La millor virtut del nou text de Carles Batlle es la seva capacitat per riure's una mica de si mateix i de la presumpta serietat de la proposta. I ho fa amb un joc estilístic prou desconcertant. Una intriga que porta a que l'espectador es pregunti si està entenent el que li volen explicar. I un desconcert que ratifica la veu en off del que també es el director de la funció, Xavier Albertí, durant la primera escena. De fet no és fins a la escena final, pràcticament a les últimes paraules de la protagonista femenina, quan es desvetlla la realitat de la història i la seva pretensió. Un bon final que arriba després de dues escenes emmirallades l'una amb l'altre fins a la reproducció de fragments del text. Zoom va guanyar el III premi 14 d'abril atorgat per el Memorial Democràtic, i això també té la seva retranca perquè a la fi la Guerra Civil, la situació de la flota de la República i en concret del vaixell Lepanto, prop de les costes de Tunísia amb la guerra perduda, no és més que el rerefons d'una historia d'amor. Un triangle amb un mica de sexe, un tant de dolor i despit i un retrobament, probablement interessat, entre el capità del vaixell i l'amant que el va deixar plantat fa tres anys a la primera escena, i entre un guionista al que la seva ex amant i el seu marit han encarregat escriure el que va passar justament en aquell vaixell al març de 1939, a la segona.
Carles Batlle és un bon teòric que es coneix els bastidors de la dramatúrgia i és així que aquest cop planteja una juguesca gens realista ben dirigida per Albertí i en la que destaca la precisa interpretació d'una Alicia González Laá amb dots de gran actriu, cosa que ja sabíem. No contribueix a fixar la nostra atenció el to esmorteït de les converses. Els xiuxiueig, que per moments es converteix amb rumor per a prop que estem dels intèrprets. –Santi Fondevila.
