[title]
Tot i que m'arrisco a sonar com el llepafils de torn, he de reconèixer que els dos primers capítols de la tercera temporada de 'Black mirror' no em van calar amb el pànic tecnoparanoic que auguraven les altes expectatives. Sobretot el segon, aquella mena de malson virtual que sembla el 'Videodrome' de David Cronenberg adaptat a la moda dels 'escape rooms', amb perdó. Però ahir al vespre vaig veure el tercer, 'Shut up and dance', i m'he passat la nit taquicàrdic intentant-lo digerir. Dies enrere Charlie Brooker deia en una entrevista que a ell li agrada fer por –la mateix que, de petit, li produïen les històries més retorçades de sèries com 'The twilight zone' i 'Hammer house of horror'. Amb el tercer episodi de la tercera temporada –puta obra mestra!–, s'ha quedat ben a gust.
El primer motiu és que, a diferència de la majoria de capítols de 'Black mirror', no té lloc en el demà-passat sinó en l'ara-mateix. Com al pilot. Per si no el recordeu, era la història d'aquell país que semblava Gran Bretanya en què un terrorista havia segrestat la princesa i a canvi de la seva llibertat demanava que el primer ministre forniqués amb un porc en un plató de la televisió pública, i que l'acte fos retransmès en hora punta. El que a tots ens va fer por és que, al cap i a la fi, imaginava un escenari possible en un dia com avui, sense preceptes distòpics ni fabulacions de futur. Tenim la tecnologia a punt i unes quantes personalitats públiques a la corda fluixa. Fins i tot sabem que en els seus anys d'universitat David Cameron va introduir els genitals dins la boca d'un garrí com a part d'un ritual iniciàtic a una germandat.
El segon motiu és que 'Shut up and dance' no tracta de gent política ni mediàtica, sinó de persones ordinàries que amaguen secrets. Això és un nano jove que es tanca a l'habitació amb doble clau, obre el portàtil, s'abaixa la bragueta i es comença a masturbar mirant a la pantalla. I en acabat recull el semen arrencant d'una caixa de cartró uns quants mocadorets d'un sol ús. Acte seguit rep un e-mail d'un remitent ple d'interrogants. "Sabem el que has fet. Envia'ns el teu número de telèfon o ho filtrarem a tots els teus contactes". Si 'Mr. Robot' ja ens va fer posar un tros d'esparadrap a la càmera de l'ordinador, ara ja sentireu la necessitat de taponar-la amb cinc o sis voltes de cinta aïllant. Per al nostre personatge, però, és massa tard: suor freda, espasmes, plors ofegats. El seu espia desconegut ha gravat la palla sencera, i li farà un xantatge repulsiu.
El tercer motiu és que la tensió del capítol va creixent a ritme d'infart. A través del mòbil, el seu perseguidor el geolocalitza –en altres paraules, l'agafa pels collons– i el fa anar d'una banda a l'altra de la ciutat trobant-se amb una sèrie de personatges tan venuts com ell. Hi ha un marit i pare de família que ha estat enviant-li fotos del penis a una prostituta de vint anys. Hi ha una executiva encaputxada amb una dessuadora gris que surt tremolant d'un cotxe familiar, seguint ordres. A ell, li toca portar un pastís de nata amb molts cors a una habitació d'hotel. Hi ha d'arribar a l'hora en punt. Si no, tothom qui coneix, amics i familiars, descobrirà quina cara fa quan s'escorre.
El quart motiu té a veure amb els monstres. 'Black mirror' defineix l'espectre diabòlic de l'era digital. El mirall de què parla no és altra cosa que la pantalla apagada, on veiem el nostre reflex tenyit de negre, posseït pel dimoni de la tecnologia. O bé per un àngel venjador. Qui és l'artífex d'aquest joc suïcida que fa que el nostre heroi es mogui com una gallina decapitada per la ciutat, amb la cara descomposta, les bosses dels ulls fins als peus i el camal del pantaló xop d'orina? Qui organitza la jugada? És un 'hacker' sàdic i torturador que gaudeix posant les seves víctimes entre l'espasa i la paret? O potser és un càstig dels déus que no admet judici previ, o d'un més enllà encarnat en aquesta meitat fosca del món? Ni Stephen King a 'El príncep de les tenebres' va crear tanta crueltat en un espill.
El cinquè motiu, i amb això paro, és que un cop acaba el cor et va a mil. Com us deia, jo el vaig veure ahir al vespre i no he aclucat l'ull en tota la nit, donant voltes i més voltes al fet que vivim en un univers abominable, que el mal és a totes bandes i s'escampa com una flama sobre un rastre de gasoil. Crema al coll com l'alcohol de grau, produeix còlics aguts i gangrena sota les ungles. Si amb això no us poso en estat d'alerta total, ja no sé què més fer per prevenir-vos. Si el veieu, prendreu mal de debò. El somriure ingenu amb què aneu per la vida se us esborrarà per sempre. Ja no tornareu a ser feliços, ni a confiar en ningú. Però si el veieu us trobareu amb un dels productes més magistrals que heu vist en temps.
