Platges de la Costa Brava per anar a la tardor

Aigües transparents i, en general, pedres o sorra gruixuda. Colera és una de les zones preferides per aquell (petit) tant per cent de la població que odia arribar a casa amb tres quilos de sorra fina al damunt. Una de les platges més al·lucinants (i amagades) d’aquesta comarca de l’Alt Empordà és la del Carbassó, d’uns 50 metres de llarg. Traieu la càmera perquè la necessitareu: enmig de la platja hi ha un illot rocallós de diverses tonalitats grisenques espectacular. Això sí: si el que voleu és nedar i oblidar-vos de tot, aquesta no és la vostra platja. Aquí hi ha roques i l'aigua és relativament poc profunda, tot i que ideal per practicar snorkel. Però s'ha de veure. 

És la platja que va veure néixer 'Mediterráneo', de Joan Manuel Serrat. Una mobilització popular massiva va salvar el paratge de la urbanització i a Castell hi perviu intensament el paisatge verge i la llegenda. Les dues cases nobles que la flanquegen a nord i sud van allotjar personalitats com MarleneDietrich o Salvador Dalí. S’hi arriba des de l’autovia de Palafrugell a través d’un camí en bones condicions però que convida a la conducció prudent. Pagueu l’aparcament sense recança: la recaptació es reinverteix íntegra en la conservació del paratge. Gaudiu del canyissar de la riera d’Aubí i dels ànecs i amfibis que hi viuen, feu un pícnic sota la pineda impenetrable pel sol, pugeu al poblat iber de la Punta de la Corbetera, perdeu-vos pel bosc a la recerca de la Caseta d’en Dalí, que té la porta surrealistament torta; visiteu les cales properes on hi ha racons impressionants i ni una línia de cobertura de mòbil. A l’estiu hi ha lavabos, quiosc i lloguer de caiacs, però també és la platja ideal per a l’hivern, doncs queda totalment arrecerada de la tramuntana.

Platja Fonda és una de les cales més curioses de la Costa Brava: està als peus d’un penya-segat que li dóna ombra, envoltada d’una gran ‘paret’ que la protegeix. I, de fet, per accedir-hi haureu de baixar unes quantes escales. Tot i que durant els mesos d’estiu a vegades hi veiem un ‘xiringuito’, és ben bé un amagatall salvatge. L’aigua presenta tonalitats fosques, degut al color de la sorra (fosca i gruixuida) i l’ombra de la gran roca. S'ha de veure. 

Sí, Begur té un munt de platges al·lucinants, per què triar precisament aquesta, que no té cap servei? A banda que no està tan sobresaturada de gent guapa com Sa Tuna o Aiguafreda, ens agrada perquè és l’única platja nudista a la Costa Brava centre, perquè els colors intensament vermellosos de la roca que emergeix a la badia la converteixen en una cosa rara i viva, perquè la forma semicircular en fa una platja molt acollidora, perquè roman relativament poc freqüentada per colles o criatures, doncs cal caminar força per arribar-hi des del Camí de Ronda, i perquè en realitat les platges que molen són les que no tenen ni quiosc de gelats i et permeten creure per una estona que la resta de la vida no existeix. L’únic inconvenient és que les altes parets dels penya-segats que l’envolten hi aboquen ombra a partir de mitja tarda, així que aprofiteu-hi bé el matí.

La Cala del Senyor Ramon és la platja nudista per excel·lència del Baix Empordà. Una generosa franja de sorra gruixuda s’aboca a un mar totalment obert a llevant i dos parèntesis de rocalla la tanquen al nord i al sud, com per preservar-ne l'intimidat dels banyistes. De fet, la Cala del Senyor Ramon només és accessible des de mar i des d’un camí que salva un desnivell de centenars de metres a través d’una finca privada i acaba en una esplanada a tocar de la platja on us cobraran 6 euros per aparcar-hi. Podeu deixar el cotxe de franc amunt de tot, però la tornada, després d’un matí al sol, és garantia de lipotímia. Connectada al món només per la tortuosa carretera de Tossa a Sant Feliu de Guíxols, és la típica platja ideal per endur-s’hi l’entrepà i la nevera i gaudir-hi tot el dia banyant-s’hi, fent snorkel i jugant a detectar badocs amb binoculars amagats al bosc proper.

Aigua Xelida s’ha convertit en símbol de l'anhel de la vida lliure de l'ideari palafrugellenc i primera escala d’Un viatge frustrat, de Josep Pla. Només s’hi pot accedir a peu, des de l’urbanització del mateix nom i anar baixant fins trobar unes escales a mà dreta, o en barca. I, per tant, tot i que va ser la platja guanyadora l’any 2009 del programa ‘El paisatge favorit de Catalunya’, l’ocupació (per sort!) continua essent relativament baixa. De fet, fins al 1950 Aigua Xelida només es comunicava amb Tamariu per un camí de terra. En tot cas, anem al gra: la platja, formada per pedres i envoltada de roques i pinars, té una longitud d’uns 40 metres i una amplada d’uns dotze metres. I per què la recomanem? Doncs perquè és un racó meravellós i espectacular de la Costa Brava. Una platja a la qual s’hi ha d’anar (com a mínim!) un cop a la vida. O dos. O tres. O… ja ho capteu, oi?