Viatge a través del blau: La vida

  • Museus i institucions

Sabeu quin problema tenen les grans exposicions? Doncs, precisament, que són grans. Al final, aquell aplec d’obres mestres indiscutibles esdevé, davant l’ull cansat de l’espectador, una simple desfilada de cromos. Són d’agrair les exposicions anomenades de gabinet o d’estudi, centrades en un tema acotable. Aquest és el cas de 'Viatge a través del blau: La Vida', un títol més llarg que l’exposició.

'La Vida' (1903) és la gran obra mestra de Picasso abans de 'Les senyoretes d’Avinyó' (1907). Separades per quatre anys, però no pas per una sèrie d’obsessions que travessen l’obra i la vida d’aquest malagueny barceloní d’adopció. I tot plegat, amb un rerefons tràgic: quan Picasso i el seu gran amic Casagemas van arribar per primera vegada a París, el 1900, van conèixer dues germanes i s’hi van embolicar. El 1901 Casagemas se suïcidava en un restaurant a París després de disparar a la seva estimada –que va sobreviure–, desesperat perquè una sífilis l’havia deixat impotent. Ella, en lloc de consolar-lo, l’havia abandonat.

Eros i Thànatos de bracet. Picasso i Casagemas anaven sovint a prostíbuls i havien patit més d’una vegada la sífilis. El desig vital condueix a la mort... Però no ens posem tràgics. L’exposició del Museu Picasso celebra que per primera vegada des que Picasso va pintar 'La Vida' a Barcelona, el 1903, podem admirar aquesta peça del període blau. I en podem gaudir, procedent del museu d’art de Cleveland, enfrontada a 'Terrats de Barcelona', del mateix any que, oh sorpresa!, conté un palimpsest: una primera versió de 'La Vida'.

Per la seva banda, 'La Vida' conté, segona sorpresa!, un altre palimpsest: la pintura 'Darrers moments', obra exposada a Els Quatre Gats i a l’Exposició Universal de París del 1900. Aquesta obra ens parla de l’agonia... Per enriquir aquest brutal diàleg, el Museu Picasso exposa una sèrie de dibuixos relacionats amb la versió de 'La Vida' amagada rere els terrats, i amb l’elaboració de la versió definitiva de Cleveland. Dibuixos que passen per una figura alada que protegeix l’acte sexual i per la preceptiva visita a l’estudi de l’artista.

El secret de tot plegat, més enllà dels magnífics estudis de color i composició, encara sura damunt la tela: som davant de quatre instants fonamentals de qualsevol vida, amb un retrat de Carles Casagemas al centre com a àlter ego de Picasso. De què se sentia culpable el malagueny?

LiveReviews|0
1 person listening