Entrevista amb Pet Shop Boys

L'anterior gira de Pet Shop Boys, Pandemonium, va ser un espectacle brillant que a Barcelona vam poder veure dos cops: el 2009 al Poble Espanyol i el 2010 al Primavera Sound, en l'edició del desè aniversari del festival. El veterà duo de pop electrònic londinenc va celebrar els 20 anys del Sónar, amb la triple estrena del xou i dels seus dos últims discos, el reflexiu 'Elysium' (2012), i l'explosiu 'Electric' (2013), l'onzè i el dotzè de la seva carrera, que els ha produït Stuart Price, àlies Jacques Lu Cont i mà dreta de Madonna durant la primera dècada del segle.

Esteu en un període molt creatiu.

NEIL TENNANT Ha estat una fase creativa molt intensa, hem fet dos àlbums en només dos anys, i ha estat genial. Elysium m'encanta, espero que la gent apreciï els dos discos i que Electric no l'eclipsi. Quan fa tant de temps que rondes, de vegades no es dóna prou valor a les coses que fas!
 
A què es deu aquest bon moment?

N.T. Crec que aquest període tan fructífer va començar quan vam fer El cuirassat Potemkin fa deu anys. Vam començar a repensar les coses. Vam fer un disc amb Trevor Horn ('Fundamental', 2006), que era molt potent, després vam treballar amb Xenomania ('Yes', 2009), i vam fer Pandemonium, que era un espectacle inusual. Ens vam adonar que no ens havíem de limitar a fer allò que la gent esperava de nosaltres, que havíem de fer el que ens venia de gust. Vam voler fer un disc tardorenc a Los Angeles que va resultar ser 'Elysium'; té un parell de temes extraordinaris que incloem a la gira. I després ens hem trobat fent aquest disc tan fresc amb Stuart Price, que és més Pet Shop Boys que els nostres últims àlbums i que ha acabat sent Electric.

CHRIS LOWE També vam comprar un pis a Berlín per compondre cançons, i ens ha influït molt. Em recorda el Nova York dels 80, té aquella energia i excitació al carrer, els artistes s'hi han traslladat i se sap underground. Crec que això et dóna energia creativa.
 
Sembla que feu moltes coses junts. És el secret del vostre èxit durador?

N.T. El secret és que en gaudim molt. En els últims anys en Chris fa les programacions mentre componem, així que treballem junts en una mateixa habitació com als 80. D'això en sorgeixen moltes idees.
 
Els primers singles del nou àlbum són molt ballables i contundents.

N.T. 'Electric' està pensat per ser pura diversió. Mentre el fèiem ens vam adonar que sonava com el dance de principis dels 80, com el debut de Madonna. O el de Lisa Lisa, te'n recordes d'ella? Té aquella frescor dels 80, tot i que continua sonant modern. De vegades puc caure en la trampa de voler demostrar alguna cosa, quan el millor és que això se sobreentengui, que no sigui a la superfície.
 
Daft Punk han rescatat Giorgio Moroder i Nile Rodgers, que van triomfar a finals dels 70 i principis dels 80. Què n'opineu?

N.T. Som suspicaços amb el rotllo retro o amb el fet de retre tribut a un so. El disc de Daft Punk és molt ambiciós, però és un homenatge al pop de finals dels 70. És un període infravalorat, i nosaltres sempre hem defensat el so disco. Vam gravar New York City boy fa anys (Nightlife, 1999), amb Vince Montana fent els seus famosos arranjaments de corda a Filadèlfia. I a l'anterior àlbum vam tenir coristes que havien treballat al Thriller de Michael Jackson. Però mai no hem intentat recrear un so retro. En el cas de Daft Punk... Només hi aporten la veu robotitzada. Sembla que en qualsevol moment pugui sentir-s'hi l'Art Garfunkel! Perquè les balades del disc m'encanten.

Feu una versió de 'The last to die', de Bruce Springsteen. Per què?

N.T. Els acords funcionen molt bé amb el ritme de quatre per quatre, i la fem en directe perquè la lletra és fantàstica. Està inspirada en una cita de John Kerry, que va lluitar al Vietnam, i el 1971 va aparèixer davant d'un comitè del Senat i va dir: "Com se li demana a un home que sigui l'últim a morir al Vietnam? Com se li demana a un home que sigui l'últim a morir per culpa d'un error?". Bruce Springsteen ho va fer reviure durant la guerra de l'Iraq i és una cançó molt poderosa. Ens va fer adonar que la suma de Bruce Springsteen més Pet Shop Boys és igual a The Killers!
 
Com és la gira Electric?

N.T. És molt enèrgica, inclou una pila de hits però és un xou lleugerament més fosc que l'anterior, i més potent. Portem dos ballarins, però fan coses molt concretes. I té quatre parts. La segona comença amb un fragment de La consagració de la primavera, de Stravinski, per la referència que en fem a I wouldn't normally do this kind of thing ('Very', 1993), i és la que fa por, amb gossos que borden. La tercera és més romàntica i la quarta basada en els èxits. És un xou llarg, però molt dinàmic. És la tercera gira en què treballem amb Es Devlin, que ha fet òpera i ha treballat amb Kanye West i Lady Gaga. La gent s'ho va passar tan bé a la gira Pandemonium!
 
Tot just heu acabat una gira que ja n'heu començat una altra. Però al principi us va costar arrencar.

N.T. Sí, la primera gira no va ser fins al 1989, i no en van fer cap més durant vuit anys! Un dels motius principals era econòmic: quin sentit té fer gires per perdre diners? Però de sobte el món es va obrir, i un dia estàvem tocant a Beirut i a Bogotà. I això ho va fer més rendible. A més, ens encanta tocar en viu!
 
Per què creus que el món es va obrir per a vosaltres?

N.T. El comunisme es va enfonsar i es van esdevenir la globalització i internet. La gent pot veure les coses i pensar, vull això. El mercat global per a la música és enorme, ara. I la gent vol veure la música en viu. Alhora, també tenim una base de fans escampada per tot el món, i això és fantàstic, la veritat. Però el grup va canviar quan ens vam ficar de ple en això del directe, cosa que no va passar fins fa deu anys. Allò que mou Pet Shop Boys és muntar xous i intentar fer una cosa amb un aspecte extraordinari. I amb un so extraordinari.