Bars de Gràcia

Got? Petit, que no s’escalfa. Temperatura? Glacial. Quadratura del gas? Perfecta. Escuma? Un dit i escaig de morbo. Suavitat? Mimosín tindria el primer orgasme de la seva miserable vida. La canya de Moritz del Gata Mala és de doctorat Honoris Rauxa. Ja paga la pena visitar aquesta llauna de sardines només per tastar les seves provetes d’ordi català, però també ajuda que amb la cerveseta et regalin una tapa. I no parlo de patates xip o pelleringa de bull. Aquí us posareu les botes: les viandes en miniatura són teca de la bona.

Ni darrere al taulell ni a la barra trobareu cap Pepita. En canvi, és fàcil trobar-se amb la Sofia o l'Andreu, els propietaris d'un local que estira els horaris: serveixen esmorzars, aperitius, dinars (tres menús a 8,10 i 12 euros), berenars i sopars a la carta, on els protagonistes són les pepites, inspirats en els famosos pepitos, des del clàssic de llom fins a combinacions sorprenents. La Pepita també és local de copes, amb predilecció pels gintònics (per 4 euros, et preparen mig vas) i el vermut casolà, a base de ginebra, taronja i sifó.

París té les seves terrasses cobertes i uns fanals de pel·lícula. Nosaltres tenim cellers amagats com el Tano. Una porta plena d'adhesius, les taules de marbre, el caliquenyo i la noia amb el diari de diumenge sota el braç que s'explica a glops de vermut i mos d'anxoves, banderilles i escopinyes. Quina gana passen a París. –M.V

El local aposta per la 'qualité: la decoració és senzilla, mesuradament moderna, amb línies clares i lavabos degudament desinfectats.No li cal res més, perquè la seva personalitat es defineix sobre dos eixos inamovibles: una selecció musical que provoca atacs de priapisme (si voleu escoltar Snow Patrol aneu al Karma) i els millors gintònics de Gràcia, entre ells el senyorial Tanqueray Rangpur, una obra d'art amb llima, infusió de te verd i la mateixa aroma que el clatell d'Ana de Armas. Atenció, addictes a la ginebra, tenen més de 35 marques premium i un receptari de gintònics que faria cantar òpera a Guti. A més, aquí van de debò i s'imposen els glaçons de qualitat –aguanten sencers fins al final–, la copa rodona de tota la vida i la destil·leria més high-class. Sense embuts: L'Entresòl ho té tot per ser un dels millors bars de Barcelona. Observo com els cambrers fan ballar les ampolles de ginebra. DJ Mater, el resident més atlètic, només té oïdes per al caviar i punxa Kanye West després de Vampire Weekend. Veig ties bones. Moltes. La quinina de la tònica m'està deixant sord de plaer. Miro al voltant, somric i Miles Dufrasne, un dels responsables d'aquesta catedral etílica, em posa la mà a l'espatlla i em diu a cau d'orella: "Benvingut a la família".

Lo Pinyol és bonic (sostres alts, terres de rajola hidràulica, una pica de marbre preciosa, sis tines sobrevolant una barra de fusta feta a mida) i té tres espais molt acollidors: l’entrada-bar tradicional, una habitació interior amb llibres per intercanviar i un menjador al fons per a sopars més privats. A Lo Pinyol per 3 euros tens un vermut i una tapeta boníssima a triar entre esgarradet (bacallà esfilagarsat amb pebrot vermell), crema de bolets amb rossinyols al damunt, markina (pebrots bascos fregits), escarxofa en conserva amb tomàquet sec i seitó... El pa és de Can Turris; els queviures, de València, Terol i de proximitat. Cuiden tant el producte que compren el pa al matí i a la tarda perquè sempre estigui acabat de fer. Com que són una taverna i no tenen cuina, encarreguen el menjar als millors especialistes, com la truita de patates de la Valentina. Sí, les tavernes estan de moda i ara qualsevol bar de mala mort treu la pols a unes tines putrefactes, penja una pissarreta i apa, al carro que toca! Això és precisament el que no han fet la Pau (i en Jordi, el seu marit) i en Carles: ells, directament, han recuperat un negoci amb solera i l’han fet seu. Com? La fórmula és senzilla però no fàcil: dedicant moltes ganes, amabilitat, bon gust i genuïnitat a cada cosa que fan. Barcelona és plena de bars i restaurants: tria i remena. Jo començo a triar pel tracte: si la gent és distant o directament malcarada, ja m’hi han vist prou. Si són de bona pasta i és un gust estar-hi a

Convertit en un local de referència al barri de Gràcia, el Salambó es mereix una visita per nombrosos atractius: l'ambientació d'un local dominat per la fusta, que emana un estil de cafeteria de barri, amb dos billars i una parròquia moderna atreta per l'oferta gastronòmica i la proximitat del Verdi Park. En aquest context podreu gaudir d'un cafè que connecta amb una tradició molt nostrada: la dels cigalons. La carta de combinats és tan contundent com el Roma –grappa i nata–, el Mèxic –tequila, nata i bitxo– o el Bombó –amb llet condensada, xocolata i Cointreau. .

Si hi ha un lloc que es pot qualificar de clàssic del bon beure a Gràcia, aquest és l'Elephanta. Van començar la tasca de dignificar el gintònic molt abans que es convertís en el beuratge de moda arreu del món. En aquest bar-cocteleria hi trobareu 40 varietats de ginebra, que es corresponen amb moltes derivacions inspirades l gintònic (elegants i precises, res d'aquelles coses que semblen amanides flotants) i una bona cocteleria d'autor en general. Sovint hi trobareu exposicions i una atenció informal però atenta. Amb 'happy hour' cada nit: de dilluns a divendres de 18 a 20.30 h, afterwork de gintònics, amb un descompte de 3 € en cada gintònic. Res millor després d'una esgotadora jornada laboral que fer un petit tast de tres mini-gintònics.

Des de la taula de la terrassa més al sud diuen que es veu el mar. És un bar amb vistes, això és clar: situat a la cantonada de República Argentina amb Gomis, dalt del pont de Vallcarca, des d’El Rincón es veu el Park Güell, la muntanya pelada i un bon tall de cases i cel. És un bar triangular, tot finestrals, a la base d’un edifici que aprofita al màxim la punxa final de la seva illa de cases: una mena d’edifici Dakota de NYC però nostrat i sense ressonàncies satàniques. Obre tots els dies, està folrat de fusta per dins i la seva terrasseta és de les més cobejades de la zona. D’entre la seva generosa oferta de tapes destaquen l’ensaladilla russa, feta per ells, els calamars a la romana i la tripa. Aquestes peculiaritats i l’encant dels amos fa 62 anys que l’han convertit en un lloc de trobada d’aquesta part alta de la ciutat, a cavall entre el Putxet i Vallcarca. El local el va obrir en Salvador, exboxador ja jubilat, i ara el porten el seu fill Javier amb la seva cunyada Chelo, que mantenen de cap a peus el bon tracte i l’ambient familiar del bar. El preu de barra d’una canya és 1,30 € i el cafè, 1,10 €. La clientela és gent del barri, passavolants i exploradors intrèpids dels racons més entranyables de la ciutat, com en Víctor Nubla, en Sebastià Jovani i el Roger Fortea, escriptors i noctàmbuls professionals que de tant en tant hi van a prendre un dels millors vodkes del món, el Żubrówka, un vodka polonès amb un bisó a l’etiqueta que val la pena tastar.

Situat al cor del barri de Gràcia, aquest cafè-bar, restaurant i bar de copes està obert durant tot el dia. A la seva terrassa hi podeu fer un vermut amb patates braves –la seva especialitat– però també dinar a base de tapes i platets o passar la tarda fent un cafè. Sobretot recomanem que us hi passeu una nit; gaudireu de bons còctels i bona música, sempre envoltats de l’encant d’una decoració modernista que us transportarà a una altra època. Es pot dir que Sol de Nit uneix passat i present, nit i dia, art i gastronomia.

De vegades necessites un refugi, sortir de casa, fer una pausa en el combat, trobar un recer. No demanes gaire: un lloc per passar la tarda fent un cafè i llegint el diari assegut en una taula de fusta, a la llum d’uns bons finestrals. Un bar amb història, que t’acompanyi. Les hores s’escolen melangioses, com les fotografies en blanc i negre de la Barcelona d’abans que hi ha penjades a les parets. T’has instal·lat al Bar Casa Pagès, al cor del barri gitano de Gràcia, a la metafòrica cantonada de Llibertat amb Fraternitat –què millor–. A l’edifici del davant hi va néixer Antonio González, "El Pescaílla", tota una institució rumbera, marit d’una altra força de la natura, la Lola Flores. De mica en mica, cap al vespre, l’espai diàfan –amb un pilar que sosté la biga principal– i càlidament il·luminat s’omple de veus i la gent et fa de coixí. El rebombori taverner t’agombola tant com el silenci del rellotge solitari. L’ambient és jovenívol, que no adolescent, de diferents estils i pelatges, animat. Juguen a cartes, beuen, miren el futbol, discuteixen apassionadament. És possible que llavors t’agafi la gana i piquis uns seitons o unes bones mandonguilles o, fins i tot, endrapis un entrepà amb nom de filòsof (el Plató, de botifarra amb escarxofes i pa de xapata, a 4,80 euros és boníssim). Els fan tan bons que han hagut d’obrir una sucursal d’aquest mateix bar a Torrent de l’Olla. Es veu que aquest acollidor local familiar –fa 25 anys que el porta la mateixa família– abans havia e