Cinema a la fresca a Barcelona 2026: tota l'agenda

Selecció de curtmetratges del cicle Cinema Fora de Lloc, amb la paròdia i l'humor lèsbic com a fil conductor. Uns recursos humorístics que han servit històricament per subvertir els discursos dominants, com mostren aquests films realitzats entre els anys 70 i 90 del segle passat, precursors del New Queer Cinema.  

Aquests són els curts que es podran veure el dijous 25 de juny en VOSC a la plaça de Sant Pere, amb entrada gratuïta fins a completar l'aforament. 

A comedy in six unnatural acts

Sis actes per parodiar els estereotips associats a les lesbianes a través dels codis de l'estètica de Hollywood i de diversos gèneres cinematogràfics. 

Dir.: Jan Oxenberg (Estats Units, 1975). 26 min. 

17 rooms (or what do lesbians do in bed)

Amb una evident càrrega irònica, 17 rooms explora els prejudicis que hi ha al darrere de la pregunta "Què fan les lesbianes al llit?". 

Dir.: Caroline Sheldon (Regne Unit, 1985). 10min.

Burden of dykes 

Una crítica en forma de paròdia de com el psicoanàlisi ha afrontat el lesbianisme.  

Dir.: Anne Chamberlain (Estats Units, 1995). 11min. 

B.U.C.K.L.E.

Què passa durant una nit qualsevol al Clit Club, coneguda sala lèsbica de Manhattan?  

Dir.: Catherine (Saalfield) Gund i Julie Tolentino (Estats Units, 1994) 11 min. 

Cinema que barreja la intimitat amb l'element social, també el polític, Los Tortuga continua la línia que Belén Funes ja desenvolupava a la seva magnífica òpera prima, La filla d'un lladre (2019). En aquest segon llargmetratge, la cineasta barcelonina posa el focus en una relació maternofilial marcada per la pèrdua del pare-marit, però parla també de la precarietat i de la crisi de la vivenda, dels conflictes de classe i de l'educació universitària com a ascensor social. No només, perquè el guió de Funes i Marçal Cebrian, tota una peça d'orfebreria capaç de lligar de forma orgànica un ampli ventall d'assumptes, també assenyala la sororitat d'un grup de dones en un món masculinitzat com és el del taxi, encara més en el torn de nit. I, fins i tot, és capaç de viatjar a Jaén per mostrar una forma de vida tocada de mort: l'agrícola, la de la collita de l'oliva, la de la producció d'oli.

Són les arrels de Funes, i la venda d'unes oliveres heretades per la seva família, les que originen una història que explica el moment que vivim i unes circumstàncies ben agressives per tots aquells menys afavorits. Amb Antonia Zegers (El Club) a la pell de Delia, una dona que va marxar del seu Xile natal, es va enamorar d'un andalús i va tenir una filla catalana, a qui interpreta la debutant Elvira Lara, Los Tortuga deu el seu títol a la denominació que rebien tots aquells que, amb les quatre coses que tenien a les espatlles, deixaven casa seva i marxaven a buscar-se la vida a les grans ciutats per no morir-se de gana.

Dir.: Belén Funes (Espanya, 2025). 109 min.

El nom de Gerard Oms va sortir de l'anonimat quan, l'any 2021, es va citar per partida doble en dues entregues de premis quan el món vivia els efectes de la pandèmia i el confinament: per una banda, Mario Casas li agraïa la complicitat i l'ajuda quan guanyava el Goya per No matarás. De l'altra, els lampistes de Sis dies corrents, de Neus Ballús, destacaven el seu paper fonamental quan recollien el premi d'interpretació al Festival de Locarno. La qüestió és que Oms era, i és, coach d'actors. I justament quan rodava No matarás, va rebre els ànims de Mario Casas per llençar-se a plasmar en un guió les seves inquietuds creatives: “Si ho fas, jo la protagonitzaré”, li va dir. 

Dit i fet, Molt lluny suposa una obertura en canal del cineasta novell, un viatge d'autodescobriment inspirat en el què ell mateix va viure fa uns anys. Rodada als Països Baixos i definida per Gerard Oms com un "late coming-of-age", la pel·lícula va més enllà per reflexionar sobre la identitat, el privilegi i les minories. Amb la complicitat d'un Casas que mai ha estat millor davant d'una càmera (ja va ser reconegut al Festival de Málaga, també el film, guanyador del Premi del Jurat de la Crítica), i d'un David Verdaguer que fa un rellevant paper secundari, els magnífics resultats de Molt lluny demostren que la potent veu de Gerard Oms ha arribat per quedar-se.

Direcció: Gerard Oms (Espanya, Països Baixos, 2025). 100 minuts

En Wolfgang té 10 anys, està dotat d'un coeficient intel·lectual de 152, li han diagnosticat un transtorn de l'espectre autista, i té un extraordinari talent amb el piano. Quan la seva mare mor, ha de marxar a viure amb el seu pare, a qui no coneix. Aquesta és la premissa de la nova pel·lícula de Javier Ruiz Caldera (3 bodas de más, Superlópez), adaptació de la novel·la homònima de Laia Aguilar, i una de les més prometedores apostes del cinema català, i en català, de la propera temporada. Amb Miki Esparbé i Jordi Catalán com a protagonsites, Wolfgang (Extraordinari) és una feel-good movie que reflexiona sobre la pèrdua i el poder reparador d'expressar les nostres emocions i de demanar ajuda per superar aquestes pèrdues. 

Dir.: Javier Ruiz Caldera (Espanya, 2025). 105 min.

Protagonitzat per Laia Artigas, Nunu Sales i Núria Prims, Un sol radiant és un relat sobre la fi del món des del punt de vista de dues germanes i la seva mare que passen aquests últims dies en una masia aïllada. Una situació de calma tensa amb els nervis cada vegada més a flor de pell per aquest final imminent en què la petita Mila decideix organitzar una festa que es converteixi en una catarsi. 

Mònica Cambra i Ariadna Fortuny dirigeixen una pel·lícula íntima que s'allunya dels tòpics dels films sobre l'apocalipsi. El tractament del so i dels silencis i la música de Guillermo Martorell contribueixen a crear l'atmosfera d'un llargmetratge sensible i ple de llum que ha rebut el Premi Talents del D'A film Festival i que ha aconseguit nominacions als Feroz i als Gaudí.  

Dir.: Mònica Cambra i Ariadna Fortuny (Espanya, 2023). 79 minuts.

Mostra dels films guanyadors del certamen Cortos en Femenino, que convoca cada any TRAMA (Coordinadora de Muestras y Festivales de cine, vídeo y multimedia realizados por mujeres). Serà el dimecres 1 de juliol al pati de la Seu del Districte de Nou Barris, amb participació d'algunes de les directores i entrada gratuïta fins a completar l'aforament. 

Cara de bicicleta

Un assaig històric en forma de collage que, a partir d'imatges d'arxiu, fragments de pel·lícules i textos, celebra la relació històrica que les dones han tingut amb la bicicleta en clau de llibertat i ressistència. 

Dir.: Amaia Nerekan Umara i Itziar Zorita Agirre (Espanya, 2025). 23 min. 

Los chicos con las chicas

Una situació al pati d'una escolaserveix de punt de partida per a reflexionar sobre com es construeix la identitat de gènere des de la infantesa fins a l'adolescència. 

Dir. Claudia García de Mateos (Espanya, 2024). 11 min. 

Tú no

Un film sobre preguntes incòmodes que sorgeixen quan es traspssen certs límits al voltant de la responsabilitat i les conseqüències d'algunes violències de com s'afronten en societat. 

Dir.: Marta Albert González (Espanya, 2025), 18 min. 

Un dia perfecte

En un cap de setmana en una casa plena de records i emmig d'una celebració amb els amics de tota la vida, la Júlia ha de prendre una decisió crucial. 

Dir.: Mariela Artiles Merino (Espanya, 2025). 18 min. 

Tenemos que hablar

Una pel·lícula sobre la culpa, la por i com de difícil i el valor que s'ha de reunir a l'hora de posar fi a relacions tòxiques i de dependència empocional. 

Dir.: Caterina Muñoz Luceño (Espanya, 2025). 13 min. 

Com uns Robin Hood moderns, el Norberto i la María es dediquen a anar tirant fent atracaments per tal d'ajudar a la comunitat del barri de classe obrera on viuen. Quan, per no ser reconegut, el Norberto decideix vestir-se de dona, descobreix la seva veritable identitat sexual, cosa que representarà un daltabaix per a la parella i la família.  

Dirigida per Sonia Escolano i Belén López Albert, Norberta és una emocionant comèdia costumista que tracta la identitat de gènere i de classe amb grans dosis d'humanitat i que protagonitzen de manera brillant Luis Bermejo i Adriana Ozores.

Dir.: Sonia Escolano i Belén López Albert (Espanya, 2024). 85 minuts.  

Un director de cinema que viu distanciat de les seves dues filles des del seu divorci, quan elles eren nenes. Ara, amb la mort de la mare, reapareix a les seves vides i arriba amb una proposta per a una d'elles, una actriu teatral que pateix atacs d'ansietat cada vegada que ha de sortir a l'escenari: que sigui la protagonista de la seva nova pel·lícula, un projecte per a Netflix amb evidents tocs autobiogràfics. Al voltant d'aquesta premissa, Valor sentimental proposa una intel·ligent i profunda disecció de la família i tot allò que la pot conformar: els traumes, els comptes pendents, les ferides obertes…

En la història de Gustav i les seves filles hi ha espai per parlar del perdó, de la soledat, de les malalties mentals i del pes de l'herència. I amb l'ombra allargadíssima d'Ingmar Bergman, que és present en cadascun dels plans, de les decisions de guió i del mateix dibuix del protagonista masculí: és fàcil reconèixer trets de l'immortal director de Fanny i Alexander i El setè segell en la figura del personatge que interpreta Stellan Skarsgård. Ell és el director de cinema respectat i valorat, obsessiu i egocèntric, a estones cruel i sense filtres, emocionalment distant, que tracta de reconciliar-se amb les filles que va abandonar molts anys enrere.

Després de La peor persona del mundo el cineasta norueg Joachim Trier repeteix amb una magnífica Renate Reinsve i afegint al repartiment a tot un descobriment com Inga Ibsdotter Lilleaas (elles interpreten les dues germanes), Trier aposta per un drama familiar amb brillants tocs d'humor. Guanyadora del Gran Premi del Jurat del Festival de Canes, Valor sentimental aconsegueix que Joachim Trier es mantingui com un dels grans cineastes dels nostres temps.

Dir.: Joachim Trier (Noruega, 2025). 135 min.

Després d'uns quants anys penjant el cartell de sold out a pràcticament tots els muntatges teatrals que protagonitza (amb fenòmens com El curiós incident del gos a mitjanit, Hamlet i El Misantrop),  Pol López comença a consolidar-se també en l'audiovisual, sobretot gràcies a Suro i a la sèrie Nos vemos en otra vida. Ara és el protagonista quasi absolut d'aquesta La furgo, que adapta la novel·la gràfica homònima de Ramon Pardina i Martín Tognola, també guionistes del film, debut darrere la càmera del director Eloy Calvo.

A partir de la història d'un pare divorciat que, enmig d'una pèssima ratxa, malviu dins la seva furgoneta mentre intenta no perdre la custòdia de la seva filla, la pel·lícula reflexiona sobre la precarietat i el problema de la vivenda, també sobre la salut mental. I ho fa amb un to de conte que utilitza la tendresa i l'empatia com a armes, i que deixa una finestra oberta a l'esperança.

Dir.: Eloy Calvo (EUA, 2025). 88 min.

Fernando és un tranquil professor de geografia que es troba, d'un dia per l'altre, que la seva dona ha desaparegut de la seva vida, aparentment per decisió pròpia. Això el deixa devastat, i sense saber què fer, acaba suplantant la identitat d'una altra persona per anar a fer de jardiner en una quinta de Portugal a la recerca d'una segona oportunitat.  

Protagonitzat per uns esplèndids Manolo Solo i Maria de Medeiros, Una quinta portuguesa és un film sensible i ple d'humanitat sobre relacions subtils i identitat, el segon d'Avelina Prat després de Vasil (2022), que ha recollit un gran èxit de crítica i nominacions tant als Goya, com als Gaudí i als Feroz. 

Dir.: Avelina Prat (Espanya, 2025). 109 min.