis Recull de Blanes, ha col·laborat amb diversos mitjans (El Punt, Sapiens...) i ha publicat llibres com 'Lídia de Cadaqués'. 'Crònica d’un deliri' (Quaderns Crema, 2001), 'Estimat mestre' (Ara Llibres, 2007) i, destaquem l'apassionant 'Germaine Gargallo'. 'Cos, pintura i error' (Llibres del Segle, 2014), en què narra el trajecte d'una dona, Gargallo, decisiva en l'obra de Picasso i Carles Casagemas, íntim amic d'aquest.

El seu besavi va fundar fa més de 70 anys el Boia Nit de Cadaquès, que ell mateix, la quarta generació, dirigeix. S'ha format amb els millors xefs del món (El Bulli, Jaleo, Criterion...) i Manel Vehí és actualment un dels bàrmans més reconeguts del planeta, després de guanyar certàmens de referència en l'àmbit de la cocteleria, com el Gin Mare Mediterranean Inspirations, després del qual és l'ambaixador mundial de la marca. Ha obert a Barcelona el local Doble by Manel Vehí, amb una carta en què ha seleccionat 30 còctels d'èxit al Boia Nit. Destaca el seu esperit creatiu que s'aprecia en combinats com el Gintonic Kontos, Cinque Terre i l'Azahar.

Heus ací un xef argentí format, entre altres llocs, al Bulli i al Celler de Can Roca, i amb molta traça amb la cuina japonesa, que ha dut el petit restaurant Haiku de Cadaqués a fites de popularitat insospitades, i que és un dels valors puixants del panorama gastronòmic gironí. Federico Filippetti, en Fede, aporta als plats que serveix al Haiku, amb capacitat per a 15 comensals, el seu toc personal, gairebé mediterrani, convertint el sashimi, nigiri, maqui o tempures en experiències memorables. Els vegetals, plantes, flors, herbes que utilitza les conrea ell mateix al seu hort.

El seu nom va prendre rellevància pública en intentar que circulés per Figueres un cotxe decorat amb motius feixistes i franquistes, a tall d'instal·lació artística ('Ideologies oscil·latòries'), una acció que va ser literalment censurada. Posteriorment va tornar a aixecar expectació amb una altra acció artística, 'Apàtrida per voluntat pròpia', en què aquesta vidrerenca (1985) va voler mostrar el seu refús a la nacionalitat com a construcció identitària imposada, documentant el seu intent -encara hi és- de renunciar a la seva nacionalitat, en aquest cas, espanyola. Güell és relativament poc coneguda fora del circuit de l'art, però la seva trajectòria és impressionant, tant pel que fa a exposicions individuals, com col·lectives, així com el nombre de conferències que ha pronunciat i el de beques i premis aconseguits.