La tria de Sant Jordi

Els recomanats de Time Out per la diada

0

Comentaris

comments.add +

En la orilla

  • Valoració: 5/5

Ningú és massa jove per morir avui, ni tan vell com per no poder viure un any més. Ho va dir el batxiller Fernando de Rojas a 'La Celestina', en un dels seus moments d'èxtasi petrarquià. Rafael Chirbes em recorda el savi proverbi per donar a la nostra conversa sobre prosa lúbrica i carn magra un aire una mica més erudit. "Jo sóc molt poc freudià -se'm presenta-, però cada vegada estic més segur que els llibres els escriu el subconscient". No sóc el primer que

Tot allò que una tarda morí amb les biciletes

  • Valoració: 4/5

Amb el temps, suposo, els que ara som joves deixarem de ser-ho. Tot haurà canviat, també nosaltres, que tindrem arrugues i pèl blanc, però d’una manera o altra ens obstinarem a seguir sent dignes fills de la nostra època, aferrats a algun caprici ufanós, inofensiu i probablement exasperant –si més no ho serà per als que aleshores siguin joves– d’aquella vida que vam conèixer. Com l’àvia de la Llucia Ramis, que fins fa no res anava al súper amb un majordom de

Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)

  • Valoració: 4/5

Quan Orson Welles rodava el seu acollonant 'F for Fake' faltaven deu anys exactes per al naixement d'Albert Forns. No sóc un virtuós del càlcul mental, ni molt menys, però aquesta resta tan senzilla com innecessària se'm va repetint una i altra vegada mentre el tal Forns fa soroll de succió amb els llavis enganxats a la vora d'una tassa de te. L'explicació no té cap misteri. Tot just m'he acabat de llegir 'Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)', l'obra amb

Barrio perdido

  • Valoració: 5/5

Els protagonistes de les noveŀles de Patrick Modiano caminen, caminen molt i caminen pels carrers de París. Això els emparenta amb una tribu de personatges de ficció de primera qualitat –Lucien de Rubempré, Jean Valjean o els dandis de Baudelaire–, però si tenen un deute amb algú, aquest és Walter Benjamin. Com passa en els millors textos del pensador-flâneur alemany, les passejades dels homes de Modiano són una via per arribar al coneixement; i la veritat que es

Intemperie

  • Valoració: 4/5

Si mai et trobes fent un cafè amb un bigotut de l’estil William Faulkner com Jesús Carrasco, tens dues opcions: o li preguntes quines cures dóna al generós matoll que porta sota el nas o li parles de literatura nord-americana. I tot i que la primera opció em tempta, em faig el decorós, evito les converses sobre jardineria i tiro per demanar-li quina opinió li mereix Cormac McCarthy. “Espero que la mort m’enganxi llegint 'La carretera'”, és la resposta, contundent

El parèntesi més llarg

  • Valoració: 4/5

Tina Vallès escriu mentre fotografia el que els mortals no advertim. Experimenta una realitat que, de tan pura, sembla mentida. Ulls d'òliba que fan d''El parèntesi més llarg' (Premi Mercè Rodoreda) una crida a tot el que resta suspès, fora de la ment, d'aspecte insubstancial, instants d'espera i assossec que incoen mutacions. Les urpes de Vallès ara són flaixos irònics ara anades a l'extrem. La dèria d'inventariar individus drena en la caricatura o en l'emoció

De sobte truquen a la porta

  • Valoració: 5/5

Això no és una reflexió gastronòmica, sinó el resultat d’una conversa amb l’escriptor israelià més popular del moment. ‘De sobte truquen a la porta’ és el seu últim llibre de relats. Sí, he dit pastrami. Per als que limiteu la vostra dieta al bull blanc, em refereixo a aquella mena de roast beef romanès arrebossat amb pebre i mogudes aromàtiques que només es considera autèntic quan les làmines semblen tallades a queixalades per un pastor alemany. I sí,

El azar de la mujer rubia

  • Valoració: 4/5

Si pogués triar, ara estaria llescant la carn d’un dels lletons esparracats i amb la cua erecta que han fet que el Mesón de Cándido sigui el temple de la gastronomia peninsular durant 80 anys seguits. Ben regat amb una ampolla de Ribera, per fer-la grossa. I m’hi emportaria en Manuel Vicent perquè animés la sobretaula. “Adolfo Suárez i el rei es van fer amics així, davant d’aquell cuiner rodanxó i amb el nas congestionat que trinxava la carn de porc amb un plat de

Ciment armat

  • Valoració: 4/5

Cristian Segura és l'únic soci del Real Club de Polo capaç de deixar-se veure en públic amb un rajot de pasta de dents blanca incrustat al jersei. Coses del paper. Coneix de primera mà la foguera de les vanitats que crema a la zona alta, les misèries dels que mouen la pela en aquesta ciutat, però va fet un cromo igual que un delator de narcotraficants de barriada. Un error estratègic: és un incordi que passaria desapercebut al Baltimore de 'The wire', però no

Un jardín abandonado por los pájaros

  • Valoració: 4/5

Marcos Ordóñez té una memòria d'elefant. Mentre divideix els seus esforços entre un tall de truita de patates i un entrepà de llonganissa, m'explica que un dia, per entretenir els seus amics, va començar a recitar amb punts i comes els diàlegs sencers de 'Los chicos de Preu.' "Això és alguna cosa que em van posar de petit a la paella -se'n fum-. I la meva germana és pitjor: ho reté tot amb precisió fotogràfica, com Carrie Mathison a 'Homeland'". Aprendre's el guió

La primavera de Pequín

  • Valoració: 4/5

El 25 de novembre de 1861, Victor Hugo va tornar de la Xina i va enviar-li una carta al capità anglès Butler, on li deia, ras i curt, que francesos i anglesos eren uns bàrbars –havien arrasat el Vell Palau d’Estiu de Pequín–, i que, contràriament al que podien pensar aleshores, la civilització no eren ells, sinó els xinesos. Més de 150 anys després, un poeta català, “una mica comunistoide”, com ell mateix admet, se’n va anar un mes a Pequín per impartir

El Gat

  • Valoració: 4/5

Les novel·les -com els gats-poden ser de raça o de teulada. I 'El gat' de Georges Simenon és una novel·la de raça protagonitzada per dos personatges de teulada: resistents i feréstecs, l'Emile i la Marguerite, una parella de vidus que es casen i es cansen de seguida l'un de l'altre. El prolífic escriptor francès -va escriure prop de 200 obres amb el seu nom i moltes altres sota pseudònim, que aviat està dit- recrea aquí els dies d'infern d'aquests dos avis que es

El regal de Gliese

  • Valoració: 4/5

“Blanc, negre o rosat?”, pregunta Víctor Nubla des del seu rebost, sense tenir en compte que amb els excessos de les festes tinc el fetge com una destiŀleria. Així li replico. “Quines festes? Les de Gràcia?”, es mofa el meu sardònic amfitrió, procurant impressionar-me amb la seva falta d’esperit nadalenc mentre es torna a encendre una cigarreta a mig consumir. La veritat és que ja m’ensumava que aquest home no era gaire adorador del nen Jesuset: m’ha explicat

Vidre

  • Valoració: 4/5

Savage és interessant. Va fer realitat el somni de tants que escrivim pàgines condemnades a la segona divisió literària, però no és per això que em sembla interessant. M’ho sembla perquè, després de viure aquest somni, va tenir el sentit comú d’evitar ser l’autor-de-'Firmin', i es va esforçar per evolucionar com a escriptor. Al seu segon llibre, 'El crit del peresós', va renunciar als animals i a les faules, i va fer el retrat d’un escriptor fatigat, fastigós

Adéu, nena

  • Valoració: 4/5

Tots els gèneres literaris tenen els seus autors de referència. Un dels més importants del gènere negre és el nord-americà Raymond Chandler, autor de noveŀles com Adéu, nena (1940) que ara es publica en una nova traducció al català. Sintetitzant al màxim podríem dir que Adéu, nena és la història d’una recerca. La que emprèn el detectiu Philip Marlowe per trobar una atractiva cantant que va treballar en un club nocturn de Los Angeles. No cal dir que la

Barrio perdido

  • Valoració: 5/5

Els protagonistes de les noveŀles de Patrick Modiano caminen, caminen molt i caminen pels carrers de París. Això els emparenta amb una tribu de personatges de ficció de primera qualitat –Lucien de Rubempré, Jean Valjean o els dandis de Baudelaire–, però si tenen un deute amb algú, aquest és Walter Benjamin. Com passa en els millors textos del pensador-flâneur alemany, les passejades dels homes de Modiano són una via per arribar al coneixement; i la veritat que es

La sonata del clar de lluna

  • Valoració: 4/5

En edició bilingüe i per primer cop en català, ens arriba una peça d’un dels poetes grecs més elegants: Iannis Ritsos, que va publicar més de cent reculls de versos, d’assaig i de teatre. Polític comunista prohibit al seu propi país, Ritsos escriu una sèrie de monòlegs tràgics entre els quals destaca La sonata del clar de lluna. Publicat el 1956, va guanyar el Premi Nacional de poesia a Grècia. El concepte “clar de lluna” ens envia a Beethoven i a la seva

Flores en las grietas

  • Valoració: 4/5

“Els bons llibres, com els bons amics, han de compartir-se”, confessa Richard Ford. I no només ho diu sinó que ho fa. A 'Flores en las grietas' l’escriptor nord-americà comparteix bona literatura i bons amics; posa damunt la taula –i dalt del cel– Txékhov, o Yates. El llibre és, en aquest sentit, un niu de vida i literatura on lectors lletraferits i autors exigents podran pondre els ous. És també una cruïlla de gèneres –memòria i assaig–, un espai de

Saliendo de la estación de Atocha

  • Valoració: 4/5

Ernest Hemingway no hauria estat la meitat del que va ser si l’any 1937 no hagués desembarcat a Espanya com a corresponsal per a la North American Newspaper Alliance, al costat del cineasta holandès Joris Ivens. Les guerres no agraden a ningú, ja ho sé. Però encara ara hi ha algun romàntic aborigen de les ribes del Kansas que després de llegir Per qui toquen les campanes? s’ha afanyat a agafar un vol transatlàntic. Són penjats com Ben Lerner. “No entenc com s’ho

El Talent

  • Valoració: 5/5

Amb 'El talent', Gerard Guix clausura una trilogia integrada per 'El prodigi' i 'L’enginy'. Guix inventa un món, a la cresta de Tolkien, i cal que sigui valorat. Erigir un univers des de zero suposa una feinada admirable. Exceŀlir és encara més valuós. Som a Barcelona, escenari crepuscular i apocalíptic de lluita entre els homes llop i els zombis. Dos plans narratius, el real i l’imaginari: però, quin és quin? Guix també crea un primer amor, una caviŀlació sobre la

Nostalgia

  • Valoració: 5/5

L’impacte de 'Nostalgia' ha estat similar al de descobrir en Flann O’Brien gràcies a Nórdica Libros: de cop i volta t’assabentes que hi ha un autor de primera categoria que no coneixies de res i la teva visió de la literatura s’eixampla per sempre més. Una editorial petita el tradueix, el posa en dansa i patapum! Com Khoury i Club Editor, o Basara i Minúscula, o Vallmitjana i 1984... Això mateix m’ha passat amb Mircea Cărtărescu i Impedimenta: l’entusiasme

La cápsula del tiempo

  • Valoració: 4/5

Nit de Reis a Barcelona: una Barcelona tètrica, fosca, deprimida per on TU vagues com ànima en pena per la fira de joguines de la Gran Via. El futur és incert i cada peu de pàgina serà una cruïlla cap a un destí millor o pitjor. T’acompanyaran noies escanyolides, atracadors maldestres, viatgers del temps i músics de metro; et perseguiran revisors i policies, escolliràs entre chopped i nocilla, entre caramels verds i caramels vermells, acabaràs follant, acabaràs


Els usuaris diuen

0 comments

Rutes literàries

La BCN de Bolaño

Els noms i cognoms, els bars, les llars i les sensacions de l'escriptor a la ciutat

La ruta de la poesia

Tots els llocs de la ciutat per on han passat i passen les muses i els poetes

De novel·la

Sentiu-vos com un personatge amb aquest itinerari pels bars, carrers i places que han estat escenaris literaris

La ruta Carvalho

Pels mitòmans sibarites, els restaurants preferits de Manuel Vázquez Montalbán.

La ciutat de Marsé

Els escenaris emblemàtics de les seves novel·les: de ‘Últimas tardes con Teresa’ a ‘Caligrafía de los sueños’.