Llucia Ramis i la malenconia dels estius eterns

A 'Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes', Llucia Ramis reflexiona sobre el que passa quan aparques la infància i t'enfrontes al món real

0

Comentaris

comments.add +

Amb el temps, suposo, els que ara som joves deixarem de ser-ho. Tot haurà canviat, també nosaltres, que tindrem arrugues i pèl blanc, però d’una manera o altra ens obstinarem a seguir sent dignes fills de la nostra època, aferrats a algun caprici ufanós, inofensiu i probablement exasperant –si més no ho serà per als que aleshores siguin joves– d’aquella vida que vam conèixer. Com l’àvia de la Llucia Ramis, que fins fa no res anava al súper amb un majordom de guant blanc que li apartava la gent dels passadissos perquè pogués omplir el carret tranquil·la. “Encara ara fa com si tingués uns diners que ja no té, i viu en un món que es va extingir temps enrere”, em revela.


Amb el temps, suposo, tots els que ara som joves perdrem la fe. “Per als de la meva quinta, la transició va ser igual que una religió –diu la Ramis–. I els meus pares eren creients, socialistes, homes de pro, convençuts que amb la fi del franquisme començava un futur millor”. Però ara té 35 anys, seu davant meu en una cafeteria del Born i m’explica que fa uns mesos va migrar a l’Argentina a veure si trobava més sort que aquí. “Aparentment ho he fet tot bé: he estudiat, no venc d’una família desestructurada ni he tengut problemes amb les drogues –engalta–. Però les coses no m’han anat rodones. Estic compartint pis i les pas putes per arribar a final de mes”.


Quan tenia set anys, va enviar una carta al Palau de la Zarzuela per fer-li saber al príncep Felip que era molt guapo. “Havia llegit en algun lloc que sempre responia la correspondència”. Amb una mica de sort li sortiria descendència de sang blava. Nosaltres, que només som monàrquics si ens toca el bitxo de porcellana amb el tortell de Reis, ja ens alegrem que en realitat l’hereu dels Borbons fos un desconsiderat. “El fill de puta no va contestar mai –diu la ultratjada–. Tu creus?”. És amb desenganys com aquest que els nens perden la ingenuïtat i es transformen en adolescents malcarats i rebels. Això, suposo, ja ens ha passat a la majoria. És el tema de Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes. No, no la corona espanyola, sinó els nanos que creixen. “En el fons torna a ser una novel·la generacional, com Egosurfing o Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys –endinya la Llucia–. Però aquelles les vaig escriure per divertir-me, i per divertir el personal”. I aquí ha arrugat l’entrecella i s’ha posat seriosa. El títol ve d’un vers de Pere Gimferrer. “Li vaig demanar permís per utilitzar-lo, perquè resumeix perfectament la meva pregunta: què passa quan aparques la infància i t’enfrontes al món real?”. Doncs que, per desgràcia, els estius ja no duren tres mesos. “I tots trobam a faltar el nostre Verano azul”.



TOT ALLÒ QUE UNA TARDA MORÍ AMB LES BICICLETES
de Llucia Ramis. Columna, 224 pàgines.

Els usuaris diuen

0 comments