Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Nits del Caballo Bailador
Nits del Caballo Bailador

Què són les ‘Nits del Caballo Bailador’

Ballarins, músics i espectadors formen una orquestra tan imprevisible com divertidíssima, a l'Auditori

Escrit per
Bàrbara Raubert
Publicitat

Aquí pot passar qualsevol cosa, i no és una advertència per desanimar-vos, tot el contrari: és la pura realitat i la millor situació que planteja Nits del Caballo Bailador a L’Auditori. En una orquestra formada per la violinista Sara Fontán, els músics de Za! i Cabo San Roque, junt amb les ballarines Clara Tena, Victoria Macarte i Natalia Jiménez, la domesticació del caos és només una possibilitat. En parlem amb la darrera d’elles, una de les ballarines més intrèpides del panorama.

1. "Xutada de creativitat"
“És una xutada de creativitat molt gran, perquè treballes amb la immediatesa –ens diu Natalia Jiménez–. No hi ha temps de posar filtres”. Ja fa temps que aquesta ballarina s’implica en projectes de composició en temps real i també fa uns anys que El Caballo Ganador galopa per escenaris més o menys petits amb les seves improvisacions guiades, cada cop anant més lluny, però aquest és el primer cop que inclouen el moviment com a part orquestral.

2. Improvisació i 1.200 codis
I això ha fet canviar les coses per a tots. “Amb la invitació a les ballarines, la idea és de traslladar els senyals musicals al cos”. Es refereix als senyals codificats sota el títol de Sound Painting, un sistema establert a mitjans dels 70 per Walter Thompson, per a la direcció de músics improvisadors. Aquest contemporani de Cage i que havia alternat la seva formació musical amb la dansa, inicialment va pensar en uns pocs senyals que tenien a veure amb la llargada dels tons o el seu puntillisme, una quarantena a tot estirar, que podien ser utilitzats per qualsevol membre del grup. Però amb l’ús i el repte dels seus propis intèrprets, avui ja suma més de 1.200 codis i, com tot llenguatge viu, és flexible i no para d’estirar-se.

3. Brillantor escènica
Nits del Caballo Bailador n’és un bon exemple: “Per nosaltres va caldre afegir-hi algunes pautes específiques, paràmetres bàsics de moviment, com un codi per a les agrupacions de les tres, un altre per separar-nos, per anar amunt, avall...”. Per la ballarina, una de les coses més complicades del sistema era mirar el director tota l’estona, “perquè en el moment que gires, deixes de veure’l”, i per això van crear codis que permeten la duplicació o el mateix moviment del director. “Així es genera reactivitat, que és la brillantor escènica”.

4. Una peça interactiva
Amb el públic tampoc se sap què pot passar, és un altre component de l’orquestra i com a tal rep direccions i les interpreta com li sembla. “És una peça interactiva”, diu la ballarina. “Una pauta que de vegades surt és la de fer un esdeveniment. Un cop es va interpretar traient la sabata a un espectador...”. Amb els cordons ben lligats i oberts a les sorpreses, el passeig pot ser magnífic.

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat