[image]
[title]D'acord, fa 11 anys des que es va publicar 'Quitamiedos' (2002), el primer disc de Refree. Però Raül Fernandez en renega una mica d'aquest debut fet amb presses en què, això sí, hi reconeix "moltes coses que han acabat sortint més tard, però mal fetes".
El que ell considera el seu primer disc és 'Nones' (2003), i d'aquest sí que celebra aquest any la primera dècada. Per això, quan el Festival del Mil·lenni li va oferir tocar, el músic i productor -se sent afortunat que gent "amb tant de talent" com Kiko Veneno, Fernando Alfaro, Sílvia Pérez Cruz, Mala Rodríguez i Nacho Umbert, entre d'altres, li hagin confiat la seva música- va pensar que estaria bé bufar les espelmes.
Però sobretot per passar pàgina. "Des que vaig acabar 'Matilda' (2010), que visc un moment de canvi. El concert és la cloenda d'una etapa". En parlem.
Què és ara Refree?
Hi ha hagut una evolució del que significava Refree per a mi. Als primers discos tota la meva vida musical hi girava al voltant. En el que m'he acabat convertint, Refree s'ha convertit en "el sitio de mi recreo", com deia Antonio Vega, un projecte on faig el que em ve de gust quan tinc alguna cosa per explicar, sense pressa. 'Els invertebrats' (2007) ja va ser una demostració que no vull patir per trencar amb el que he fet o per perdre públic. Si deixa de ser això perdrà tot el sentit.
Estàs satisfet que sigui així?
Tinc dominat l'ego i no em cal més reconeixement, estic molt còmode amb l'estimació que sento dels músics, la premsa i el públic. Ara, amb Refree és difícil tocar fora de les grans ciutats, on no tinc prou públic. Fa llàstima que després de 10 anys sigui un projecte tan minoritari. Però jo no he buscat una altra cosa.
Ets car de veure, i mai toques sol.
No, no faig gaires concessions de cap mena. Tampoc faig servir les xarxes socials ni faig gaire promoció. M'agrada molt ser un artesà amb la meva feina, la resta de coses em despisten. Penco molt; ara, sempre fent coses que m'agraden. Si un dia, com a músic, hagués de fer una cosa que no m'agrada, preferiria fer una altra feina. Sí quan toco amb algú que no m'agrada tinc ganes de matar-lo! Exagero, però per això m'agrada tant tocar amb qui toco, perquè amb el pas dels anys he anat trobant gent amb qui em sento especial tocant. Sóc molt romàntic, però crec que és amb l'amor a la música que s'aconsegueixen les coses.
Com ets, com a productor?
Sóc un productor atípic, faig molta feina de preproducció. Assajo, toco amb uns i altres, hi sopo... i així conec l'artista, perquè no vull fer-li ser allò que no és. Quan vaig produir Roger Mas, que va ser una de les primeres produccions que vaig fer, crec que el vaig voler fer anar a un lloc que no era el seu. Jo n'estic content, del disc, però crec que va ser un error.
El productor li ha pres el lloc a Refree?
Em deia la Sílvia (Pérez Cruz) si no hauria de descansar una mica de produir. Però de vegades ho sento com una responsabilitat. Ara produiré el nou disc de Christina Rosenvinge i, quan l'escolto, penso que ho haig de fer, perquè té temes boníssims.
Quins altres nous projectes tens a la vista?
El nou de l'Umbert, que serà brutal, un nou projecte amb Ferran Palau (Anímic), Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Mau Boada (Esperit!) i Jordi Matas, i amb la Sílvia ens devem i volem gravar temes que ens agraden a duo, guitarra i veu. Però jo vull tocar l'elèctrica!
Al concert benèfic Love is Back vau tocar junts amb l'elèctrica. És arran d'aquell concert el canvi?
Sí, va ser un dels moments més intensos de la meva vida. Perquè la decisió d'agafar l'elèctrica la vaig prendre cinc segons abans de sortir a l'escenari. Vaig agafar la Telecaster del Jordi Matas quan ell marxava de l'escenari.
I el nou disc de Refree?
S'han acabat els arranjaments de corda i la guitarra acústica, de la qual me n'he cansat, li he agafat mania, prou de fer de cantautor. Estic prescindint de tots els instruments acústics, tret de la bateria. És salvatge: gravo de nit i me'n vaig al llit preguntant-me si m'estic tornant boig. Però ho escolto l'endemà i m'agrada!
