Selfies imprescindibles a la Costa Brava

Les notícies recurrents d’accidents durant la presa de selfies potser faran que alguns es tirin les mans al cap davant d’aquest suggeriment. Per tant, començarem posant pau al galliner: la Via Ferrada de la Cala del Molí de Sant Feliu de Guíxols és una ruta apta, fàcil i segura per a escaladors inexperts, però això no vol dir que no calgui prudència i, sobretot, confiar en el bon fer dels guies especialistes que ens proporcionaran material i indicacions per gaudir del grimpar pels penya-segats de la Costa Brava amb tota la seguretat necessària. Una vegada ben encordats i amb el casc reglamentari, segurament trobarem un moment per fer-nos un selfie amb la mar blava, les roques roges i els boscos verds de fons i quedar a les xarxes com uns atrevits exploradors. Això sí, si el mòbil cau al mar nosaltres no ens en fem responsables.

Al Coll dels Belitres, el pas fronterer entre Portbou i Cerbère, que encara avui fa olor a punt i final, hi trobem un dels Espais de Memòria Transfronterers del Museu de l’Exili. Bateries de canons i plafons explicatius ens parlen de la retirada dels republicans al final de la Guerra Civil, però uns centenars de metres en direcció al mar hi trobem testimonis d’una altra guerra. Una petita construcció, coneguda com la Caseta dels Alemanys, indica el punt més al sud d’Europa on hi van arribar les forces del Tercer Reich durant la Segona Guerra Mundial tot vigilant el pas de vaixells cap a França. El paisatge és al·lucinant i les històries de nazis tenen molta tirada, així que un selfie ens farà quedar com uns autèntics culturetes. Si a més triem un dia de tramuntana –compte, però, en acostar-se als penya-segats- el dramatisme de la foto està assegurat.  

La pujada al Castell del Montgrí bé es mereix ser recordada amb un selfie de tota la colla als merlets d’aquesta construcció inacabada que vigila, gairebé mil anys després de la seva construcció, tota la plana de l’Empordà i les Illes Medes. Des de l’ermita de Santa Caterina, a la que es pot arribar en cotxe durant tot l’any excepte de juny a setembre, la pujada és d’una horeta i escaig. A mig camí hi trobarem un altre punt que sembla expressament pensat per a l’autopromoció a les xarxes: el Coll de la Creu. L’excursió sortirà bé sempre i quan aneu ben calçats –tot el camí és pura roca-, porteu aigua de sobres i eviteu les hores centrals del dia, doncs no hi trobareu ni una mala ombra on aixoplugar-vos. 

De tots és coneguda la tradició de besar el cul de la lleona enfilada a una columna de la plaça de Sant Fèlix de Girona. Però com amants de les tradicions que som, pensem que aquestes també necessiten evolucionar per mantenir-se vives. El cas és que si fas un petó al cul d’una lleona, ni que sigui de pedra, i ningú no ho veu, quina gràcia fa tot plegat? En aquest món interconnectat, cap ni una. Així que us animem a inundar Instagram de fotos petoneres per fer saber al món que heu vingut a Girona i heu complert amb el ritual. 

Una tradició molt gironina dels diumenges al matí és obrir gana pel dinar familiar amb una pujada a Sant Miquel. Des del Barri Vell, en una horeta i escaig podem estar admirant una vista panoràmica des del Canigó fins a les Medes des del cim d’una torre medieval que sembla haver estat especialment pensada per a immortalitzar-hi un petó o els somriures de tota la colla. El camí no té pèrdua: des de Sant Pere de Galligans anem en direcció a la Vall de Sant Daniel i seguim els rètols indicadors o, simplement, les famílies i grups excursionistes que s’apunten a aquesta sortida ben popular i a l’abast per a tots els públics. 

Inici o final de la Costa Brava, tant hi fa, aquesta roca que s’enlaira entre les dues grans platges de Blanes sembla especialment posada per fer-hi el cim i immortalitzar-ho... i baixar immediatament abans que es passi l’arròs de la paella. Si bé aquest ascens no es pot considerar una fita esportiva –la roca té uns 20 metres d’alçada i el camí per pujar-hi es desplega en unes còmodes escales-, pujar a Sa Palomera té un no se què de cosa d’aquelles que s’han de fer algun cop a la vida. Si voleu afegir-hi emoció, és un gran lloc per anar-hi a veure la sortida del sol després d’una nit de festa, o també per acomiadar el sol quan es pon per sobre el delta de la Tordera. També és el mirador ideal durant el concurs de focs d'artifici de la festa major, però caldrà que hi aneu ben d'hora per agafar lloc. 

El Jardí Botànic Marimurtra de Blanes consisteix en si mateix un bon motiu per acostar-se a passar un dia a aquesta vila marinera. Les seves cinc hectàrees es despengen des del turó de Sant Francesc fins els penya-segats de Sa Forcanera en un passeig per la flora de tot el món que acaba, com no podia ser d’una altra manera, en un jardí mediterrani davant del mar. És en aquesta banda, la del jardí mediterrani, que hi trobem un petit mirador en forma de temple d’inspiració clàssica dedicat a Carl von Linné, el botànic que va sistematitzar la nomenclatura de les espècies. A l'estiu s'hi fan sopars i concerts; també podem reservar el lloc per a celebracions privades. No volem menystenir cap dels meravellosos racons del jardí però considerem que un selfie aquí, potser en companyia de la persona estimada, és una gran manera de recordar per sempre més un dia d’amor... i també de motivar enveja a les xarxes. 

El recinte medieval que conforma la part més antiga de Tossa de Mar és espectacular i ens trasllada de ple a uns temps d’històries i llegendes de batalles navals, pirates i bruixeria. Però allò que va definitivament va situar Tossa de Mar en el mapa mundial, és a dir a l’agenda de Frank Sinatra, va ser l’estada a la vila de l’actriu Ava Gardner, que a finals de la dècada dels 40 del segle passat hi va rodar Pandora y el holandés errante i alhora es va enamorar d’aquestes terres marítimes, salvatges i assolellades que continuaria visitant durant la resta de la seva vida. Una estàtua de la bella (i talentosa, què punyetes) intèrpret mirant a l’horitzó ens recorda aquest moment que significà l’inici de la Costa Brava com a terra d’acollida per a turistes d’arreu del món; i és una manera molt a mà de fer-se un selfie amb una estrella de Hollywood, encara que sigui feta de bronze. Si voleu caminar una mica més, el far està a uns cinc minuts de pujada i el petit museu que allotja val molt la pena. Les vistes des del bar també mereixen ser posades de fons en una foto d’un petó amb l’amor de la vostra vida, o d’aquell estiu. 

Aquest parc d’atraccions vintage lluita any rere any per mantenir-se al dia, però gairebé que ens agradaria que deixessin d’esforçar-s’hi tant: el que ens agrada de Magic Park és aquesta meravellosa melangia dels anys 80, trobar-hi trossos de la pròpia infància i descobrir la mirada meravellada de les nostres criatures a bord d’una atracció d’una ingenuïtat corprenedora. Tampoc no espereu trobar-hi decadència i rovell. La roda s’alça congelada en alguna tarda de diumenge d’un passat més gloriós i hi roman només en qualitat de símbol del poble, però els autos de xoc continuen oferint autèntica emoció que impressiona encara més si l’enregistrem amb el mòbil a la mà, les màquines escurabutxaques ens faran sentir per un moment l’emoció de convertir-se en milionari (abans, efectivament, d’escurar-nos) i els més joves poden trobar-hi una estona de diversió un xic irònica, però que esdevé genuïna perquè, en realitat, ningú pot resistir-se a intentar demostrar –i mostrar a les xarxes- com som de forts fent sonar la campana d’un cop de maça.