Qui té més poder, un professor universitari o una alumna? Qui té raó, algú que des de la cadira daurada critica el sistema, o algú que simplement vol seguir el curs ‘normal’ de les coses? David Mamet, mestre del llenguatge, del submón occidental, no ens ofereix cap resposta en aquesta obra magnífica que és 'Oleanna'. Ens planta als nassos el John (Ramon Madaula) i la Carol (Carlota Olcina) i deixa que s’esbatussin.
Ella, l’alumna, entra al despatx d’ell, el professor, demanant clemència. I John, imbuït d’autoritat, li aboca a sobre una tirallonga de comentaris negatius sobre el sistema. Mentrestant, el mòbil l’interromp amb preguntes sobre una casa que és a punt de comprar. Carol aguanta el xàfec fins que no pot més i li diu que ella és tonta, que escolta i escolta i que no aprèn res. Aleshores, ell s’estova i s’atansa un pèl massa a la noia... Això és el primer acte i no els descobrirem res del que passa més tard. Sí els podem dir que la paella es tomba, i de quina manera.
Mamet fa descansar tota la responsabilitat de l’obra en la veu dels actors. Demana a crits dos intèrprets que ens convencin. Són dos demagogs professionals i han d’expressar amb tal convicció el que pensen, que si no hi ha veritat en el que diuen, la peça esdevé una salmòdia dominical insofrible.
Però no, Olcina i Madaula semblen dos pistolers a punt de batre’s en un duel ideat per John Ford. Passen, per camins inversos, de ser reis a vassalls, i mantenen en tot moment el pols de la funció. 'Olcina' és una bomba de rellotgeria que sap esclatar quan cal, amb els gestos precisos, la veu a punt. Si no fos per una escenografia una mica nyonya, incomprensible, aquesta 'Oleanna' seria de 10. –A. Gomila.
