Qui és Josep Maria Miró?

El dramaturg i director viu, potser, un dels moments més dolços de la seva carrera, gràcies a què està recollint el que ha sembrat fora de Catalunya. A Buenos Aires, per exemple, és l’autor de moda. Té un feix d’obres sota el braç a punt d’estrena i no frisa. Ja ha trobat qui l’estimi.

Acabes de publicar un llibre a Buenos Aires amb dues obres que aquí no hem vist, 'Obac' i 'La travessia'. Com ho portes?
Bé... Aquestes últimes obres, com gairebé totes, no les he escrites pensant en els mecanismes de producció, sinó en el que volia escriure. 'La travessia' passa en quatre espais diferents, amb cinc personatges. M’he relaxat una mica: si s’estrena demà, perfecte; si s’estrena d’aquí a tres anys, perfecte. 'Obac' s’estrena l’any que ve, fora d’aquí, a l’altra banda de l’Atlàntic. Serà la primera vegada que em passa. 

Estàs fent més d’escriptor que de director.
No et negaré que tinc mono de dirigir. Ara estreno 'Cúbit'. Però l’última estrena meva és Estripar la terra, del 2013. I d’aleshores ençà tinc quatre textos nous. És així i no passa res. 

El país necessita més directors que autors?
No ho sé. Penso que hem viscut un boom dramatúrgic important i ara hauria d’haver un boom de directors, que hi són. Falta un relleu de gent que vulgui dirigir. Que no siguin autors. Directors per convicció, que vulguin fer clàssics i autors contemporanis. 


A 'Cúbit' parles de la construcció de la memòria.
Aquest és el tema, però hi ha una història: dos fills arriben a casa, a on hi van poc. I el primer que es plantegen és per què la mare s’ha posat d’ajudant el fill de l’home que més detestava el pare. Quin serà el llibre que escriurà? La memòria és un pacte de convivència. Què passa quan mor Fraga i l’esquerra diu que va ser un personatge fonamental en la construcció de la democràcia? Res d’això no surt. Que la gent hi vegi el que vulgui...

Què has après dels teus èxits a fora?
M’han ensenyat a ser una mica més generós. Jo dirigeixo des del lloc que he escrit i és meravellós trobar-se algú que et dirigeixi a partir d’una mirada neta. Mai no explico certes coses, ni a la meva mare. 

Ets el rei de l’el·lipsi?
Mai no sóc ambigu. Tot és al text. Tot. Una de les coses més maques del teatre és fer visible l’invisible. Allò de veure dos actors que surten a l’escenari, es miren i jo penso: s’estimen.