0 M'encanta
Guarda-ho

Les cròniques del Temporada Alta 2016

Els millors espectacles del festival segons Time Out Girona

© Daniel Seiffert
Mitleid

Sou dels que, a l'acabar l'espectacle, busqueu i llegiu unes quantes crítiques per reafirmar la vostra opinió? O potser busqueu altres punts de vista? Aquí anireu trobant, setmana a setmana, les cròniques d'alguns dels principals espectacles del festival gironí. 

In Memoriam

In Memoriam

La Batalla de l’Ebre va ser una de les batalles més dures, intenses i decisives de la Guerra Civil. Un combat de desgast entre les tropes republicanes i l’exèrcit franquista que va començar a finals de juliol de 1938 i acabar el 16 de novembre del mateix any amb més de 20.000 morts. Una autèntica carnisseria. Bona part dels soldats republicans que van lluitar (i morir) a l’Ebre formaven part de la lleva que Frederica Montseny havia batejat com la ‘Quinta del Biberó’: Joves nascuts el 1920 o 1921 i que, per tant, només tenien disset anys quan el govern de la República els va enviar al front. Molts van morir, i els que van tornar van acabar a camps de concentració o fent nou servei militar de tres anys… Altres no van poder tornar a casa fins al cap de 4 o 5 anys.  

'In Memoriam' és, precisament, un homenatge a la memòria d'aquesta generació perduda. L'espectacle, escrit i dirigit per Lluís Pasqual a partir del testimoni d'alguns (dels pocs) supervivents,  dóna veu, per tant, als qui mai l'han tingut. Només per això, per atrevir-se a parlar clar de la Batalla de l'Ebre i explicar que va ser una autèntica carnisseria inútil, ja cal aplaudir l'espectacle. Perquè de la Guerra Civil n'hem parlat a mitges. Amb censures, trampes i autocensures. I perquè, a més de teatre, fa una autèntica lliçó d'història. I, (també) per això, se li ha de perdonar l'austeritat i teatral.

Una sobrietat que, de pas, t'obliga a preguntar-te com ens hem d'enfrontar, teatralment parlant, a un tema tan complicat com aquest. Potser és cert que el millor és eliminar gairebé l'acció i optar pel relat narratiu. Però també és cert que es pot jugar més amb els recursos escenogràfics,-el mateix Pasqual ens ho ha ensenyat en una pila d'espectacles-, i construir una posada en escena més impactant sense caure, evidentment, en el melodrama. De fet, aquest darrer és un dels grans encerts de l'obra: la interpretació és força continguda i, per sort, (gairebé) en cap moment es traspassa la fina línia que separa l'emoció de la pornografia emocional. És per tot això que cal aplaudir In Memoriam i, sobretot, demanar una vegada i una altra que giri pel país i per l'Estat. Que hi vagin els adolescents i que hi vagin famílies senceres. Perquè, a més d'ensenyar-los una lliçó d'història, s'emocionaran, ploraran i faran memòria. I, qui sap, potser també se'ls enganxa el cuquet del teatre. 

Aída Pallarès

La democracia en México

La democracia en México

Lagartijas tiradas al sol és una de les companyies més interessants del panorama actual. Tres raons: Pel procés creatiu i el seu resultat (fusionen realitat i ficció i preténen esborrar fronteres), per la valentia (no és fàcil parlar de la realitat mexicana) i, sobretot, perquè ens fan reflexionar. Estem acostumats a un teatre fàcil: entrem, ens ho passem bé o malament i cap a casa hi falta gent. Doncs bé, és impossible no fer un postfunció de més de mitja hora després d'un espectacle d'aquesta gent. 

I ara sí, anem al gra: La Democracia en México és un projecte que busca observar Mèxic des de diverses perspectives: socials, històriques, biogràfiques, ficcionals… Tot en 32 retrats, el número d'estats del país. De moment, i gràcies al Temporada Alta, n'hem pogut veure tres: Tijuana, Veracruz i Santiago Amoukalli. Tres obres de formats diferents (es mouen entre el fals documental i la conferència) que, entre moltes altres, intenten respondre a les següents preguntes: És possible viure amb dignitat amb el salari mínim? Com ha canviat Veracruz? Per què una comunitat que només parla náhuatl està representada per polítics que només parlen castellà? 

I sí. Contra tot pronòstic,-ja que el teatre ha de donar més preguntes que respostes-, les Lagartijas ens diuen i expliquen per què. I de pas, ens foten una bona punyalada a l'estómac. Tres, de fet. La primera perquè tots som Tijuana: tots en un moment o altre hem "jugat a ser pobres" (què us penseu que fem quan viatgem a països menys desenvolupats?) fins que diem prou i tornem a la nostra realitat més o menys acomodada. La de queixar-nos per Twitter amb el nostre iPhone d'última generació mentre mirem l'última sèrie de Netflix. I no importa si la història de Tijuana és verdadera o falsa. És real.  La segona: perquè el relat verídic de Veracruz posa la pell de gallina i, ara sí, impresiona veure que hi ha un retorn a la comunitat. Que dir i denunciar això no només et posa en el punt de mira, també pot ajudar a canviar les coses. Bravo Luisa! I tercer: Perquè massa sovint confonem solidaritat amb caritat.  I davant de tot això, senyores i senyors, no importa que el mecanisme teatral utilitzat no sigui res de l'altre món (Veracruz és, en el fons, una conferència) o que ens estiguin explicant un sopar de duro (el més interessant de Tijuana és que no sabem on està la frontera entre realitat i ficció). Importa la valentia. La valentia d'aquesta companyia que després de posar els punts sobre les ïi al PRI i parlar amb noms i cognoms del narcotràfic mexicà, s'atreveix a fer un retrat del seu complicat i alhora fascinant país. Gràcies i bravo. 

Aída Pallarès. 

La Gavina

La Gavina

La Gavina, com Les tres germanes o L'oncle Vània, és un tros de vida al natural, un difícilissim entramat cal·lidoscòpic amb una inacció quasi total entre uns personatges que parlen entre silencis. "Una comèdia amb tres personatges femenins i sis masculins. Quatre actes, un paisatge, molts discursos sobre literatura, poca acció i cinc tones d'amor" segons el propi Txèkhov.  

Ostermeier ha decidit centrar l'acció en els dos temes que (ell) considera principals: l'amor i l'art. I, per tant, decideix transformar La Gavina en (únicament) una reflexió sobre les etapes vitals d'un artista i el conflicte entre dues generacions d'artistes: els que defensen un art convencional i sovint autocomplaent (Trigorin) i la més jove, la que vol revolucionar el teatre i les normes de l'escena (Tréplev). Una adaptació interessant i, fins i tot necessària en el panorama teatral actual, que malauradament es deixa un petit però important element pel camí: el propi Txèkhov. Ostermeier trenca amb la subtil melodia russa per mitjà d'alguns recursos parateatrals força gratuïts i, sobretot, la superficialitat d'alguns dels seus personatges. La posada en escena és impactant i la reflexió metateatral d'allò més interessant, però, per desgràcia, la Gavina està dissecada des del principi. Fins i tot els més grans s'equivoquen.

A.P 

Mitleid

Mitleid

Qui s'hagi enfrontat mai als espectacles de Milo Rau sap que l'etiqueta de 'punyent' li queda molt curta. Els seus muntatges actuen amb precisió quirúrgica en la sempre feble consciència benpensant de la classe intel·lectual, el seu públic. Hem tingut la sort de veure a Catalunya 'Hate Radio', esfereïdor testimoni de teatre document sobre el genocidi de Ruanda, o 'Civil Wars', un fris quasi psiquiàtric sobre la descomposició moral d'Europa. Ara, el Temporada Alta ens brinda l'oportunitat d'acostar-nos a 'Mitleid', prolífica col·laboració amb la Schaubühne de Berlín.

El muntatge torna a fer servir les armes del teatre document per agitar des de l'essència els mecanismes de l'horror i els seus efectes sobre la nostra consciència. El relat parteix del terrible cas d'Aylan Kurdi, el nen refugiat de tres anys que va morir ofegat a les costes de Turquia, una imatge que va fer la volta al món, elevada a la categoria d'icona sinistra. Sense menystenir ni ponderar, Milo Rau s'allunya de l'ara i aquí, de les ferides en carn viva del present mediàtic, i agafa distància per tornar a bastir l'espant dels genocidis de Ruanda dels anys noranta. A través d'un llarg monòleg articulat en clau testimonial s'uneixen diferents vivències de cooperants que actuaven en la regió en el moment dels fets. El degoteig de barbàrie s'embolcalla d'una certa ironia, l'únic recurs possible per suportar més d'una hora de narració sense concessions, passejada per l'infern de les misèries humanes.

L'actriu Ursina Lardi carrega amb tot el monòleg central, un desplegament de contenció i dosificació d'una gran intel·ligència. Rau insisteix en el recurs de la projecció de vídeo de primers plans de l'actriu, el que facilita encara més el lluïment de la protagonista que pot incorporar detalls i matisos quasi cinematogràfics. L'altra actriu, Consolate Sipérius, actua de contrapunt acusador, testimoni directe de la carnisseria africana postcolonial que posiciona el públic en la seva doble natura d'espectadors passius d'un teatre i responsables indirectes de la inacció global davant la barbàrie. Gran bufetada escènica, sense pamflet ni sensacionalisme, un espectacle que, com un pinyol, queda travessat a la golaSense amabilitat ni concessions en les formes o el contingut, 'Mitleid' aconsegueix una pirueta a l'abast de molt pocs creadors. Bravo!

Manuel Pérez i Muñoz

 

Comentaris

0 comments