Després d’haver rodat tres pel·lícules exitoses amb Keira Knightley, començant per 'Orgull i prejudici' l’any 2005, Joe Wright ja sap per on li acostumem a buscar les pessigolles. “Només la meva dona té el títol de musa”, diu el director de 41 anys. I no es refereix a Knightley, sinó a Anoushka Shankar. “Però és cert que amb la Keira comparteixo un munt de coses, i m’agrada molt –continua–. Ens assemblem com si fóssim germans. Treballem junts, i moltes vegades no ens posem d’acord. Gairebé sempre guanyo jo”. S’està fent el simpàtic. En aquests casos, acostuma a rodar dues versions de l’escena i a la sala de muntatge decideix quina val més la pena.
Des de Washington, al telèfon, Wright descriu la seva estrella recurrent –noteu que evito el terme “musa”– com una dona valenta, atrevida, i que sempre té les de perdre. “No necessita l’amor de l’audiència”, insisteix. Wright ho ha posat a prova a 'Anna Karenina', l’última col·laboració de la parella des d’'Expiació', l’any 2007, i el més meticulós treball del tàndem. Aquesta versió de la novel·la de Tolstoi està pensada a favor d’una protagonista brillant, desperta, molt allunyada d’aquella trista i patidora Greta Garbo de la versió de Clarence Brown. “No és una heroïna feminista, ni una víctima de la societat patriarcal –explica Wright–. Ens hem acostumat a convertir Anna Karénina en una pobra màrtir a la qual per força hem d’estimar”.
La seva gran aposta consisteix a donar avantatge al gruix irònic del clàssic rus. “El llibre que jo vaig llegir és el retrat d’una dona difícil, compromesa, obsessiva i que, al final, no té més remei que autodestruir-se”. I s’hi ha endinsat d’una manera emotiva, salvatge. 'Anna Karenina' és un psicodrama ple de color portat a la pantalla amb una teatralitat manifesta: les cortines vermelles d’un escenari són el testimoni de les neuròtiques transformacions dels personatges, els trens de joguina es fan reals, i tota l’acció es desenvolupa com si passéssim els envans d’una casa de nines. Poc té a veure amb la novel·la de Tolstoi. Allà no trobareu cap cavall que caigui a la platea. “Per descomptat que no –etziba–. Es podria dir que el realisme posa una barrera entre els meus personatges i jo”.
A diferència de molts dels seus amics d’infància, Wright ha demostrat un interès per la literatura brutal, insòlit en algú que no va trepitjar la universitat. “Forma part de la meva educació”, respon. S’ho pensa una mica, i afegeix: “Llegint Tolstoi pots traçar molts paral·lelismes amb la vida de les celebrities i les planes més altes de la societat actual”. Però la seva connexió amb l’argument encara va més enllà. Diu que hi ha un vincle espiritual, que es deu en part al fet de ser pare, en part al fet de ser un home que ja passa els 40. “Em sento molt identificat amb les inquietuds de Tolstoi –confessa–. Ell tenia la meva edat quan va escriure aquest llibre”.
Els Òscars no van ser generosos amb ell. 'Anna Karenina' només es va endur el premi al millor vestuari. “Trobo que les competicions són l’antítesi de tot el que hem estat comentant fins ara”, em talla. Sembla que dubti, i aleshores em parla d’una nit terrible, després de 'Hanna', en què es va posar a llegir totes les crítiques negatives que havien sortit. “Per descomptat, els que les van escriure tenien raó”, murmura. De seguida faig tornar l’home de fe. D’on diria que venen les seves pel·lícules? “De l’esperança, sempre de l’esperança”, acaba.
