Shutterstock | Castell de Montjuïc
Previous Next
/4
Shutterstock | Castell de Montjuïc
Previous Next
/4
Shutterstock | Castell de Montjuïc
Previous Next
/4
© Olivia Rutherford / Time Out
Previous Next
/4

Castell de Montjuïc

Item: El Castell de Montjuïc és un espai ple d’història i envoltat de natura
Author: Ignasi Franch

Ubicat a la muntanya més carismàtica de Barcelona, el Castell de Montjuïc ha estat un escenari de molts passatges crucials de la història de la ciutat

Llocs d'interès
Sants - Montjuïc

dimecres 19 de juliol 2023

Facebook Twitter Pinterest Email WhatsApp

Comprar entrada

Escrit per Ignasi Franch

Editor

Publicitat

Time Out diu

El Castell de Montjuïc, la muntanya màgica, ha estat una instal·lació d'ús militar. Ara, però, és un espai museïtzat gestionat per l'Ajuntament. Els visitants poden passejar per les instal·lacions, pujar als merlets per tenir bones vistes de Barcelona i anar de pícnic al fossat. Hi ha una cafeteria a la plaça d'Armes i diferents exposicions temporals amb temàtiques relacionades amb la muntanya i els diferents usos que ha tingut al llarg de la història.

Òbviament, és un dels llocs més emblemàtics de Montjuïc. L’entrada és gratis per als menors de 8 anys. També hi ha accés gratuït tots els diumenges (a partir de les 15 hores, amb l’excepció del primer diumenge de cada mes, on hi ha portes obertes durant tot el dia).

El Castell de Montjuïc, un espai d’història i de memòria

Al castell i el seu entorn van tenir lloc alguns moments històrics dramàtics, com el bombardeig de la ciutat l’any 1842 o l’afusellament del president Lluís Companys. Per potenciar que és un espai on fer memòria, es van restaurar els grafitis fets pels detinguts que van ocupar algunes de les cel·les de l’antiga presó. Es pot conèixer el passat del lloc i el seu valor patrimonial mitjançant les visites guiades que tenen lloc diàriament. Els horaris i les condicions d’aquestes es poden consultar al seu web.

Passeig per la muntanya o vistes des del telefèric?

Es pot arribar al Castell de Montjuïc a través de diversos mitjans de transport, però el més especial és l'emblemàtic telefèric que va des del port fins a Montjuïc. També s’hi pot accedir amb l’autobús 150, amb bicicleta o amb vehicle privat motoritzat (hi ha aparcament públic per als uns i els altres).

Les persones que facin l’esforç de pujar-hi a peu, en un passeig d’uns 20 o 25 minuts, tenen recompensa: trobaran de camí diversos jardins de la muntanya, com els que duen els noms dels poetes Joan Brossa i Jacint Verdaguer, respectivament.

Cinema a la fresca de Montjuïc

L’any 2002 es va iniciar una tradició: projectar pel·lícules a l’aire lliure en els jardins del castell durant l’estiu, mentre ens posem còmodes i podem estirar-nos en una gandula (encara que això té un cost afegit). Aquest programa cultural, que és doble perquè se celebra un concert abans de cada film, és un dels grans atractius de la Barcelona estiuenca (es pot consultar la programació cinematogràfica al web de la Sala Montjuïc). I el programa pot ser triple si també aprofites per visitar el Castell de Montjuïc.

Detalls

Adreça: Ctra. de Montjuïc, 66; Sants-Montjuïc; Barcelona; 08038

Transport: Espanya (L1, L3 i FGC) i després bus 150 per pujar al Castell. També s'hi pot pujar mitjançant el Telefèric de Montjuïc. Pàrquings públics per a bicicletes i vehicles privats motoritzats

Preu: Entrada general: 9 €. Entrada reduïda: 6 €. Entrada gratuïta el primer diumenge de mes, els altres diumenges a partir de les 15 hores. Entrada lliure per als menors de 8 anys.

Horaris: Obert de dilluns a diumenge. De l'1 de març al 31 d'octubre, de 10 a 20 hores (tancament de taquilles a les 19.30 h). De l'1 de novembre al 28 de febrer, de 10 a 18 hores (tancament de taquilles a les 17.30 h).

Indicacions Lloc web Trucar

Què hi ha ara mateix

Sala Montjuïc: ‘Flores para Antonio’

L'Alba va deixar de cantar quan, amb només vuit anys de vida, va perdre el seu pare. Han passat tres dècades marcades pel silenci, i ara es disposa a fer totes aquelles preguntes que tenia guardades, per fer les paus amb un passat dolorós i per recuperar la veu i la història d'un home que, tants anys després de la seva mort, continua viu en la memòria emocional de milions de persones. La noia és l'Alba Flores i el pare, el gran Antonio Flores. Membres d'una nissaga de llegendaris artistes que han marcat la història d'un pais. Perquè Antonio Flores segueix viu en les seves cançons, i aquesta pel·lícula li ret un homenatge que és, al mateix temps, un exercici terapèutic per la seva filla, l'actriu Alba Flores (la Nairobi de La Casa de Papel), i per la seva famosíssima família. Trufada de material d'arxiu, i d'enregistraments inèdits fins avui, Flores para Antonio abraça la mitologia, no defuig les ombres ja conegudes d'un home d'enorme fragilitat, d'alguna manera víctima del seu cognom, i, per damunt de tot, aposta per apel·lar a les emocions. Els espectadors acompanyem l'Alba Flores en el seu viatge emocional perquè, salvant les distàncies, també és el nostre. Més enllà, aquest documental té la signatura d'un dels cineastes més importants del país, Isaki Lacuesta, aquí al costat d'Elena Molina: la parella de directors aconsegueix que tots plegats acabem amb un nus a la gola d'extraordinària bellesa. Imprescindible. Dir.: Elena Molina i Isaki Lacuesta (Espanya, 2025). 98 min.

10 de jul. del 2026

Sala Montjuïc: ‘Marty Supreme’

Inspirat lliurement en la figura de Marty Reisman, prodigi del tennis taula de principis dels anys 50, el protagonista d'aquesta pel·lícula és un buscavides que somia ser campió del món amb la pala, i no pensa aturar-se davant cap entrebanc. L'arrogància i el carisma del jove Marty, jueu de classe treballadora en plena posguerra, es converteixen en un imant per tots aquells que s'hi acosten. Tanta és la seva capacitat de seducció que passa de vendre sabates a lluitar pel campionat mundial de tennis taula, convencent tothom de deixar-li els diners que necessita per viatjar per mig món perseguint el seu somni. Després de veure Timothée Chalamet interpretant Bob Dylan a A complete unknown, el jove actor torna a fer un autèntic (i elèctric) tour de force en una pel·lícula adrenalítica amb la qual Joshua Safdie es revela com un deixeble que ha recollit l'energia d'un jove Martin Scorsese. Marty Supreme és capaç de jugar amb els gèneres i els tons, de reconstruir una època (els Estats Units, però també el Japó i l’Egipte dels anys 50) i de fer una interessantíssima relectura del somni americà. Dir.: Joshua Safdie (EUA, 2025). 149 min.

11 de jul.11 de juny del 2026

Sala Montjuïc: ‘Los domingos’

L'Ainara té 17 anys i, com qualsevol noia de la seva edat, estudia a l'institut i escolta regueton. Però a diferència de quasi totes les altres noies de la seva edat, ha rebut la crida de Déu i ha decidit deixar-ho tot per ser monja de clausura. La notícia provoca un sotrac en la seva família, que no aconsegueix entendre el camí tan radical que ha escollit i dubta de si la noia és víctima de la manipulació dels membres de l'esglèsia. Va rebre la Conxa d’Or al Festival de Sant Sebastià. L'aval és prou rellevant, però ja existia un enorme interés per veure la segona experiència en el llargmetratge d'Alauda Ruiz de Azúa després de la magnífica Cinco lobitos (2022), que arriba quan encara tenim fresc l'impacte de la sèrie que va crear per Movistar Plus, Querer (2024). Com en aquestes dues produccions prèvies, cadascuna des de diferents perspectives, Ruiz de Azúa torna a radiografiar amb perspicàcia i molt d'encert els clarobscurs de la sacrosanta institució de la família. I una altra bona raó per veure Los domingos està en la seva parella protagonista, la sempre excel·lent Patricia López Arnáiz y la debutant Blanca Soroa, tota una magnífica revelació. Dir.: Alauda Ruiz de Azúa (Espanya, 2025). 110 min.

13 de jul. del 2026

Sala Montjuïc: ‘Hamnet’

Hamnet, i no Hamlet, adapta el llibre homònim de Maggie O'Farrell, i no l'obra immortal de William Shakespeare. Tot i que l'escriptor més famós de la història no és aliè al relat que s'explica, perquè n'és el protagonista. Hamnet, que no Hamlet, fabula sobre el suposat procés, tràgic i dolorós, pel qual l'autor i la seva dona Agnes van passar quan un dels seus fills va morir per culpa de la pesta. Va ser llavors quan, mentre Agnes s'enfonsava pel dolor, Shakespeare es va submergir en el desenvolupament de la seva obra més coneguda, aquesta vegada sí, Hamlet. Són motius per gaudir-la la bellesa de les imatges i el pols narratiu amarat d'emocions d'una Chloé Zhao que compta amb la complicitat a la producció d'Steven Spielberg, i la seva fabulosa parella protagonista, formada per Paul Mescal i una Jessie Buckley que centra el punt de vista d'un commovedor, i a estones devastador, relat d'amor i de mort. Una de les millors propostes cinematogràfiques de la temporada. Dir.: Chloé Zhao (Regne Unit, 2025). 119 min.

15 de jul. del 2026

Sala Montjuïc: ‘Sirât’

Ha estat una de les grans sensacions del darrer Festival de Canes, i de fet es va endur el Premi del Jurat. No era la primera presència del cinema de Oliver Laxe en el palmarés del certamen, abans havia estat premiat per Todos vós sodes capitans (2010), Mimosas (2016) i O que arde (2019), però el guardó aconseguit enguany per l'explosiva Sirât és el primer participant en Secció Oficial. Els mèrits del cineasta són indiscutibles: la potència estètica del film va de la mà d'una història que barreja elements de road-movie amb un aire de western existencial rematat amb dues o tres escenes que deixen l'espectador amb el cul tort. La trama de Sirât ens presenta un home (extraordinari Sergi López) que, acompanyat del seu fill petit, arriba fins al desert de Mauritània, on s'hi celebra una rave. El protagonista busca la seva filla desapareguda mesos enrere, i les pistes l'han dut fins allà. No la troba d'entrada, però decideix seguir un grup de participants que condueixen els seus camions fins a una segona festa techno. I és en aquest trajecte on les vides de tots plegats es transformaran de maneres que no s'imaginen. La radicalitat de la proposta de Laxe i la seva capacitat hipnòtica, per les imatges i per la música que les acompanya, aconsegueixen que Sirât sigui una d'aquelles experiències que van més enllà de la sala de cinema, i donem fe que les imatges i les sorpreses que s'hi amaguen acompanyen el públic dies, setmanes, després del seu visionat. Una de les indiscutibles...

17 de jul. del 2026

Sala Montjuïc: ‘Una batalla tras otra’

Que Paul Thomas Anderson estreni una pel·lícula sempre és notícia. Director de clàssics contemporanis com Boogie Nights (1997), Magnolia (1999) i Pozos de ambición (2007), ara torna a la literatura de Thomas Pynchon, a qui ja va adaptar a Puro vicio (2015), per traslladar a l'actualitat les pàgines de Vineland. Si l'escriptor situava la seva trama durant la presidència de Reagan, a meitat dels 80, per mostrar les conseqüències dels moviments radicals i contraculturals de l'Amèrica dels 60, Paul Thomas Anderson ha decidit trencar amb la seva tendència a fer cinema d'època. El cineasta sembla tenir clar que, a dia avui, moltes d'aquelles lluites haurien de seguir vigents. Entre el thriller polític i l'aventura d'espies i persecucions, Una batalla tras otra suposa la primera trobada d'Anderson amb un Leonardo DiCaprio, que interpreta un revolucionari fracassat que ha acabat apartant l'idealisme i que intenta esborrar el seu passat, desaparèixer i mirar de viure de manera normal criant la seva filla. Sean Penn i Benicio Del Toro també formen part del repartiment d'un film que molt probablement serà a totes les gales de premis del proper any. Dir.: Paul Thomas Anderson (EUA, 2025). 170 min.

18 de jul. del 2026

Sala Montjuïc: ‘Tres adioses’

Després d'una discusió aparentment trivial, Antonio i Marta ho deixen córrer. O, més aviat, ell, un xef amo d'un restaurant que comença a posar-se de moda, decideix trencar la seva relació de set anys amb ella, ex atleta que ara treballa en un institut com a professora de gimnàstica. Aviat, l'Antonio comença a trobar-la a faltar moltíssim; la Marta, mentrestant, troba en la tristesa de la ruptura la justificació de la seva pèrdua de gana i d'uns problemes estomacals que aviat sabrà que tenen un altre origen. El diagnòstic mèdic serà una revelació per la protagonista, que decideix obrir-se a la vida i gaudir de petites coses que abans passava per alt. Isabel Coixet adapta dos dels relats que composen Tres cuencos, el testament literari de l'escriptora italiana Michaela Murgia, i amb Tres adioses presenta un delicat i evocador cant a la vida molt allunyat en l'esperit i les formes d'aquella Mi vida sin mí amb la qual la mateixa cineasta s'acostava a un tema similar. També ens trobem davant una mirada molt particular a una Roma poc transitada a la pantalla. I davant d'un recital interpretatiu d'Alba Rohrwacher, la protagonista, molt ben acompanyada d'Elio Germano i el madrileny Francesco Carril (Los años nuevos). Commovedora, lluminosa, tendra i plena d'esperança, és una pel·lícula fabulosa. Dir.: Isabel Coixet (Itàlia, 2025). 120 min.

20 de jul. del 2026

Sala Montjuïc: ‘Bugonia’

Emma Stone rapada i extraterrestre: a Bugonia, interpreta l'ambiciosa i exitosa presidenta d'una gran corporació que és segrestada per un dels seus treballadors (Jesse Plemons), traumatitzat i seguidor de tot tipus de teories conspiratives, convençut que la seva cap és la líder d'una raça alienígena que desenvolupa un pla per acabar amb la humanitat. Amb la complicitat del seu cosí, tan paranòic com ell mateix, munten una mena de quarter general de la resistencia humana pretén fer confessar la suposada invasora i obligar-la a que reculin i marxin del nostre planeta. Pel brutal enteniment entre el cineasta grec Yorgos Lanthimos i la seva musa: després de La favorita, Pobres criaturas i Kinds of kindness, ara torna a comptar amb Emma Stone per remakejar lliurement una pel·lícula coreana, Save the green planet! (2003), i dibuixar una sàtira delirant que radiografia la realitat que habitem, marcat pels negacionismes, la desinformació a base de fake news, una polarització salvatge i una imbecilitat extrema. Grotesca i a estones passada de voltes, Bugonia referma la idea de l'exageració quasi surrealista com a perfecte retrat d'un món condemnat que avança sense fre cap a l'autodestrucció. Dir.: Yorgos Lanthimos (Irlanda, 2025). 120 min.

22 de jul. del 2026

Sala Montjuïc: 'Fargo'

El venedor de cotxes Jerry Lundegaard (William H. Macy) contracta dos poca-vengonyes, el Carl i el Gaear (Steve Buscemi i Peter Stormare), perquè secuestrin la seva dona, amb l'esperança que el seu pare ric pagarà un rescat del qual el Jerry podrà esgarrapar una part. El segrest surt segons el previst, però els segrestadors cometen tres assassinats mentre condueixen de nit pels paratges nevats i desolats de Minnesota. La cap de policia Marge Gunderson (Frances McDormand), una mestressa de casa embarassada, de parlar pausat i ment vivaç, s'encarrega de la investigació. Aquesta fascinant pel·lícula de Joel i Ethan Coen és molt divertida i alhora molt commovedora. Interpretada a la perfecció per un repartiment reunit amb gran imaginació, mostra les virtuts habituals dels Coen i, al mateix temps, aporta un nucli emocional sòlid que no es veu afectat pel llast del mer virtuosisme tècnic. Els diàlegs són més reposats del que és habitual, la càmera és majoritàriament estàtica i el focus es manté ferm en les relacions, els personatges i l'ètica. Per més banals que siguin les vides i les aspiracions dels protagonistes, el seu humor no té res de condescendent. La Marge i el seu marit són persones autènticament bones i ordinàries, atrapades en uns esdeveniments extraordinaris d'una maldat, per a ells, insondable. El suspens, la sàtira, el misteri, el terror, la comèdia i una aguda (tot i que lleugerament surrealista) observació social es combinen per demostrar, un cop més, que (tret...

24 de jul. del 2026

Sala Montjuïc: ‘La grazia’

En un determinat moment, la filla del protagonista li etziba que ha superat sis crisis de govern sense fer res. Mariano de Santis, president de la República Italiana, sap que és el moment de posicionar-se. I ho haurà de fer prenent tres decisions que s'endevinen trascendentals. Dues tenen a veure amb la petició d'indult de dos condemnats per assassinat davant circumstàncies prou singulars. I la tercera és la de signar o no una llei de l'eutanàsia, tenint en compte que ell és demòcrata-cristià. Perquè qualsevol pel·lícula signada per Paolo Sorrentino mereix atenció immediata. I, més encara, si suposa el retrobament amb el seu actor favorit, Toni Servillo, que va guanyar per aquest paper la Copa Volpi al Festival de Venècia. L'icònic Jep Gambardella de La gran bellesa (2013) és aquí un respectat polític d'aquells que avui dia semblen extingir-se com els dinosaures: intel·ligent i humanista, dialogant i reflexiu. La dupla actor-director (un Sorrentino menys fellinià que mai) funciona com un rellotge en una pel·lícula que és un contundent al·legat en contra de l'equidistància i en favor de la política en majúscules. Dir.: Paolo Sorrentino (Itàlia, 2025). 133 min.

25 de jul. del 2026

Mostra'n més