Secrets del Barri Vell de Girona

L’entrada del Palau Salieti-Casa Audouard queda encaixonada entre la Tagliatella del carrer Ciutadans i l’antiga entrada del bar El Cercle, reconvertida en el magatzem de begudes del restaurant –allà on hi havia la barra, ara hi ha un dels nombrosos menjadors i no en parlem més perquè sabem que cou molt, de fet fa mal només d’escriure-ho. Bé, continuem: Palau Salieti, carrer Ciutadans número 8, una porta marró fosc d’aspecte noble però no massa espectacular, què passa? Ah! Una placa negra i daurada ens indica que es tracta d’una finca de l’arquitecte Rafael Masó. Una reforma, parlant en propietat, sobre un casal medieval del segle XIV que deixa a l’alçada del betum el Xanadú de Ciutadà Kane: la Casa Salieti és una de les obres més inspirades, orgàniques, imaginatives i espectaculars de Masó. Potser hi té alguna cosa a veure que també hi voltés per allà un tal coronel Woewodsky, un visionari que va construir-se un castell medieval a Cap Roig, no sé si us sona la història. Hi predomina el color vermell i els treballs de ferro corresponen a un altre artista gironí d’imaginació desfermada, el mestre de forja Cadenas: el seu taller continua en mans dels seus descendents. La Salieti és una casa privada, però atenció: s’hi fan visites guiades i fins i tot es pot llogar per esdeveniments, cosa que ens sembla sensacional perquè poder gaudir d’aquesta esplendor hauria de ser un dret humà reconegut universalment.

La Cort Reial deu el seu nom a la tradició medieval d’anomenar els carrers segons el gremi professional que hi va plantar la parada, en aquest cas els buròcrates: notaris i representants del rei. Ara hi ha bàsicament restaurants i, segurament, els pobres pagadors de delmes pensarien, si poguessin aixecar el cap, que ha esdevingut un lloc molt més acollidor i agradable. De fet, acull establiments d’hostaleria de força qualitat i preus mitjans com el mexicà Maguey o la tasca Zanpanzar, i negocis exquisits com la llibreria Ulyssus i la galeria d’Art en Brut, però també el darrer vestigi del passat menestral del carrer: El Taller de restauració de la Cort Reial. La restauradora Imma Pera compta amb un important portfolio treballant als serveis de patrimoni de la Generalitat i la seva especialitat és la pintura: és en part responsable que puguem tornar a admirar els retaules de la Catedral o la capella de Sant Narcís de Sant Feliu. Però a més, des del 1992 desenvolupa la seva feina pel seu compte en aquest talleret amagat entre els restaurants, on s’hi desenvolupa una autèntica tasca d’hospital de nines sobre objectes a vegades no massa valuosos, però sí estimats. No només es porten a restaurar els grans quadres: també podem donar una nova vida a aquelles peces que simplement ens agraden o ens estimem. Un llibre antic bufat i verdós d’humitat o una ceràmica ennegrida i esquerdada poden passar de ser trastos a ser vintage (a canvi d’un preu mòdic: no tingueu por, aneu a preguntar) gràcies al taller de l’Imma.  

Entrar a la botiga de roba d’home que desplega, com vinyetes d’una llanterna màgica, uns aparadors meravellosos des de les Voltes de la Rambla fins al carrer Mercaders és un dels grans moments d’autenticitat que encara es poden viure en el dia a dia del Barri Vell de Girona. El primer que sobta és el silenci. La botiga, de sostres alts i aspecte aristocràtic, és un refugi a recés del món i les seves deplorables circumstàncies i res no ens destorbarà en la recerca del fulard perfecte. No podria ser més diferent dels llocs on estem acostumats a comprar avui en dia, però les diferències no han fet més que començar. A Can Pujadas, on hi despatxen dos germans Pujadas membres de la cinquena generació de la família fundadora, hi venen roba (una mica) cara. Roba bona. Roba que és tractada com un objecte de luxe, amb cura i tendresa, perquè duri i es desgasti amb gust i gràcia. Fixeu-vos en l’aspecte de rusc de la camiseria. Observeu la suau curvatura de l’escala i la barana neoclàssica, obra del decorador figuerenc Josep Cairó. Els relleus dels sostres. La neta llum de la gran làmpada geomètrica. La gustosa moqueta amb els grans provadors que conserven els cendrers d’altres temps. Les aigües i els colors de les fustes, el paviment impol·lut després de més de 150 anys de rebaixes. I després de visitar la última gran boutique de Girona, a veure qui s’atreveix a dir que no li agrada anar de compres.

Si alguna vegada heu fet una visita guiada pel Barri Vell o n’heu llegit alguna cosa, segurament sabreu que a la placeta de l’Institut Vell hi ha l’única mezuzà que es conserva a Girona. Així ho expliquen els guies, i és absolutament fals. Si no sabeu què és una mezuzà, comencem des del principi: fins el segle XV, va haver-hi a Girona una important comunitat jueva assentada a l’illa de cases que s’enclava entre la Catedral, el carrer de la Força i les escales d’Oliva i Prat. La tradició d’aquest poble mana que la paraula de Déu els acompanyi cada cop que entren i surten de casa i, per això, totes les llindes de les portes tenien una escletxa on s’hi ficava, enrotllada, una còpia de la Torà (avui en dia la tradició ha evolucionat cap a prosaics tubets de plàstic). Es col·loquen en entrar a mà dreta, de manera que, en sortir, queden a mà esquerra. El portal de la plaça de l’Institut Vell que es mostra a totes les excursions en conserva una en molt bon estat per tenir uns 800 anys, però ni és l’única que hi ha ni l’única que podem veure... tot i que sí la més evident. Les altres precisen de paciència per ser trobades i, literalment, tacte. La recerca arqueològica duta a terme des del Museu dels Jueus ha catalogat 13 mezuzàs a Girona, la majoria en blocs de pedra desplaçats fora del seu lloc d’origen i trobats durant excavacions. N’hi ha com a mínim una de molt desgastada al carrer de la Força i una altra al carrer Cúndaro; i alguns portals de la Força que presenten unes sospitoses cicatrius. Us reptem a trobar-les. Quan hi passegeu, pareu-vos davant els portals antics i passeu la mà dreta per la pedra, més o menys a l’alçada dels ulls. Busqueu-hi una escletxa allargada, poc marcada a causa de l’erosió però encara perceptible. Toqueu la vostra ciutat.

Cada cop que algú alça la veu contra la gentrificació del Barri Vell caldria ensenyar-li una foto de les façanes del carrer Jaume Pons Martí. Quan algú que viu en un pis amb calefacció central i finestres que tanquen hermèticament i disfruta d’edredons nòrdics i jerseis de teixits d’alta qualitat aïllant es queixa que abans les coses sí eren reals, autèntiques i dignes de ser viscudes, cal dur-lo allà. Si hi heu passat mai, segur que no ho recordeu perquè no és gens espectacular enmig de les moltes virtuts que té aquest trosset de Barri Vell que ha esdevingut el nostre Born. Què hi ha en aquell lloc, al costat de Restauracions Batlle, que sigui tan alliçonador? Doncs la façana posterior de l’únic edifici que queda en peu del vell barri xino, amb les seves balconades i les seves corresponents latrines exteriors. En els temps anteriors al lliure accés als polars barats del Decathlon, sortir en ple hivern a practicar-hi la primera micció del dia a l’hora a la que es llevava la gent modesta devia ser, efectivament, una cosa molt real i autèntica. Una real i autèntica tortura.  La majoria dels pisos del Barri Vell disposaven de serveis sanitaris semblants, o fins i tot de compartits entre diversos habitatges, fins fa 30 anys. I això que la higiene pública era una preocupació reiterada: les cròniques recullen nombrosos testimonis d’intents d’organitzar els moviments intestinals col·lectius. Feu un volt per la muralla, hi trobareu un dels vàters públics més antic de la ciutat. Ah, i els urinaris de la Rambla fan aquest 2017 els 90 anys.

Hi passem per davant cada dia, i segurament no els sabríem situar sobre el mapa. O sí? Provem-ho. Comencem per l’antic Teatre Odeon, que data de mitjans del segle XIX, conserva part dels frescos i actualment és una fusteria. Ho heu encertat: és la fusteria Lladó, a les escales de Sant Martí. L’altre és el Centre Cultural de l’Amistat i està a sobre del centre jueu de la plaça de l’Institut Vell, on abans hi havia la botiga d’antiguitats La Canonja Vella. Tot el material que no es va vendre en tancar la botiga dorm ara a la platea i l’escenari del teatre que s’amaga en el pis superior. Les dues instal·lacions han tingut vides atzaroses a l’arbitri de la història convulsa del barri. L’Odeon va ser una aposta agosarada d’un empresari que va voler competir amb el Teatre Municipal i va perdre; el seu amo va acabar treballant al guarda-robes de la competència i la sala ha donat tombs fins acabar fins i tot en mans militars durant la guerra. A la finca on s’alça l’Amistat, propietat de la família Encesa, els creadors de la urbanització de s’Agaró Vell, s’hi conserva un bon tram de muralla romana i passadissos medievals que connectaven el call jueu amb l’exterior. El primer era un cinema popular dels diversos que va arribar a tenir el barri; el segon el teatre d’un ateneu catòlic on s’hi feien Pastorets i que Ràdio Girona feia servir com a estudi per a concursos i programes amb públic. En tot cas són dos locals bellíssims, enormes, inversemblants per a una època en què el normal és viure dins de 50 metres quadrats, que probablement ja han viscut els seus millors temps, però que resten allà per si algú es pren la molèstia de demanar, amb un xic de simpatia, si hi podem entrar. Segurament us diran que sí. Visiteu els teatres tancats i doteu-los d’un xic de vida. Regaleu-vos-hi una última funció.

El Barri Vell s’orienta cada dia més a esdevenir un punt d’atracció turística i com a molt podem aspirar a que tot plegat passi de la manera menys traumàtica possible; però els seus habitants resisteixen ara i sempre a l’invasor i subsisteixen malgrat la mancança de serveis públics com ara, per exemple, una biblioteca pública i blablabla. Oh, wait. El Barri Vell té una biblioteca pública, el que passa és que no la coneix ningú: es diu Biblioteca Eliezer E. Schalit i és dins del Museu dels Jueus. Compta amb una bonica sala d’estudi amb un potent wifi i vistes al pati de l’estrella i amb més de 9.000 documents que qualsevol pot endur-se en préstec. Sí, molts són llibres per estudiosos sobre el passat jueu de Girona però també hi ha receptaris de cuina, novel·les, contes per a nens, música, llibres sobre folklor i un interessant fons d’història sobre el paper de la dona el la cultura jueva. Tot plegat conforma possiblement el fons cultural de cultura judaica més important de Catalunya i des del Museu animen a tothom a fer-ne ús. Aprofiteu-vos d’aquesta manca de popularitat i acosteu-vos-hi a estudiar o simplement a ficar-hi el nas. Els horaris d’obertura no són excessivament generosos però millor això que res. Els podeu consultar al web del Museu dels Jueus.