La tria de Sant Jordi

Els recomanats de Time Out per la diada

En la orilla

Ningú és massa jove per morir avui, ni tan vell com per no poder viure un any més. Ho va dir el batxiller Fernando de Rojas a 'La Celestina', en un dels seus moments d'èxtasi petrarquià. Rafael Chirbes em recorda el savi proverbi per donar a la nostra conversa sobre prosa lúbrica i carn magra un aire una mica més erudit. "Jo sóc molt poc freudià -se'm presenta-, però cada vegada estic més segur que els llibres els escriu el subconscient". No sóc el primer que l'escolta dir això. Ho va confessar fa cosa de tres anys en un iŀlustre article titulat 'La estrategia del bumerang', pròleg d'una mena de 'Per què llegir els clàssics' de la literatura hispànica -de Cervantes a Max Aub- anomenat 'Por cuenta propia'.La lliçó és aquesta: el que hem llegit és una part indestriable del que som, oculta en algun racó de la rebotiga. "Jo, per ser francs, em sento més a gust parlant dels meus escriptors preferits que de les meves novel·les -s'arronsa-. La novel·la t'obliga a fer el paperina, com un saltimbanqui que demana pas al circ". En aquest cas, avui som al centre de la carpa: l'excusa d'aquesta deliberació anàrquica és la publicació d''En la orilla', un llibre brutal en totes les accepcions possibles del terme. "Però jo el vaig acabar amb molts dubtes -engalta Chirbes, rebutjant els meus elogis-. De fet, vaig estar a punt de demanar-li a Jorge Herralde que me'l tornés". No

Llegir-ne més

Tot allò que una tarda morí amb les biciletes

Amb el temps, suposo, els que ara som joves deixarem de ser-ho. Tot haurà canviat, també nosaltres, que tindrem arrugues i pèl blanc, però d’una manera o altra ens obstinarem a seguir sent dignes fills de la nostra època, aferrats a algun caprici ufanós, inofensiu i probablement exasperant –si més no ho serà per als que aleshores siguin joves– d’aquella vida que vam conèixer. Com l’àvia de la Llucia Ramis, que fins fa no res anava al súper amb un majordom de guant blanc que li apartava la gent dels passadissos perquè pogués omplir el carret tranquil·la. “Encara ara fa com si tingués uns diners que ja no té, i viu en un món que es va extingir temps enrere”, em revela. Amb el temps, suposo, tots els que ara som joves perdrem la fe. “Per als de la meva quinta, la transició va ser igual que una religió –diu la Ramis–. I els meus pares eren creients, socialistes, homes de pro, convençuts que amb la fi del franquisme començava un futur millor”. Però ara té 35 anys, seu davant meu en una cafeteria del Born i m’explica que fa uns mesos va migrar a l’Argentina a veure si trobava més sort que aquí. “Aparentment ho he fet tot bé: he estudiat, no venc d’una família desestructurada ni he tengut problemes amb les drogues –engalta–. Però les coses no m’han anat rodones. Estic compartint pis i les pas putes per arribar a final de mes”. Quan tenia

Llegir-ne més

Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)

Quan Orson Welles rodava el seu acollonant 'F for Fake' faltaven deu anys exactes per al naixement d'Albert Forns. No sóc un virtuós del càlcul mental, ni molt menys, però aquesta resta tan senzilla com innecessària se'm va repetint una i altra vegada mentre el tal Forns fa soroll de succió amb els llavis enganxats a la vora d'una tassa de te. L'explicació no té cap misteri. Tot just m'he acabat de llegir 'Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)', l'obra amb què en Forns va guanyar el Documenta a finals de novembre, i vinc amb un tema preparat: la mentida, la falsificació, l'engany. "No t'equivoquis, aquest llibre és molt veraç", contesta, amb una cara tan seriosa que fa por. Sis mesos enrere en sabia ben poca cosa, de l'Albert, a banda que en l'indòmit univers de les xarxes socials es feia conèixer amb el sobrenom de Rirkrit Tiravanija, i que a l'avatar de Twitter hi tenia una mena de natura morta feta amb una ampolla de Mistol. Gràcies a 'Albert Serra', si més no, he tret una cosa en clar: Rirkrit Tiravanija és un artista real, que va néixer a Buenos Aires i es dedica a cuinar fideus compulsivament. "No sóc partidari de la suplantació d'identitats -diu en Forns-. El que passa és que la meva vida no és prou interessant, així que quan vull parlar de mi mateix m'amago darrere les esquenes d'algú important".Algú com Albe

Llegir-ne més

Barrio perdido

Els protagonistes de les noveŀles de Patrick Modiano caminen, caminen molt i caminen pels carrers de París. Això els emparenta amb una tribu de personatges de ficció de primera qualitat –Lucien de Rubempré, Jean Valjean o els dandis de Baudelaire–, però si tenen un deute amb algú, aquest és Walter Benjamin. Com passa en els millors textos del pensador-flâneur alemany, les passejades dels homes de Modiano són una via per arribar al coneixement; i la veritat que es revela ho fa més enllà de l’indagador (o passejant). Esclar que Modiano articula el seu món a través de la narració, que vol dir que parla de com algú prova de solucionar un problema. A 'Barrio perdido' l'algú és un escriptor de noveŀles policíaques que es reuneix a París amb el seu editor japonès. Aquesta cita és l’excusa per tornar, vint anys després, a la ciutat on va néixer i va viure la primera joventut. I el problema és que se sent com si s’hagués convertit en un fantasma: “Sóc un fantasma?”, es pregunta.Tot i que sembla impossible, Modiano contesta aquesta pregunta sense caure en cap de les trampes que posa. No hi ha goticisme de segona mà (sí una escena corprenedora seguint el cotxe conduït per un home mort vint anys enrere: només David Lynch la podria dur al cinema), ni especulació confusionista (sí ambient xafogós, sí ciutat buida, sí personatges que fereixen qui estimen, sí descens a l’infern, sí amors equi

Llegir-ne més

Intemperie

Si mai et trobes fent un cafè amb un bigotut de l’estil William Faulkner com Jesús Carrasco, tens dues opcions: o li preguntes quines cures dóna al generós matoll que porta sota el nas o li parles de literatura nord-americana. I tot i que la primera opció em tempta, em faig el decorós, evito les converses sobre jardineria i tiro per demanar-li quina opinió li mereix Cormac McCarthy. “Espero que la mort m’enganxi llegint 'La carretera'”, és la resposta, contundent i tallant, acompanyada d’una petita confessió: “Cap altre llibre ha aconseguit fer-me plorar”. Va néixer a Badajoz, però quan tenia quatre anys la seva família es va traslladar a un poblet de la província de Toledo on els rails del tren estaven col·locats a sobre dels esbarzers, i l’única distracció eren els westerns que TVE emetia durant la sobretaula de dissabte. “Tots els meus estius estaven marcats pels talls d’aigua corrent –m’explica–. Deu semblar que et parli de la Guerra Civil, però en moltes zones de la península això seguia sent habitual als anys 80”. Porta la vida rural a les venes. Jesús Carrasco encara no té un nom conegut. La seva primera novel·la, 'Intemperie', acaba d’arribar a les llibreries. És la gran aposta de Seix Barral per a aquesta temporada, una magnífica faula sobre un nen que s’escapa de casa amb un tros de formatge i un crostó de pa al sarró i decidei

Llegir-ne més

El parèntesi més llarg

Tina Vallès escriu mentre fotografia el que els mortals no advertim. Experimenta una realitat que, de tan pura, sembla mentida. Ulls d'òliba que fan d''El parèntesi més llarg' (Premi Mercè Rodoreda) una crida a tot el que resta suspès, fora de la ment, d'aspecte insubstancial, instants d'espera i assossec que incoen mutacions. Les urpes de Vallès ara són flaixos irònics ara anades a l'extrem. La dèria d'inventariar individus drena en la caricatura o en l'emoció lírica, però des d'una idèntica faŀlera per processar l'estètica del llenguatge. Rodoreda, Calvino, Calders, Henry James, Matute i Moravia: lectures païdes i fetes pulmó en aquests disset contes breus que ja no miren la vida de fora com a Un altre got d'absenta sinó l'apocalipsi de l'espera de la connexió a Internet, el neguit de no poder acabar la llista de la compra perquè s'hi suma una carta d'amor, l'espiral fatalista de l'espera del metro sense desfermar-se, el terror d'embogir amb els pardals, la necessitat d'omplir els silencis, la descoberta del propi subtext de Pinter, la maledicció per un clau perdut o el rubor per excitar-se en un sepeli. Vallès fa del parèntesi metàfora del no-temps, de l'espai de protecció, del dir ple, de la felicitat. Llistes per a tot: riem a pler i veiem com de primitius i alhora recargolats podem ser. L'estil de Vallès és rodoredià, té l'humor del Grup de Sabadell, monòlegs íntims, crítica als arquetips neuròtics del 21 (perfecta

Llegir-ne més

De sobte truquen a la porta

Això no és una reflexió gastronòmica, sinó el resultat d’una conversa amb l’escriptor israelià més popular del moment. ‘De sobte truquen a la porta’ és el seu últim llibre de relats. Sí, he dit pastrami. Per als que limiteu la vostra dieta al bull blanc, em refereixo a aquella mena de roast beef romanès arrebossat amb pebre i mogudes aromàtiques que només es considera autèntic quan les làmines semblen tallades a queixalades per un pastor alemany. I sí, sóc conscient que començar una digressió literària unint Horaci amb la cuina kosher té el seus riscs: puc ser acusat de plagiar algun àgil orador de Hyde Park o, en el millor dels casos, l’hereu d’una família de jueus ortodoxos de Brooklyn que s’estigui psicoanalitzant perquè ha perdut la fe. Però tiraré cap a una altra banda. A finals de novembre, el New Yorker va publicar un relat d’Etgar Keret que es titulava així, Pastrami, i no tenia res a veure amb la gastronomia dels països de l’Est. Entrepà de pastrami és un joc que Keret i la seva dona es van inventar per distreure el seu fill de set anys un dia que les alarmes antiaèries els van sorprendre conduint pels afores de Tel Aviv. “El protocol diu que si sentim l’avís ens hem d’estirar a terra –m’explica–. Nosaltres vam decidir col·locar-nos en posició sandvitx, els uns sobre els altres”. La cosa va anar més o menys així: els dos adults van fer de llesques de pa –el de sègol és el més usual, però es tolera l’ús d’altres cereals– perquè el menut cregués que

Llegir-ne més

El azar de la mujer rubia

Si pogués triar, ara estaria llescant la carn d’un dels lletons esparracats i amb la cua erecta que han fet que el Mesón de Cándido sigui el temple de la gastronomia peninsular durant 80 anys seguits. Ben regat amb una ampolla de Ribera, per fer-la grossa. I m’hi emportaria en Manuel Vicent perquè animés la sobretaula. “Adolfo Suárez i el rei es van fer amics així, davant d’aquell cuiner rodanxó i amb el nas congestionat que trinxava la carn de porc amb un plat de porcellana –m’explica–. Feien l’àpat i se n’anaven a córrer amb moto pels camins de cabres de la serra”. Diu el graponejat tòpic que la realitat supera la ficció. Cert: no cal llegir Valle-Inclán per saber de què va l’esperpent. Després d’'Aguirre el magnífico', trepidant novel·la sobre el segon marit de la duquessa d’Alba, Manuel Vicent es proposa un altre repte insolent: explicar-nos la transició des de la nebulosa memòria de Suárez, que fa temps que viu retirat en una finca de la Florida, als afores de Madrid, amb un alzheimer en estat avançat. “Ja no sap ni com es diu –engalta l’autor–. És un home que ha perdut la seva història, un heroi que en altres èpoques va ser cridat a netejar de fems les quadres del franquisme, i que ara deambula en un bosc lacti poblat per fantasmes amb nom i cognom”. El llibre, 'El azar de la mujer rubia', és una bola de disbarats genial de principi

Llegir-ne més

Ciment armat

Cristian Segura és l'únic soci del Real Club de Polo capaç de deixar-se veure en públic amb un rajot de pasta de dents blanca incrustat al jersei. Coses del paper. Coneix de primera mà la foguera de les vanitats que crema a la zona alta, les misèries dels que mouen la pela en aquesta ciutat, però va fet un cromo igual que un delator de narcotraficants de barriada. Un error estratègic: és un incordi que passaria desapercebut al Baltimore de 'The wire', però no entre els feus de la classe benestant. Qualsevol dia d'aquests algun peix gros li enviarà el seu sicari perquè li trenqui les cames. "M'és igual, no tinc fills –respon–. Només una xicota, i és molt espavilada. Si em pelen sabrà tirar endavant". Ja ho diuen que l'Upper Diagonal no té res a envejar a Las Vegas.Hem quedat per parlar de la seva segona novel·la, Ciment armat, sòrdid retrat d'un tauró immobiliari que després d'establir dominis a la Vall de Ruda s'amaga a Tailàndia de les amenaces dels seus creditors. "No cal que te'n vagis a València ni a Pozuelo de Alarcón per trobar-te una trama especulativa –m'explica en Cristian–. Hi ha molt d'euro català pel món". El seu geni del frau i l'estafa és Tino Casanovas, un piranya dels negocis i fidel de l'Opus a mitja jornada que va començar a afilar el seu esperit de saquejador robant les postres als nens de l'escola. "Jo me n'he creuat molts com ell... Pensa que vaig estudiar

Llegir-ne més

Un jardín abandonado por los pájaros

Marcos Ordóñez té una memòria d'elefant. Mentre divideix els seus esforços entre un tall de truita de patates i un entrepà de llonganissa, m'explica que un dia, per entretenir els seus amics, va començar a recitar amb punts i comes els diàlegs sencers de 'Los chicos de Preu.' "Això és alguna cosa que em van posar de petit a la paella -se'n fum-. I la meva germana és pitjor: ho reté tot amb precisió fotogràfica, com Carrie Mathison a 'Homeland'". Aprendre's el guió d'una pel·lícula de Pedro Lazaga és menys absurd del que sembla. No oblideu que aquest és el títol que va llançar la breu carrera de Camilo Sesto a la gran pantalla. Però ha sabut donar sortides més profitoses al seu do.No sé si és casualitat o cop d'efecte. Una setmana després de fer un tribut al fantasma de Sharon Tate via un llibre de Joan Didion, l'Ordóñez va actualitzar el seu blog recomanant el 'Res no s'oposa a la nit' de Delphine de Vigan a tots aquells escriptors novells que volguessin estrenar-se en la crònica familiar sense caure en actituds compassives ni postures d'afectació. Ho vaig veure just quan començava la segona part d''Un jardín abandonado por los pájaros', l'últim llibre de l'Ordóñez, un meravellós retorn a la Barcelona de la seva infància, la dels anys 60, i al pis que els seus avis tenien al carrer San Gil, en ple Raval.Veu per on vaig. "Casa meva era molt més alegre i napolitana que la de la Delphine -em

Llegir-ne més
Mostra'n més

Comentaris

0 comments